Sertanisme

El sertanisme va ser una activitat iniciada durant el XVII en Brasil, en la que els hòmens s'adinsaven en l'interior del país en l'objectiu de capturar indígenes, buscar metals preciosos i conéixer les riquees naturals i les espècies, tant vegetals com a animals. A pesar de no ser el motor d'esta activitat, el sertanisme va contribuir en gran mida a la colonisació de l'interior de Brasil. En el periodo colonial brasiler, estos hòmens, cridats bandeirantes, varen anar els principals responsables d'ampliar les fronteres del país duent-les a la seua configuració actual. Eren violents, assaltaven en us d'armes de fòc i saquejaven tot lo que podien. Solien seqüestrar als habitants dels pobles i llogarets, especialment a dònes i chiquets indígenes. El seu interés en estos seqüestres era utilisar la mà d'obra d'estes persones per a l'agricultura.

En el XX, la paraula sertanista va passar a designar a l'individu que coneixia en profunditat la part del territori més alluntada de les zones urbanisades i encara no colonisada pels "Blancs". En este sentit, el Marechal Rondon pot ser considerat un gran sertanista. A partir de la década de 1940, despuix de la creació del Consell Nacional de Protecció a l'Indi (CNPI), per mig del Decret N° 1794 del 22 de novembre de 1939, les pràctiques sertanistas varen començar a ser qüestionades per antropòlecs com Heloísa Alberto Torres, Darcy Ribeiro, Roberto Cardoso d'Oliveira i Eduardo Galvão, que varen escomençar a influir en la formulació de les polítiques indigenista brasileres. Encara que consideraven inevitable l'integració dels indis a la societat nacional, estos antropòlecs sostenien que el cos indigenista no devia comprometre's a estimular este procés. En la nomenclatura de càrrecs de la FUNAI, no obstant, permaneix el nom de 'sertanista'.

En l'época colonial, els sertanistas, encara que tenien l'ambició de trobar metals preciosos, es dedicaven principalment a capturar i esclavizar indígenes. Com afirma l'historiador John Manuel Monteiro,

Certament, darrere dels ardits d'estos intrèpits exploradors (els bandeirantes) s'amaga l'apassionant història dels mils d'indis -els negres de la terra- aprisionados pels sertanistas de São Paulo.

D'esta forma, els sertanistas varen penetrar en l'interior del territori de l'Amèrica portuguesa, per mig de les Entrades i Bandeiras i les Monçõés, colonisant i ocupant àrees que hui pertanyen als actuals estats brasilers de Paraná, Goiás, Mate Grosso, Mate Grosso do Sul i Santa Catarina. En aquella época, segons el meridià estipulat pel Tractat de Tordesillas (1494), estes regions pertanyien al Imperi Espanyol. Només serien incorporades per l'Amèrica portuguesa en el XVIII, en el Tractat de Madrit (1750), que va utilisar el principi jurídic del uti possidetis per a llegitimar la Possessió portuguesa d'estes àrees. No obstant, com senyala l'historiador Sérgio Buarque d'Holanda, és inadequat afirmar que els sertanistas tenien el desig de "ampliar deliberadament l'àrea de colonisació lusitana". Molts sertanistas es varen mesclar en indígenes i gran part dels bandeirantes eren caboclos. Ademés, els usos i costums dels sertanistas varen incorporar diverses tècniques indígenes de caça, recolecció, medicació, orientació geogràfica, navegació fluvial, agricultura i vestimenta, com analisa Sérgio Buarque d'Holanda en la seua obra Caminhos i Fronteiras. Un tipo de sertanisme especialment estés en el XVII va ser el sertanisme per contracte, que consistia en la contractació de sertanistas per a capturar a tribus indígenes que es resistien a la dominació colonial i a esclaus fugitius. Esta repressió estava llegitimada per la doctrina catòlica de la Guerra justa. Un cas notori de sertanisme contractual va ser l'expedició dirigida per Dumenges Jorge Velho, de São Paulo, per a destruir el Quilombo dos Palmares, en la Serra dona Ventre, a l'oest de l'actual estat d'Alagoas, en 1694. L'expedició havia segut contractada pel govern de la Capitania de Pernambuco.