Seqüència llitúrgica
 |
S'ha sugerit que est artícul o secció siga fusionat en [[::Sequentia|Sequentia]] . (Discussió). Una volta hages realisat la fusió d'artículs, demana la fusió d'historials en WP:TAB/F. |
La seqüència (del llatí sequentia, pronunciat en llatí eclesiàstic: es-kuén-tsia; en pronunciació clàssica: es-kuén-tu-a) és un himne llitúrgic propi de la missa en el rito romà, que es canta o recita entre l'Aleluya i l'Evangelio en determinades solemnitat.[1] El seu orige es remonta als melisma prolongats de l'Aleluya en el vora gregoriano, especialment sobre l'última sílaba de Alleluia, pràctica comuna en la llitúrgia medieval.[1]
En el temps, estos melisma varen començar a rebre texts en prosa rítmica per a facilitar la seua memorisació i eixecució, donant orige a les primeres seqüències, també cridades prosae.[2] El terme llatí sequentia (plural: sequentiae) feya referència a allò que seguia a l'Aleluya dins de la celebració eucarística.[3]
Un dels principals impulsors d'este desenroll va ser Notker Balbulus, monge de l'abadia de Sant Gal (Suïssa), qui en el sigle IX va recopilar numeroses seqüències en la seua obra Liber hymnorum.[4] Segons Amalar de Metz, les primeres sequentiae consistien originalment en melisma afegits al final de l'Aleluya.[5]
Durant l'Edat Mija, les seqüències varen evolucionar des de simples composicions en prosa rítmica fins a himnes en estructura poètica i text rimado. Diversos autors, com Hoppin, senyalen que el terme sequentia va passar per vàries etapes de significat:
- Melisma sense text afegits a l'Aleluya.
- Melisma acompanyats de texts en prosa.
- Composicions poètiques en mètrica i rima més desenrollades.[6]
La Real Acadèmia Espanyola, aixina com diversos diccionaris enciclopèdics del sigle XIX, definixen la seqüència com una composició en prosa o vers que es canta en certes misses despuix del Gradual.[7]
En la llitúrgia romana actual, les seqüències es conserven únicament en celebracions específiques del any llitúrgic. El Missal Romà manté principalment les següents:[8]
- Victimae paschali laudes (“Alabanzas a la Víctima Pascual”), per al Dumenge de Pasqua i el Dumenge posterior al de pasqua o Dumenge de la Divina Misericòrdia.
- Veni, Sancte Spiritus (“Veuen, Esperit Sant”), para Pentecostés.
- Lauda Sion Salvatorem (“Alaba, Sión, al Salvador”), per a la solemnitat del Corpus Christi, atribuïda a sant Tomás d'Aquino.
- Stabat Mater (“Estava la Mare”), d'us opcional en la memòria de Nostra Senyora dels Dolors.
Tradicionalment també es va utilisar el Dies irae (“Dia d'ira”) en la Missa de Difunts; no obstant, despuix de la reforma llitúrgica posterior al Concilie Vaticà II va deixar de formar part obligatòria de la missa exequial, conservant-se principalment en la Llitúrgia de les Hores i en contexts musicals i culturals.
La seqüència constituïx un dels desenrolls més importants de la música llitúrgica medieval i representa la transició entre l'melisma gregoriano i la poesia llitúrgica llatina de l'Edat Mija.[9]
El terme prosa es va utilisar per a identificar les seqüències en la seua etapa més evolucionada; eixemple d'això ho tenim en:
- ... Vullc fer una prosa en roman paladino.
- (Gonz. Berceo)
En els còdexs medievals, seqüència sol aparéixer abreviada com es, seq i Sce a la que seguix el nom de la seqüència.
Característiques
[editar | editar còdic]Varen sorgir en el (IX) en els monasteris de Saint Gall (Suïssa) i Sant Marcial de Llemoges (França), a partir de l'estil coral gregoriano.
En els seus inicis:
- Solament contenien música.
- No respectaven les regles de l'Estètica: trencaven la relació entre l'accentuació melòdica i la silàbica i la seua tonalitat era molt variable.
- La seua estructura és similar a la dels himnes.
- Eren d'estil silàbic.
- Cada frase, quan existia, es repetix dos voltes; el text era independent de la melodia en tots els casos.
En evolucionar:
- Va alcançar una estructura formal i normalisada aplegant a formar unitats melòdiques independents a l'estil d'himnes repetitius, melismas en freqüència de gran extensió, que podien separar-se del text original i utilisar-se en vores diferents.
- Notker Balbulus de l'Abadia de Saint Gall (Suïssa), en la seua Sequentia es queixava de l'ardu esforç necessari per a memorisar les longisimas melodies formades per melismas sense cap text.
- La seua flexibilitat en el text que podia incloure's, és la clau de l'èxit de les seqüències i la raó per la que es varen generalisar durant l'Edat Mija.
Eixemples de seqüències
Seqüències molt conegudes entre unes atres són:
- Mija vita in morte sumus en text en prosa.
- Dies Irae de Tommaso de Celano, cantada el dia dels Difunts, 2 de novembre, i en les misses de funerals. Actualment és usada solament en la Missa tridentina.
- Pange lingua de S. Tomas d'Aquino.
- Au maris stella, himne anònim medieval.
- Stabat Mater de Jacopone dona Todi afegida en 1727, cantada en dia de La nostra Sra. dels Dolors, 15 de setembre.
- Victimae paschali laudes, cantada en Pasqua.
- Veni, Sancte Spiritus, cantada en Pentecostés, 50 dies despuix de Pasqua.
- Lauda Sion Salvatorem, cantada 60 dies abans de Pasqua.
- Laude Deo.
Eixemples típics d'esta forma musical són les seqüències Lauda Sion i Victimae Paschali Laudes.
Sto. Tomás d'Aquino (s XIII). |
 Seqüència llitúrgica en Wikimedia Commons.
|
La seqüència com a forma musical
[editar | editar còdic]- Les seqüències es distinguixen per utilisar una estructura formada per grups de dos estrofes.
- Musicalment, les seqüències es desenrollen a lo llarc de l'Edat Mija.
- En les seues forma inicial, seqüències com les de Notker Balbulus solament eren llínees de text sense rima, que habitualment apareixien al començ o final de la seqüència, podent aparéixer també en el centre.
- Les seqüències del periodo mig, a partir de el XI, tals com la seqüència Victimae paschali laudes, de la Missa de Pasqua de Resurrecció, inclouen rima, encara que poden contindre frases no rimadas.
- Seqüències posteriors com Veni Sancte Spiritus de Pentecostés, escrites a partir de el XII, mostren un increment de la regularitat en la seua estructura i rima.
- Les seqüències medievals són en general melodies modals.
- Els dos versos de cada grup es canten en la mateixa llínea musical, usualment acaben en una tonalitat estabilisada. Es varen escriure gran cantitat de seqüències de llongitut i melodies diferents.
- Encara que les seqüències són vocals i monofòniques, certes seqüències de text sugerixen una possible harmonisació vocal en órganum i inclús en acompanyament instrumental.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Internet Archive, Willi (1958). Gregorian chant, Bloomington : Indiana University Press. ISBN 978-0-253-32650-8.
- ↑ Revue de musicologie.59(2)
- 287.ISSN 0035-1601.doi:10.2307/928859.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ (2006-01-01) The Concise Oxford Dictionary of the Christian Church, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-861442-5.
- ↑ Notes.74(4)
- 681–686.ISSN 1534-150X.doi:10.1353/not.2018.0056.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ Wrocławski Przegląd Teologiczny.32(2)
- 225–246.ISSN 2544-6460.doi:10.52097/wpt.8110.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ Notes.35(4)
- 869.ISSN 0027-4380.doi:10.2307/939614.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ Epos : Revista de filologia.(17)
- 488.ISSN 2255-3495.doi:10.5944/epos.17.2001.10203.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ DISKURSUS - JURNAL FILSAFAT DAN TEOLOGI STF DRIYARKARA.20(2)
- 238–273.ISSN 2580-1686.doi:10.36383/diskursus.v20i2.596.Consultat el 2026-05-22.
- ↑ Baldovin SJ, John F. (2025). A Liturgical Reform in Peril? Sacrosanctum Concilium Sixty Years On, Springer Nature Switzerland, pp. 9–22. ISBN 978-3-031-82128-8.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Secuencia litúrgica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.