Sclerocarya birrea
La marula (Sclerocarya birrea, en grec antic: σκληρός {sklērós}, "dur", i κάρυον {káryon}, "anou", en referència a l'os dins de la fruta carnosa), és un arbre
d'orige africà de full caduc de tamany mig a gran que pot alcançar els 18 m d'altura.
Descripció
[editar | editar còdic]L'arbre dioico, té el tronc recte d'un sol talle en la corfa tacada de grisa i la copa redonejada. Les fulls són compostes i creixen agrupades en l'extrem de les brancas. Les florés masculines i femenines, fecundadas per insectes, creixen en arbres separats i florixen de setembre a novembre al sur del equador; les primeres produïxen el polen i les segones el frut esfèric, vert en l'arbre i groc quan cau a terra, entre febrer i juny, del tamany i la forma d'una anou. Dins té dos llavors o a voltes tres, blanques i menudes, en una llaugera olor a armela o a trementina.
Com a membre de les anacardiáceas, pertany a la mateixa família que el mànec, el pistacho i el anacardo.
La subespecie caffra és un arbre de creiximent molt ràpit, de fins a un metro i mig per any, que es planta per a evitar l'erosió en zones arenenques, pero no resistix les gelades.
Hàbitat
[editar | editar còdic]Creix en Àfrica, sobre terrenys arenencs, des d'Etiopia i Senegal, en la zona meridional del Sahel, fins als boscs de miombo (praderies arboladas) de les províncies surafricanes de Limpopo, a on és especialment abundant, i KwaZulu-Natal, a on llimita en els monts Drakensberg.
Història
[editar | editar còdic]En la cova de Pomongwe, en Zimbaue, s'han trobat els restants de varis millons de fruts de la subespecie caffera consumits per sers humans fa a lo manco dèu mil anys. Alguns autors consideren que els bantúes han dut i distribuït la marula a lo llarc de les seues migracions per tota Àfrica, ya que és un dels components principals de la seua dieta.
Usos
[editar | editar còdic]De l'arbre es poden menjar el frut i l'anou, rics en vitamines (huit voltes més vitamina C que la taronja) i minerals, i s'aprofiten també la corfa i els fulls. Quan el frut cau a terra fermenta llaugerament i és molt apreciat, tant que en alguns llocs es diu que torna locos als elefants, que ho adoren i ho usen per a emborrachar-se menjant-ho en grans cantitats.[1] També agrada a facóqueros, cobos, girafas, zebras, kudus i monas. La llavor agrada als menuts rosegadorés.
En el frut, comestible, es poden fabricar melada i begudes. El més conegut és el licor de Amarula, que es produïx en Suràfrica i es comercialisa en tot lo món. També s'obté una cervesa anomenada Mukumbi. La pell del frut, hervir, dona una beguda que s'usa com a substitut del café. L'anou, blanca (una o dos per frut i menudes, s'usa en ensalades. El oli fet en la llavor, ric en antioxidants i àcit oléico, s'usa en cosmètics. També es pot fabricar en elles etanol per a vehículs. Els fulls verts alivien l'acidea d'estòmec. Alguns pobles planten marulas en les rodalies per a atraure als insectes polinisadors. L'infusió del frut s'usa en alguns llocs per a llavar als animals domèstics infestados de garrapatas i com insecticida.
Per un atre costat, la decocció de la corfa (o, segons a on, martafallada en aigua freda) s'usa contra la disenteria, la diarrea, el reumatisme i inclús com a #profilaxis contra la malaria. Inhalant els vapors de la corfa en aigua calenta es combaten les alèrgias, puix conté antihistamínics. L'infusió de la part interior de la corfa alivia les picadures d'escorpión i serps. No és rar trobar marques en els arbres dels péntols arrancats de corfa per a usos medicinals.
En algunes zones d'Àfrica, la corfa en pols s'usa per a que les dònes elegixquen el gènero del seu futur fill. Si volen un chic, deuen alimentar-se de la corfa polvorisada de l'arbre macho, i viceversa.
La fusta s'usa per a fer mobles, taulers i #revestiment de parets i sols, ademés de per a fer escultures, tambors, jous per a animals o útils de cuina com a culleres. Les capes interiors de la corfa, filamentosas, s'usen per a fabricar cordes, com es fa en el mopane, pero no cal confondre's, puix la fusta de la marula és blana i la del mopane és molt dura. La corfa també s'usa per a fabricar tenyidas rojosos i amarronados, i la resina, mesclada en suja, s'usa per a fer tinta.
Les larvas de la coneguda palometa verda africana Argema mimosae s'alimenten dels fulls de la marula. En l'arbre viuen també dos tipos d'orugas que es recolecten i servixen d'aliment a les poblacions locals.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Sclerocarya birrea va ser descrita per (A.Rich.) Hochst. i publicat en Flora 27 Bes. Beil. 1. 1844.[2]
- Etimologia
Sclerocarya: nom genèric que deriva de les paraules gregues: scleros, “dura” i karya, “anou”.
birrea: epítet que deriva de birr, nom natiu que se li dona en Senegal.
- Varietats
- Sinonímia
Noms
[editar | editar còdic]La marula rep diferents noms segons el país i l'ètnia; per eixemple, en els països de parla anglesa, les traduccions dels seus apelatius en les llengües locals (didissa entre els boran; dania entre els hausa; muua entre els kamba; ufuongo entre els kwangali; ol-magwai entre els masais; oruluo entre els pokot; kaketalum entre els sebei; mutsomo, mukwakwa, mufura o mufuma entre els shona; umganu entre els swazi, els tonga i els zulúes; totolokwo entre els tugen, nkanyi entre els shangaan...) han donat lloc a una llarga varietat de noms, com jelly plum, cat thorn, morula, cider tree, marula, amarula i marrola. En Àfrica es diu maroela, i en Moçambic, canhoeiro i ronga.
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «La borrachera natural dels elefants» (en és). La Vanguardia. Consultat el 16 de maig de 2020.
- ↑ «Sclerocarya birrea». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 17 de juliol de 2013.
- ↑ «Sclerocarya birrea». Conservatori i Jardí Botànic de Ginebra: Flora africana. Consultat el 19 de maig de 2011.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees dones Plantes a Fleurs D'Afrique.
- Schatz, G. I., S. Andriambololonera, Andrianarivelo, M. W. Callmander, Faranirina, P. P. Lowry, P. B. Phillipson, Rabarimanarivo, J. I. Raharilala, Rajaonary, Rakotonirina, R. H. Ramananjanahary, B. Ramandimbisoa, A. Randrianasolo, N. Ravololomanana, Z.S. Rogers, C.M. Taylor & G. A. Wahlert. 2011. Catalogue of the Vascular Plants of Madagascar. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 0(0): 0–0.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Sclerocarya birrea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.