Satisfacció
La satisfacció[1] és un estat de benestar produït per una major o menor optimisació de la retroalimentacó cerebral, en a on les diferents regions compensen el seu potencial energètic, donant la sensació de plenitut i inapetencia extrema.[2]
Quan la satisfacció acompanya a la seguritat racional d'haver-se fet lo que estava dins de l'alcanç del nostre poder, en cert grau d'èxit, esta dinàmica contribuïx a sostindre un estat armonioso dins de lo que és el funcionament mental.
La major o menor sensació de satisfacció, dependrà de l'optimisació del consum energètic que faça el cervell. Quant major siga la capacitat de neurotrasmitir, major facilitat de conseguir la sensació de satisfacció.
No es deu confondre la satisfacció en la felicitat, encara que sí és necessari sentir satisfacció per a poder entendre qué és la felicitat plena. L'insatisfacció produïx inquietut o sofriment. No obstant, ya que la naturalea del cervell i la prioritat de la ment és la d'establir camins sinàptics que consumen lo menys possible, el ser humà sempre tendirà a anar buscant noves i millors maneres d'estar satisfet, per lo que és part de la seua naturalea mantindre's constantment inquiet i en constant expectativa de perill per perdre la poca o molta satisfacció que estiga experimentant en la seua present, comprometent d'esta manera el grau de felicitat final que s'obté.
La falta d'estímul per la qual cosa moure's, actuar i pensar, procedents de la satisfacció plena, solament aumenta el grau d'inquietut per conservar eixe estat de consum mínim el major temps possible. Quan la part racional ha registrat per vàries voltes el cicle satisfacció - estat de plenitut i marca l'objectiu de conseguir eixe estat de forma indefinida en el mínim esforç possible, és quan es necessitarà de la consecució de l'estímul a decuado per a activar la motivació que nos permetrà amprar l'energia per a moure-nos.
En ocasions la part racional pot entrar en conflicte: Si ampre energia perc l'estat preferent; pero puc obtindre encara més opcions per a sostindre dit estat, si actue. Quan eixe cicle s'ha realisat per moltes voltes, es pot entrar en un estat d'apatia, puix la part racional pot aplegar a la conclusió de que l'esforç invertit no mereix la pena, sobretot si hem fracassat moltes voltes o quan nos hem acostumat a que algú es moleste per nosatres i en un moment donat ya no ho tenim a mà, o no ho conseguim convéncer.
No obstant, la ment que es retroalimenta en el benefici alié establix una excepció a esta regla; a això ho solem cridar amor, i per conclusió, s'establix que l'amor és necessari per a entendre i sostindre la felicitat plena.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «Satisfacción». Oxford University Press. Archivat des de l'original, el 28 de agosto de 2021. Consultat el 28 de agosto de 2021.
