Sant Carlos (navío)

El Sant Carlos va ser un navío de llínea espanyol, construït en la Real Drassana del Havana segons el sistema «a l'anglesa» de Jorge Juan. Botat en 1765 i d'acort en el sistema de classificació de la Royal Navy, quedava enquadrat com a navío de llínea de primera classe, despuix de sofrir dos importants reacondicionamientos.

Construcció

L'ànim de la seua construcció va vindre inspirat per la pèrdua d'un anterior Sant Carlos, de 80 canons nominals i perdut en drassana durant la pren del Havana de 1762. La construcció del buc va ser encarregada la mateixa ciutat, a on es va colocar la quilla el 18 d'abril de 1764, sent dirigida la mateixa pel constructor D. Pedro d'Acosta. El barco va ser botat el 30 d'abril de 1765. Inicialment el Sant Carlos va ser un navío de llínea de dos cobertes i 80 canons, líder del seu classe homònima. Va ser el primer buc construït pel sistema anglés en L'Habana, despuix de la destrucció de la Real Drassana en 1762 en l'ocupació britànica. El seu cost de producció va ascendir als 116 000 pesos. Inicialment va ser considerat com un buc resistent, pero de poc anar.

En 1782 el barco va ser desarmat en l'Atarassana de la Carraca. Se li va instalar una coberta adicional, lo que va elevar la seua artilleria a 94 canons.

En 1801 va ingressar en l'Atarassana de Cartagena per a ser carenat, a on va ser reconvertit a navío de llínea de tres cobertes i 112 canons. Despuix de les proves de navegació no es diferenciava gran cosa dels navío de la classe Santa Ana, encara que les seues proporcions seguien l'impronta dels navío dissenyats segons el sistema de Jorge Juan, guanyant en propietats.

Despuix de les modificacions que es varen prolongar durant tres anys i concloses en decembre de 1804, l'armament del barco va consistir en 30 canons de 24 lliures en la coberta inferior, 32 canons de 24 lliures en la coberta intermija i 32 canons de 12 lliures en la coberta superior. Ademés d'estos, hi havia 16 canons de 8 lliures en l'alcasser i castell de proa, aixina com quatre obuses de 36 lliures, 24 lliures i 4 lliures cada u.

Història

El 12 de giner de 1767 el barco va partir de L'Habana rumbo a Càdis en la Flota de Nova Espanya al mando d'Agustín Antonio de Idiáquez. La tasca de la flota era escoltar sis bucs de càrrega. Va aplegar a Càdis el 13 de març en una càrrega per valor de més de 15 millons de pesos. El barco va partir de Càdis el 19 de maig en destí a Cartagena i després a Ferrol, a on va permanéixer entre 1768 i 1779.

El barco va partir de Ferrol el 13 de març de 1779 en la flota d'Arce en destí a La Corunya al mando de Pablo Vicente Lasaña i després a Càdis, d'a on va partir el 23 de juny com a buc insígnia de la flota de Luis de Córdova per a l'I expedició al Canal de la Taca. De camí, la flota es va trobar en la flota francesa de Louis Guillouet d'Orvilliers prop de les Sisargas, va capturar un comboi britànic i va amenaçar al Regne Unit en un desembarc que no va aplegar a materialisar-se. La flota va retornar a Brest el 13 de setembre, d'a on va partir el 13 de giner de 1780 en l'esquadra de Gastón cap a la Graña. Els atres barcos de l'esquadra eren Sant Vicente Ferrer, Ángel de la Guarda i Septentrión. L'esquadra va aplegar a La Graña el 29 de giner, a on el buc va rebre manteniment en març i abril.

En 1782 va aumentar la seua artilleria i va sumar una coberta més en l'Atarassana de la Carraca, retornant a L'Habana l'11 de juny de 1788, des d'a on va partir novament a Càdis. El barco va ser posat en reserva en aplegar.

El buc va ser restituït al servici i va salpar el 14 d'abril de 1790 com a buc insígnia de Francisco Javier Morales dels Rius i de Pineda, en Sebastián Ruiz de Apocada i Eliza al mando. Va retornar a Càdis el 8 de setembre, a on va ser tornat a reserva el 30 de setembre. El barco es trobava en manteniment en abril de 1792, sent el seu capità Francisco Ordóñez.

En abril de 1793 el barco va partir de Càdis en destí a Cartagena escoltant un carregament de cabals per a l'Eixèrcit, sent les fragates Diana i Soledad les portadores del carregament. Va salpar de Cartagena el 5 de maig com a buc insígnia de Francisco Javier Melgarejo i Rojas i es va incorporar a l'esquadra de Francisco Javier de Uriarte i Borja per a l'expedició a Cerdenya al mando de Joaquín de Zayas i Echeverri, recalant en Barcelona al final de l'expedició. El barco va retornar a Cartagena l'11 de juliol, d'a on havia partit el 8 d'agost, en el mando de Juan Obando. El barco encara pertanyia a l'esquadra de Borja. El buc va aplegar a Càdis el 14 d'agost, d'a on va partir el 15 d'abril de 1794 com a buc insígnia de l'esquadra de Pedro de Cárdenas i Blancardi composta per quatre navío de llínea, dos fragates i un bergantín. La missió de l'esquadró era escoltar sis bucs de càrrega a L'Habana, a on varen aplegar el 15 de juny.

El barco estava en L'Habana el 15 d'agost de 1794, en la flota de Gabriel de Aristizábal i Espinosa, comandada per Enrique Macdonnell. Va partir de L'Habana el 27 de febrer de 1795 en el Europa, protegint un comboi a Càdis, a on va aplegar el 19 d'abril en un carregament de 9 millons de pesos en tesors i atres bens. El 2 d'agost de 1796 el barco va salpar de Càdis en l'esquadra del Marqués del Recobre (José Solano Bote), escoltant a l'esquadra del contraalmirante Joseph de Richery al mando de Pedro de Cárdenas i Blancardi.

El barco va partir de Càdis el 26 de setembre de 1796 en l'esquadra de Juan de Lángara per al Mediterràneu com a buc insígnia de Juan Joaquín Moreno de Mondragón, sent el seu capità Juan Suárez. Va aplegar a Cartagena el 2 de decembre, a on va permanéixer en la drassana des de 1801, a on seria reconvertit en navío de llínea de tres cobertes i 112 canons. Abans d'açò, va tindre tiermpo de participar en el rescat de bucs francesos despuix de la Batalla d'Algecires. El barco va tornar al servici actiu en decembre de 1804 comandada per Luís Mesia, sent el segon al mando el capità de navío D. José Ussel de Guimbarda, quedant enquadrat en l'esquadra del tinent general de D. José Just Salcedo i Araúco.

El 9 d'agost de 1805 el barco va passar a ser buc insígnia d'Antonio Bonio Vilallonga. En març de 1807 va ser desarmat en Cartagena, pero va tornar al servici el 21 de juliol de 1807. A principis de 1810, el buc estava en Càdis, des d'a on va ser traslladat a Cartagena per a armar-se, a solicitut del Regne Unit, junt en els navío Fernando VII i Sant Pablo. En maig, els britànics varen renovar la solicitut de trasllat del buc, que havia vingut des de Cartagena i Càdis i estava fondejat en Gibraltar, per a traslladar-se a Maó, constatant que bona part de la seua tripulació era anglesa i que tenia molts amarres i cables en mal estat. En juliol es va determinar el seu definito trasllat a Maó. El motiu del trasllat va ser l'alvanç francés en Espanya i el trasllat tenia com a finalitat evitar que el barco acabara capturat pels francesos. A tal fi es va desplaçar al port de Maó junt en els navío Fernando VII, Neptú, Gloriós, Sant Francisco de Paula i Sant Just.

Va ser donat de baixa del registre naval en 1819 i per falta de carena es va perdre en 1829 en Cartagena, no havent constància de l'existència del buc en posterioritat

Vore també

• Navío de llínea de l'Armada Espanyola

Bibliografia

• (1992).Revista de Història Naval.Biblioteca Virtual de Defensa. Institut de Història i Cultura Naval. Armada Espanyola.(38)
• (1920) Arquitectura naval espanyola (en fusta). Bosqueig de les seues condicions i traces de la seua evolució, Barcelona.
• (1902) «II: Lloc de Càdis 1809-1810», Armada espanyola (1808-1833), Institut de Història i Cultura Naval.
• (1985).Revista de Història Naval.(9)

• V, Jacobo de la (1868). Història de l'illa de Cuba, Madrit, Carlos Bailly-Baillière.
• (2015).Dendra mèdica.14(2)ISSN 1889-8203.
• (2023) Spanish Warships in the Age of Sail 1700—1860: Design, Construction, Careers and Fates (en en), Barnsley, Regne Unit: Seaforth Publishing. ISBN 978-1-5267-9078-1.