Anar al contingut

Sò cuadrafónico

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sò cuadrafónico: distribució dels quatre canals independents [1]: Altaveu davanter dret [2] Altaveu davanter esquerre [3]: Altaveu atrasser dret [4] Altaveu atrasser esquerre.

El sò cuadrafónico, similar a lo que hui seria un sistema surround 4.0, va anar un sistema de sò reproduït per quatre canals per mig dels seus altaveus independents colocats a 90° i ubicats en els quatre cantons de la sala d'escolta. Les senyals reproduïdes són totalment (o en gran part) independents unixques d'unes atres. La cuadrafonía, llançada per Decca a finals de la década de 1950,[1] va ser la primera tecnologia de sò envolvente de consum massiu, predecessora de lo que hui en dia es coneix com Dolby Surround. Este format va estar vigent entre els anys 1969 i 1980. Per casi una década es varen registrar varis àlbums en este format.

Comercialment va ser un fracàs[1] per diferents problemes tècnics en la seua implementació i per incompatibilitats en els formats. Per un costat, els formats d'àudio cuadrafónico eren molt més cars de produir que un sistema estéreo. Per un atre, per a la seua reproducció es requeria d'amplificadors i decodificadores especials.

Història

Els primers dispositius utilisats per a la gravació de sò de 4 canals varen ser magnetòfons de bobina oberta analògics, desenrollats per al seu us per ingeniers d'àudio en estudis professionals durant la década de 1950 en Alemània per Telefunken i també per Ampex en els Estats Units. Tals màquines varen aparéixer en alguns estudis europeus de música electrònica en 1954.[2]

Mentrestant, a mitan dels anys 1960 el format estereofònic va començar a impondre's sobre el sò monoaural. Cap a principis de la década de 1970 el consum de reproductors monoaurales escomença a extinguir-se i en el mercat (sobretot en el d'alta fidelitat), s'inicia la busca d'alguna cosa nou. Va ser aixina com es va trobar en la cuadrafonía un nou sistema de reproducció sonora. The Flame i Paranoid varen ser els primers àlbums en este format.[3]

Diagrama cuadrafónico (Sò 4.0).

Un sistema sonor cuadrafónico complet és capaç de reproduir quatre senyals d'àudio -Left Front (LF), Right Front (RF), Left Back (LB) i Right Back (RB)- a través de quatre altaveus independents.[4] Per a la reproducció, és necessari que els dos altaveus atrassers siguen del mateix tamany o calitat i tinguen el mateix (o semblant) ranc de freqüència que els altaveus davanters.


Un dels majors problemes va ser la portabilitat des de l'estudi fins al consumidor final. Mentres en les cintes magnètiques es va poder aumentar la capacitat de les pistes de gravació a varis canals de manera relativament fàcil, en el cas d'un disc de vinil açò es complicava en tindre que duplicar la cantitat de canals dins de la regata.[5] La gravació de quatre canals en cinta magnètica tenia ademés la llimitació de poder ser reproduïda en una sola direcció. Pese a estos problemes, es va insistir en sistemes cuadrafónicos, ya siga creant sistemes matriciales o derivats.

Tècnica

La tècnica de reproducció cuadrafónica es pot dividir en tres parts. Cuadrafonía discreta (o real), cuadrafonía matricial i cuadrafonía derivada (o pseudocuadrafonía).

Format discret (4-4-4)

La reproducció discreta és el sistema cuadrafónico original. Com el seu nom ho sugerix, en un format discret, els quatre canals d'àudio passen per un sistema de transmissió de quatre canals i són decodificados per un sistema de reproducció de quatre canals que alimenta a la seua volta quatre altaveus. Val dir, cada canal d'àudio es manté des del moment del seu registre fins a la seua reproducció en vies o pistes separades. Per a açò és necessari que els formats de soport com la cinta magnètica o el vinil siguen capaços de llegir l'informació dels quatre canals registrats. És definit com un sistema 4-4-4.[6]

Entre principis i mediats de la década del 70 es va desenrollar i masificó intensivamente la tècnica cuadrafónica, sent pionera la companyia JVC. JVC va dissenyar tocadiscos que permetien compatibilisar els dos altaveus davanters a canals estéreos i activar els altaveus atrassers en cas de voler escoltar cuadrafónico, fent compatibles aixina abdós sistemes. Açò era possible per mig d'una agulla capaç de captar senyals sonores fora de l'espectre auditiu. Els canals posteriors eren transferits abans del procés de producció des de l'espectre de 20 Hz a 20 kHz a l'espectre correspost entre els 30-60 kHz per a despuix poder ser recuperats en la reproducció en cas de ser necessari. Esta tècnica va ser coneguda en el nom de CD-4 (Compatible Discrete 4), sent l'únic método cuadrafónico dut al mercat.[7]

Q4 Quadraphonic Reel to Reel
Magnetòfon de bobina oberta cuadrafónico TEAC Q4

Atres eixemples:

Format matricial (4-2-4)

En este sistema, els quatre canals són codificats i reduïts per mig de complexos métodos electrònics i matemàtics a dos canals. Estos són transmesos a través d'un mig de transmissió de dos canals (com un disc de vinil) i decodificados novament a quatre canals per a ser distribuït als quatre altaveus. La ventaja d'este sistema és que els formats de soport ya existents podien seguir sent utilisats, sent necessari solament un decodificador i amplificador de quatre canals.


Per a poder transmetre quatre senyals individuals en un sistema estéreo "compatible“, deguera haver quatre equacions llineals simultànees que reproduïxquen els quatre canals originals a l'eixida.[8] El terme compatible indica que:

  1. Un sistema d'un canal (mona) reproduirà els quatre canals d'àudio en un sol altaveu.
  2. Un sistema de reproducció de dos canals (estéreo) reproduirà les senyals d'àudio LF i el LB en el canal esquerre, i les senyals d'àudio RF i RB en el canal dret.

Matemàticament va ser molt difícil conseguir un sistema electrònic matricial de bona calitat, rapareciendo diversos problemes de localisació en el que les fonts sonores en ser reproduïdes no semblaven estar en la posició correcta.

Aixina per eixemple, els sistemes matriciales originals com el DY & EV-4 varen ser molt bàsics i varen sofrir d'una molt baixa separació L/R frontal (propenc als 12 dB) i d'una molt pobra separació L/R atrassera (2 dB).

En l'época varen aparéixer simultàneament molts sistemes de codificació matricial. Estos varen ser dissenyats principalment per a impressionar a l'escoltant més que per a conseguir una decodificació adequada. Ademés, estos no eren compatibles i varen competir entre ells (alguna cosa similar a lo ocorregut en la década dels 80 en els formats de video VHS, Betamax i Video2000; vore guerra de formats). Els potencials usuaris i consumidors d'estos sistemes no es varen decidir per cap d'ells pel temor de que finalment no s'impongueren. Finalment i a raïl dels problemes mencionats anteriorment, la cuadrafonía mai va poder sorgir com a mig de reproducció sonora massiu.

Aloha from Hawaii d'Elvis Presley va ser el primer àlbum cuadrafónico en entrar als charts del Billboard

Alguns eixemples de formats matriciales:[9]

  • EV / Stereo-4 (1970)
  • DY / Dynaquad (1971)
  • QS (Quadraphonic Sound) / RM (Regular Matrix) (1971)
  • SQ / Stereo Quadraphonic (1971)
  • Matrix H (1977)

Formats derivats (2-2-4)

Esta és la designació per a gravacions estéreo reproduïdes per mig de quatre altaveus.

Este tipo de reproducció es va transformar en la més normal d'aquella época. Moltes companyies com a Dual, Marantz, Scan-Dyna o Pioneer oferien per eixemple "Quatro Adapter", que consistia en una distribució de la senyal estéreo en els quatre altaveus. Matemàticament, la diferència entre el canal esquerre i dret es repetia en els canals atrassers pero en la seua fase invertida.

Sistemes derivats varen ser solucions electròniques de baix cost. No obstant simplificaven la decodificació incorporant canals atrassers ambientals. No va haver cap intent de localisació de fonts sonores.[10]

4.0 en cine

El sistema cuadrafónico, si ben no va tindre molt èxit, va anar el precursor de la tecnologia Dolby Stereo i 70mm 6-Track Dolby Stereo. Esta es basa en el format cuadrafónico matricial i és la tecnologia estàndar dels formats digitals 5.1, 6.1 i 7.1.[11]

És important destacar, que este sistema no té el seu fort en la música, sino més be posa el foc en els sistemes "Home Cinema".

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Roberto L. Palleres Alonso (2011). Història de la música en 6 blocs. Bloc 3. Conté DVD: Difusió i notació, Vision Llibres, pp. 347 de 362. ISBN 9788490089583.
  2. ↑ Cross, Lowell, "Electronic Music, 1948–1953", Perspectives of New Music 7, no. 1 (Autumn–Winter, 1968): 32–65. Citation on 50–51.
  3. ↑ Llista d'àlbums en sò cuadrafónico
  4. ↑ Jeffrey P. Fisher (2012). Instant Surround Sound, CRC Press, pp. 191. ISBN 9781136063343.
  5. ↑ (1989) The Illustrated Family Encyclopedia, Colour Library Books, pp. 456. ISBN 9780862837259.
  6. ↑ (1999) International Classical Record Collector: ICRC., Volums 5-6, Gramophone Publications Limited.
  7. ↑ (1974) The Michigan Technic, Volums 93-95, University of Michigan, College of Engineering.
  8. ↑ Àudio Engineering Society (1998). Journal of the Àudio Engineering Society, Volum 46, Àudio Engineering Society.
  9. ↑ «Look and llisten».Popular Science.Bonnier Corporation.156(6)ISSN 0161-7370.
  10. ↑ «Matrix and discrete components».Billboard.Nielsen Business Mija, Inc..84(32)ISSN 0006-2510.
  11. ↑ (2010) Adaptive Multimèdia Retrieval: Identifying, Summarizing, and Recommending Image and Music: 6th International Workshop, AMR 2008, Berlin, Germany, June 26-27, 2008. Revised Selected Papers, Springer, pp. 5 de 185. ISBN 9783642147586.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sò_cuadrafónico&oldid=1333529»