Roques de Liancourt

Roques de Liancourt

Les roques de Liancourt són un grup d'illots que s'ubiquen en el mar del Japó. Per als surcoreans i japonesos, es coneixen com Dokdo (독도/獨島) i Takeshima (竹島) respectivament. En l'actualitat, l'archipèlec es troba habitat per dos residents civils surcoreans, Kim Sung-do (김성도) i Kim Shin-yeol (김신열), ademés de 37 oficials de la policia nacional surcoreana (독도경비대/獨島警備隊), no obstant, Japó reclama sobirania sobre ell.

Per un costat, Corea del Sur les classifica com a part del comtat de Ulleung, província de Gyeongsang del Nort; mentres que Japó les classifica com a part de la ciutat d'Okinoshima, del districte de Oki, de la prefectura de Shimane.

En 1849, un ballenero francés d'El Havre, Li Liancourt, va nomenar els illots Roques de Liancourt. Els russos les varen cridar Roques de Manalai i Olivutsa en 1854, i els anglesos Roques Hornet en 1855.

Les roques de Liancourt, encara que pràcticament inhabitables, són importants per vàries raons. Econòmicament, es creu que en el seu zona econòmica exclusiva podria haver jaciments de gas natural. Militarment, les illes li servixen de base militar al govern surcoreà.

Despuix de décades d'aparent silenci i tranquilitat entre abdós nacions, la disputa va tornar a polemisar-se entre finals de 2005 i començos de 2006.

Mentres que el govern japonés afirma que estes illes eren considerades com un territori propi de Japó des del periodo Edo, tant Corea del Nort, com Corea del Sur defenen que les roques de Liancourt pertanyen al regne coreà de Cadira des del 512 d. C. segons Samguk Sagi, (Cròniques dels Tres Regnes).

El 14 de juliol de 2008, el govern surcoreà decidix retirar al seu embaixador en Japó, despuix de la reafirmación de sobirania sobre les illes per part de Tòquio.

Història

Dokdo en els archius coreans

Peixcadors en les roques de Liancourt en 1935 durant l'Ocupació japonesa de Corea.

Segons Samguk Sagi, (Cròniques dels Tres Regnes), Ulleungdo apareix en els registres coreans des de la conquista del Regne d'Usen (Usen-guk) pel Regne de Cadira (57 a. C. – 935 d. C.) en 512 (el decimotercer any del regnat de Jijeung, de Cadira). Este fet queda registrat dos voltes en estes cròniques i també en la biografia de Yi Sabu. L'illa Ulleung va ser cridada pel nom del país (Usen-guk) o pel nom de l'illa (Ulleung-do). S'afirma clarament que un atre nom per a Usanguk és Ulleungdo.

Rei Jijeung (de Cadira) / En el decimotercer any (512 d. C.), en juny de l'estiu, la terra d'Usen (Usen-guk) es va convertir en tributària. Nos rendixen homenage en els seus productes locals. Usen-guk està ubicat en una illa a l'est de la província de Myeongju (actual Gangwon), també cridada illa Ulleung (Ulleundo).

Despuix de 336 anys, Sejong sillok jiriji (世宗實錄地理志, (Apèndix geogràfic de la Crònica del Rei Sejong) descriu com si existiren dos illes., publicat en 1481) :

"l'illa Usen (Usant) i Bureung (Ulleungdo) estan tan propenques que s'alcancen a divisar l'una des de l'atra en els dies rebujats."

Corea del Sur reclama esta illa Usen com Les roques de Liancourt.

En Sinjeung dongguk yeoji seungnam (新增東國輿 地勝覽, (Nova edició ampliada de la geografia de Coreja) de 1530, publicada en 1531) i en Man-gi yoram (萬機要覽, (Llibre dels dèu mil assunts d'estat), de 1808), i Jeungbo munheon bigo (增補文獻備考, (Edició revisada de la compilació aumentada de documents de referència sobre Corea), de 1908). La denominació Usen per a referir-se a Dokdo es va utilisar fins a principis de el XX.

Despuix de l'invasió d'Ulleungdo per Japó, en gran pèrdua de vides humanes, el rei Taejong de la dinastia Joseon (1392-1910) va ordenar que els residents d'esta illa anaren duts a la península en 1417, per la política de “illes buides”, que va prohibir que la gent habitara les illes per la preocupació per la seua seguritat. Esta política de “illes buides” para Ulleungdo va ser derrogada en 1883 quan el rei Gojong va posar en marcha una política d'assentaments i va permetre que els residents retornaren a l'illa.

Un mapa japonés que data de 1724, en les illes Oki en la part inferior dreta, roques de Liancourt en el centre, i Ulleungdo a l'esquerra

Segons el govern japonés, el primer text japonés que fa menció de les roques de Liancourt és Onsubusbicbogoki (Registre de les observacions en Onsbu). No obstant, segons este text, les roques de Liancourt (denominades Matsushima en Japó en eixa época) i Ulleungdo (denominada Takeshima) formaven part del territori de Goryeo, i el llímit noroest de Japó estava clarament situat en l'illa Oki, la qual cosa confirma que Dokdo/Takeshima i Ulleungdo eren part del territori coreà.

Durant l'era Tokugawa, Japó va reconéixer i va respectar el fet de que Ulleungdo foren part del territori de Joseon. Com a eixemple es pot citar el fet de que el famós erudit japonés Hayashi Shihei (1738-1793) va fer dos mapes: “Mapa dels tres països veïns” (Sangoku setsuchizu) i “Mapa de l'imperi de Japó” (Nihontaigokuchizu), en els que identificava les fronteres nacionals i territoris en diferents colors per a cada país: groc para Joseon i vert para Japó. Va situar Ulleungdo i Dokdo/Takeshima en la seua situació correcta i no només els va pintar de groc, sino que va escriure “pertanyent a Joseon” al costat de les illes, reconeixent-les aixina com territori de Joseon.

En 1876, el Departament de l'Interior del govern Meiji de Japó va ordenar a cada prefectura que dibuixara un mapa del seu territori per a una investigació geogràfica nacional i per a l'elaboració d'un mapa. En eixa época, el governador de la prefectura de Shimane va preguntar al Departament de l'Interior si Takeshima (Ulleungdo) devien ser incloses en el mapa de la seua prefectura i en l'investigació geogràfica. Despuix de més de cinc mesos investigant els materials relacionats en Ulleungdo, aixina com els documents que s'havien intercanviat Japó i Joseon a finals de el XVII, el Departament de l'Interior japonés va concloure que Ulleungdo eren territori de Joseon i per això "no eren assunt de Japó".

Reivindicacions japoneses

En 1905, els japonesos preparen la colonisació de Corea prenent control de les illes Dokdo, que rebategen Takeshima 竹島, és dir « illes bambú» en japonés. Pierre Jaillard, membre del Consell Nacional Francés de l'Informació Geogràfica, en un artícul de la Comissió Nacional de Toponímia, expon:

"...Cap bambú creix sobre eixes roques àrides, pero la planta, difícil de desarraïlar una volta ha conquistat el territori podria simbolisar l'expansió venidora de l'Imperi del Sol naixent."

La prefectura de Shimane és la que es fa en el territori alguns mesos abans de l'invasió militar de Corea, en la finalitat de que l'anexió no siga considerada com un acte bèlic d'una nació cap a l'atra.

Despuix de la Segona Guerra Mundial i l'administració de les colónies japoneses pels Aliats, s'instituïxen una série d'instruments internacionals per a la regulació, com la conferència d'El Caire i el Tractat de Pau entre els Aliats i Japó. Els aliats se centren en la determinació de les fronteres de Japó al mateix temps que tornen definitivament tots territoris invadits per este, roques de Liancourt incloses, a Corea.

L'independència de Corea va ser inicialment promesa per les tres grans potències, els Estats Units, Regne Unit i China en la conferència d'El Caire del 27 de novembre de 1943.

La Declaració de Potsdam del 26 de juny de 1945 aprova la conferència d'El Caire manifestant d'eixe modo que « els térmens de la declaració del Cairo seran respectats i la sobirania japonesa serà llimitada a les illes d'Honshū, Hokkaidō, Kyūshū, Shikoku i atres chicotetes illes que nosatres designarem». L'acceptació expressa per la part de Japó de la Declaració de Potsdam per un acte de sumissió firmat el 2 de setembre de 1945 llegalisa eixes dos declaracions.

Les directives del Comandant Suprem dels Aliats (SCAP), titulades « Memoràndum concernent a les separacions governamentals i administratives de certes zones de Japó» (SCAPIN N. 677), datades del 29 de giner de 1946, han segut enviades al govern japonés aplicant l'acta de sumissió. El territori japonés ha segut efectivament delimitat a les quatre illes principals de l'archipèlec i a alguns mils de chicotetes illes veïnes. Les illes Ulleungdo i Quelpart (Jeju) han segut explícitament excloses del territori japonés i restituïdes a Corea.

En 1951, segons l'artícul 2 del Tractat de Sant Francisco firmat en Japó, este últim reconeix i renúncia a tots els drets, títuls i reivindicacions sobre Corea. Esta renúncia inclou Quelpart, l'illa Dagelet (Ulleungdo) i Port Hamilton (Geomundo). Les roques de Liancourt figuraven en les primeres versions del Tractat, pero els Estats Units canvien de semblar atribuint les Roques a Japó (un aliat segur en esta regió en risc de bascular en el comunisme) en les versions de finals de 1949, este canvi final d'opinió en l'últim moment no es farà menció per lo espinós de l'assunt en la finalitat d'evitar pleits posteriors i posar en perill la totalitat del tractat

És recolzant-se en l'omissió de les roques de Liancourt en el Tractat de Pau que Japó basa la seua reivindicació sobre la sobirania de les illes, argumentant que eixe tractat representa l'establiment definitiu del seu territori, i l'afig a la ciutat d'Okinoshima, prefectura de Shimane, en les illes de l'archipèlec d'Oki. No obstant, una atra interpretació d'este artícul seria que les illes mencionades en el tractat no són més que eixemples i no una llista exhaustiva, tenint en conte el gran número d'illes que rodegen la península coreana. Els casos més difícils que involucren a China i a Corea s'han eludit, abdós absents a l'hora de firmar i compromesos en atres fronts, puix Coreja es trobava en plena guerra civil. No existix cap decisió que invalide el document SCAPIN N. 677 en els demés instruments de la posguerra.

Poc despuix del final de la guerra de Corea, el president surcoreà Rhee a l'hora de delimitar el territori declara el 18 de giner de 1952 la sobirania del seu país sobre la part corresponent a Corea del Sur del mar del Japó) que inclou l'archipèlec; i en 1954, prenent control administratiu sobre les illes instalant un contingent permanent de guarda costes en 1954.

Reivindicacions més actuals

Sagells surcoreans de 1954 representant les illes Dokdo.

Des de l'arribada al poder de Jun'ichiro Koizumi, les reivindicacions japoneses sobre les roques de Liancourt s'han fet més notables. En 2005, Japó decidix instaurar una festivitat, el "dia de Takeshima" mentres que els nous llibres de text japonesos s'alineen en el govern afirmant la sobirania japonesa sobre les roques de Liancourt.

Per la seua banda, per als coreans, les roques de Liancourt són el símbol de la seua independència de Japó. En efecte, les roques de Liancourt varen ser el primer territori coreà anexionado pel Japó Imperial en 1905. Com ho observa James Brook:

Una gran part de la còlera de Corea del Sur ve del coneiximent del fet que, en 1905, les Roques de Liancourt varen ser la primera parcela de territori coreà colonisat per Japó. En cinc anys, Japó havia colonisat completament la península coreana. Les Roques de Liancourt « són el primer territori coreà perdut en profit de Japó quan Corea va ser despullada de la seua sobirania », va declarar el Consell nacional de seguritat Coreana. « No és simplement una qüestió de territori, sino res menys que una negació de l'història de la nostra lliberació nacional i una justificació de l'agressió. »

Fòra del símbol polític, les illes representen també en avant un assunt econòmic i comercial d'envergadura, font de litigis sobre la delimitació de les zones econòmiques exclusives, determinants per a la peixca i l'exploració submarina: dotze millons de tonellades de peixos varen ser peixcades en 1985, abans dels acorts de 1998 i 2002 entre els dos països per a llimitar la peixca.

Corea del Nort considera per la seua banda que les illes pertanyen a la nació coreana i parla d'una reivindicació pirata i anacrònica per part del Japó.

Despuix d'haver classificat les roques de Liancourt com a territori sense sobirania, el govern dels Estats Units reconeix des del 31 de juliol de 2008 la sobirania surcoreana sobre les illes Dokdo.

En 2012, la visita del president surcoreà, Lee Myung-bak, a les illes, va provocar la cridada a consultes de l'embaixador surcoreà en Tòquio, per a expressar-li el descontent japonés per la vulneració del statu quo.

Toponímia

El nom coreà Dokdo s'escriu 독도 en Hangul, en Hanja 獨島, que significa «illa solitària» (en el nom genèric do, 島 «illa»).

El nom japonés Takeshima s'escriu en Kanji 竹島, que significa «illa de bambú» (en el nom genèric shima, 島 «illa»). El nom específic japonés Take pot vindre del japonés Take, 竹 «bambú», o d'una transcripció fonètica del coreà Dok-, pronunciat a la japonesa, o be d'un terme mig entre les dos. El japonés reconeix la pronunciació coreana de la [d] com [t], ya que el seu alfabet hiragana forma la [d] afegint dakuten («punts») a la [t].

El nom occidental de «roques de Liancourt» fa referència al ballenero francés Li Liancourt, el qual, partint d'El Havre, «va descobrir» l'archipèlec el 27 de giner de 1849.

La forma «Roques de Liancourt» és la més freqüent i propenca a l'orige de la denominació. A voltes es pot trobar una variant sense preposició: «roques Liancourt» que en francés s'explica per un canvi de referència (possiblement exportada a atres idiomes) del ballenero al seu propi epònim: el filántropo François Alexandre Frédéric de la Rochefoucauld, duc de Liancourt (1747–1827).