Robo de cossos

El robo de cossos (profanació) era el desenterramiento de cadàvers de cementeris per a vendre'ls per a dissecciones o classes d'anatomia en les escoles de medicina. Els qui practicaven el robo de cossos eren cridats a sovint «resurreccionistas».[1]
Història
Ans que es promulgara la Llei d'Anatomia en 1832, els únics cadàvers que podien usar-se per a fins anatòmics en el Regne Unit eren els dels condenats a mort i dissecció pels tribunals, pero aixina no es conseguien suficients cossos per a les escoles de medicina i anatomia: en el XIX solament 55 persones eren condenades a l'horca a l'any, mentres les escoles necessitaven uns cinccents.[2] Llavors, es va recórrer al furte de cadàvers per a obtindre cossos, de manera que fora factible estudiar òrguens i teixits.
Furtar cadàvers era un delicte menor, punible només en multes i presó, pero no en la mort. El negoci de la venda de cossos era lo suficientment lucratiu com per a assumir el risc de ser detinguts, especialment quan les autoritats solien desentender, en considerar que es tractava d'un mal necessari.
El robo de cossos es va fer tan comú que no era rar que els parents i germans del recent fallit vigilaren el cos fins al sepeli, i que despuix d'est vigilaren la tomba per a evitar que anara violada. Els ataüts de ferro també es varen usar en freqüència, aixina com protegir les tombes en un armassó de barres de ferro cridat mortsafe, trobant-se encara alguns ben conservats en el cementeri de Greyfriars (Edimburc). En els Països Baixos els hospicis acostumaven a rebre una chicoteta part de les multes que els funeraris pagaven per infringir les lleis sobre enterrament i revendre els cossos (normalment els de aquells sense família) als meges.
Un método que usaven els lladres de cossos era cavar front a una tomba recent, usant una pala de fusta (més silenciosa que la metàlica). Quan alcançaven l'ataüt (en Londres les tombes eren poc profundes), ho trencaven, nugaven una corda al voltant del cadàver i els treen tirant. Anaven en conte de no dur-se joyes o robes, lo que hauria supost un delicte major.
The Lancet[3] va informar sobre un atre método: es retirava una porció de herba distant uns cinc o sis metros de la tomba, i des d'ahí es cavava un túnel fins a aplegar a l'ataüt, i el cadàver es trea pel túnel. El herba es tornava a colocar en el seu lloc, de manera que els parents que vigilaven les tombes no notaren res rar. L'artícul sugeria que el número d'ataüts buits descoberts «prova més allà de tot dubte que, en esta época, el robo de cossos era freqüent».
Esta pràctica també va ser comuna en atres parts del Imperi, com Canadà, a on les costums religioses, aixina com la falta de mijos de conservació, feya difícil que els estudiants de medicina tingueren un suministrament constant de cossos frescs. En molts casos estos estudiants tenien que recórrer al robo de cossos.
Mentres estudiava en París, Vesalio es va acostumar a furtar en els cementeris de la ciutat en els seus companyers estudiants d'anatomia.
En la ficció
- Jerry Cruncher, un personage de Història de dos ciutats de Charles Dickens, treballa de nit com «resurreccionista».
- Una famosa representació lliterària de la pràctica és el conte El lladre de cadàvers de Robert Louis Stevenson, i el seu adaptació cinematogràfica protagonisada per Boris Karloff.
- Howard Phillips Lovecraft aludix al robo de cossos en les seues noveles El cas de Charles Dexter Ward i Herbert West: Reanimador.
- Edgar Allan Poe també aludix a la pràctica en els seus relats.
Referències
- ↑ Encyclopædia Britannica.
- ↑ Wise, S.. The Italian Boy, Murder and Greu-Robbery in 1830s, Londres: Jonathan Cape. ISBN 0-224-07176-9.
- ↑ The Lancet, 147 (3777), 185–7 (1896).
Bibliografia
- Bailey, J. B. (1896). The diary of a resurrectionist, 1811-1812, Londres: S. Sonnenschein & co. Conté una biografia completa i les regulacions vigents en països estrangers per al suministrament de cossos en fins anatòmics, a la data de la seua publicació.
- Grignon, E. (1930). En guettant els ours: mémoires d'un médecin dones Laurentides, Montreal: Éditions Édouard Garand.
- Harrisson, J. (ed.) (1799). The Horrors of Oakendale Abbey. A romançada, Nova York: J. Harrisson.
- Richardson, R. (1987). Death, dissection, and the destitute, Londres, Nova York: Routledge & Kegan Paul. ISBN 978-0-7102-0919-1. Conté informació sobre el Anatomy Act i l'influència dels resurreccionistas sobre la pobrea urbana.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Robo de cuerpos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.