Rebético
El rebético és un gènero musical grec les raïls del qual es troben en la música grega de mitan de el XIX de la costa occidental d'Àsia Menor i Constantinopla i que es va desenrollar plenament en els baixos fondos de les ciutats gregues ―principalment El Pireo, Tesalónica i Siros―, despuix de la catàstrofe d'Àsia Menor i l'expulsió de la població grega.
- ρεμπέτικο, /rebétiko/[1]
- ρεμπέτικη μουσική, /rebétiki musikí/ (‘música rebética’).
La denominació té el seu orige en la paraula rebetis (grec: ρεμπέτης, /rebétis/), que designa justament a l'home dels baixos fondos.
El rebético és freqüentment comparat en gèneros com el tango, el fado o el blues, pel seu orige marginal i la seua temàtica, generalment relacionada en amors tràgics, pero també en temes com la droga, la presó i la vida marginal en general. La música rebética conté una gran varietat de subgénereos, entre els quals alguns dels més coneguts són el zeibékiko (ζεϊμπέκικο) i el jasápiko (χασάπικο).
Història
Ilías Petrópulos ―un dels principals historiadors del rebético― dividix l'història de la música rebética en tres periodos:
- 1922-1932: periodo en el que dominen els elements de la música d'Esmirna.
- 1932-1942: periodo clàssic.
- 1942-1952: periodo d'acceptació i popularisació.
Orígens
La música rebética té els seus orígens a mitan de el XIX en dos tipos de música grega: en primer lloc la música tradicional de les ciutats costeres d'Àsia Menor i Constantinopla; en segon lloc les cançons de presidi. Abdós estils es troben en un tipo de local característic de ciutats com Esmirna o Constantinopla, els «cafens Amán» (grec: καφέ Αμάν). En estos locals, propis dels barris marginals i relacionats en el consum d'alcohol i drogues, es presentaven actuacions en viu i varen constituir el cresol a on la música popular microasiática es va mesclar en els elements que serien propis del primer rebético: la presó, l'alcoholisme, l'amor i l'hachís.
Periodo de predomini de l'element esmirní
En 1922 va succeir la cridada catàstrofe d'Àsia Menor (guerra d'Independència turca), en la que Grècia va perdre totes les seues possessions en Turquia i la població grega va ser obligada a abandonar les seues llars, d'acort en el tractat de Lausana (Suïssa) i els acorts d'intercanvi de població entre Grècia i Turquia. La població desplaçada grega va constituir una immensa massa humana de refugiats que en la seua majoria es varen trobar en l'extrema pobrea i es varen establir en ciutats com Atenes, El Pireo i Tesalónica, duent en ells les seues tradicions, la seua cultura i la seua música.
De la comunió entre la música microasiática i diversos elements de la música tradicional grega, va sorgir el genuí rebético. En este periodo la temàtica de la música rebética gira fonamentalment entorn a l'amor, a la delinqüència i a les drogues. L'influència de la música d'Esmirna és tan marejant que, en ocasions, resulta difícil distinguir entre genuí rebético i cançó esmirní. Poc a poc, no obstant, el rebético anirà adquirint la seua pròpia personalitat.
Periodo clàssic
En 1932 es realisen les primeres gravacions de música rebética en Grècia per Márkos Vamvakáris. En 1936 comença la dictadura d'Ioannis Metaxas que establix la censura. Tota la discografia en referències a hachís, opi, etc. és prohibida. Es continuen, no obstant, gravant cançons rebéticas en temàtica llegal. Esta situació es manté fins a la Segona Guerra Mundial, puix en l'ocupació alemana de Grècia es prohibixen totes les gravacions. No obstant els emigrants grecs dels Estats Units continuen en les gravacions en temes ilícits, apareixent, ademés, una série de nous estils rebéticos propis dels emigrants grecs d'Estats Units en diverses influències de la música popular americana.
Periodo d'acceptació i popularisació
La figura principal de l'este periodo és Vasílis Tsitsánis. Despuix de la lliberació de Grècia pels aliats la música rebética comença a aproximar-se a la música popular comercial i a alcançar a un públic menys marginal i més ampli. Paralelament la temàtica del repertori rebético abandona definitivament els temes marginals i se centra en l'amor i els problemes socials. Apareixen nous cantants com Sotiría Béllou.
La majoria dels estudiosos consideren que a mitan dels anys cinquanta, el rebético desapareix en la seua forma genuïna i dona pas a un tipo de cançó llaugera (grec λαϊκό τραγούδι, /laikó tragúdi/; lliteralment ‘cançó popular’) en raïls rebéticas, a la que se sol denominar arjontorebético (grec: αρχοντορεμπέτικου, /arjonto rebétikou/).
Comencen llavors a publicar-se estudis i antologia de música rebética, biografies de rebetis i noves gravacions de temes clàssics. El μπουζούκι (buzuki), instrument bàsic del gènero, es difon enormement en tota la música popular i comercial grega, acceptat per grans compositors renovadors de la música popular grega com Míkis Theodorákis i Mános Hatzidákis. En l'actualitat el rebético goja de gran reconeiximent acadèmic i contínuament es realisen edicions antològiques de totes les peces del gènero.
Referències
- ↑ La consonant μπ no es pronuncia com /mp/ sino com a /b/.
Enllaços externs
- Base de senyes sobre la música rebética (en grec).
- [enllaç trencat], monografia en espanyol sobre el rebético, en el lloc web Llibres Aula Magna.
- Resenya de l'única monografia en espanyol sobre el rebético del neogrecista i dramaturc Alberto Conejero López.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebético» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.