Real Monasteri de la Visitación de Santa María

El Real Monasteri de la Visitación de Santa María d'Oriola es troba situat en el centre del caixco històric de la ciutat d'Oriola, declarada Conjunt Històric pel Decret 845 de 1969, sobre la marge esquerra del riu Segura. És un edifici de gran volum, l'impacte del qual en la silueta de la població és sobreixent i característic. Posseïx un gran interés tant històric per ser l'última gran fundació de la monarquia espanyola en la diòcesis d'Oriola, baluart en estos principis del XIX del carlisme, com a arquitectònic ya que nos trobem en un edifici religiós d'estil neoclàssic de gran calitat i únic en el seu estil en tota la comarca. Ademés posseïx una colecció pictòrica de gran calitat, firmada pel pintor de cambra Vicente López Portaña, encarregada expressament per a la decoració interior de l'iglésia i conte també en la colaboració d'atres importants artistes del moment.

Real Monasteri de la Visitación de Santa María

Cronologia

El ”Real Monasteri de la Visitación de Santa María” va ser fundat baix la protecció dels infants d'Espanya Carlos María Isidro de Borbón i la seua esposa, María Francisca de Bragança, qui va dirigir les obres, i sent el seu impulsor i participant també, molt activament el bisbe d'Oriola, Félix Herrero Valverde. La construcció es va començar a principis del XIX, concloent en 1832.

El patronazgo de dits infants en esta ciutat va ser degut a que Oriola va ser acérrima realista, partidària de la successió al tro de don Carlos i sèu de numerosos moviments en pro del carlisme. El respal del bisbe oriolano don Félix a este bando, participant activament en les guerres carlistas, va comportar el seu desterro a Roma i va crear un conflicte diplomàtic en els Estats Pontificis, que es va solucionar permetent tornar al bisbe a la ciutat i en la firma d'un concordato entre abdós països.

La nova iglésia es va construir baix la direcció tècnica de l'arquitecte fra Antonio de Benimasot, llec capuchino, cridat en el sigle don Francisco Canet, autor també del restant de les reformes de l'edifici. Este arquitecte va tindre la colaboració d'un arquitecte, fins ara desconegut, que va ser enviat pels infants fundadors des de Madrit, tal com consta en la correspondència d'estos en les monges fundadores.

Este edifici va ser alçat en el lloc que havien ocupat els jesuïtes i a on s'impartien classes de l'Universitat d'Oriola fundada en 1569, tals com la Càtedra de Gramàtica i la de Retòrica, amén d'atres ensenyances com a Filosofia i Teologia. Despuix de l'expulsió d'aquells pel rei Carlos III, es va decidir donar-li a l'edifici el mateix us en la finalitat de que es convertira en una escola per a chiquetes de la ciutat d'Oriola i la seua diòcesis. Tal com indica Madoz, va ser demolida l'iglésia existent, que s'havia alçat entre 1768 i 1772, i remodelades les seues naus.

El 19 d'octubre de 1825, Fernando VII va donar el seu permís a la nova fundació acceptant ser l'únic patró del monasteri. L'iglésia va ser consagrada el 2 de maig de 1832. En 1837 el govern va suprimir el convent, donant trasllat a la comunitat a Madrit. El monasteri va ser donat en arrendament a una persona particular que ho va conservar adequadament.

En 1844, la seua senyoria el senyor de l'Ilustre Solar de Tejada d'Oriola, el hacendado don Matías Sorzano Najera va adquirir a l'Estat este edifici de la Real Visitación d'Oriola, que havia segut confiscat en motiu de la desamortisació, i ho donó generosament a les monges salesas que ho havien abandonat el 9 de maig de 1837. Per una atra part, Elías Tormo, en la seua «Guia Alce», de l'any 1923, es referix a les salesas, indicant l'existència de diverses peces mobles, quadros i escultures.

En giner de 2013 les Religioses Salesas varen deixar el Monasteri de la Visitación de la ciutat d'Oriola, que havien habitat durant casi dos sigles, per l'escassea de noves vocacions i a l'envelliment de la comunitat. En aprovació de la Santa Sèu, la comunitat d'Oriola es fusionava en el Primer Monasteri de la Visitación de Madrit.

Des de llavors ha segut desig de la Diòcesis, en el seu bisbe al cap, que este monasteri fora ocupat per una atra comunitat religiosa, portant a terme durant este temps el conte i manteniment tant de l'iglésia, del Monasteri de la Visitación, com de tots els objectes de cult que posseïx.

El bisbe de la Diòcesis d'Oriola-Alacant, monsenyor Jesús Murgui, va donar la benvinguda el 6 de giner del 2018, a les 6 religioses que residixen en el Real Monasteri de la Visitación de Santa María d'Oriola. La nova comunitat religiosa és la branca femenina de ”Pro Ecclesia Sancta” que residix en el Real Monasteri de la Visitación de Santa María, tradicionalment conegut com Les Salesas i recolzen la pastoral de la Catedral d'Oriola i del colege Oratorio Festiu de la ciutat.

Esta congregació religiosa va ser fundada en Perú pel sacerdot jesuïta Pablo Menor, natural de Villena, en el seu afany de promoure les vocacions a la vida religiosa i a la santitat. En estos moments Pro Ecclesia Sancta té comunitats en diferents diòcesis del seu país d'orige, Perú, en Estats Units, Equador, Itàlia i Uruguay. A Madrit aplega una primera branca masculina en l'any 2000.

Descripció de l'immoble

Monasteri

L'edifici s'assenta en una parcela d'uns 5.800 m² de superfície, dels quals el conjunt edificat ocupa uns 2300 m², ocupant el restant un jardí en un gran aljup per al seu rec i el claustre quadrat. El conjunt s'articula entorn a este en tres naus de tres plantes cada una i l'iglésia en el seu costat nort. Cada costat del pati té cinc vans. En planta baixa està resolt per mig de pòrtics de pilars de secció rectangular en una pilastra adossada de fuste pla i capitell d'orde dòric, i entre ells arcs de mig punt. Este nivell està construït en sillería. Per damunt queden els pisos superiors, només un en l'orientació septentrional, junt a l'iglésia, els quals estan construïts en mampostería revocada en morter de calç. En estes fronteres recayentes al pati predomina clarament el massiç sobre el buit obrint-se vans aplomats en la clau dels arcs de la planta baixa.

El pati està pavimentado per mig de pastilla quadrada del tipo denominat garbancillo, en el centre s'ubica el pou. Des del claustre en planta baixa s'accedix a diverses dependències, sales de visites, cuina i refectorio i iglésia. En l'ala sur de la planta baixa se situa les dependències de visites. El cantó noroest alberga la capella privada aixina com el cor baix per a us de les monges des de la clausura, aquella és de planta rectangular en un costat de menor dimensió tangente al lateral del presbiteri, en la finalitat d'assistir als servicis religiosos. Esta capella està resolta per mig de murs de càrrega en els que s'òbrin vans conformats per columnes llaugerament exentes de les parets. Açò dona orige a un interessant ritme de massiços i buits, plans plans i cilíndrics. Allí es dispon el cor que ocupen els membres de la comunitat.

L'escala principal es troba en el cantó nordest, sent tangente i externa als andadores. Té planta rectangular i està resolta en trams d'anada i regrés, va ser construïda en pedra grisa. Esta escala podria haver pertanygut al primitiu edifici jesuïta. Una segona escala de caràcter secundari queda situada en l'ala de ponent. Actualment s'ha instalat un ascensor en el cantó suroest del pati. L'obra de l'ascensor és d'albañilería, sense buits, lo que supon un afegitó poc cuidadós per a en l'arquitectura del conjunt arquitectònic del claustre.

En les plantes superiors es troben les celes i estàncies de les monges, en els passadiços de circulació que alternen abdós en la seua vinculació al pati, en busca de l'orientació solar més favorable. El cos situat a migdia va tindre inicialment dos plantes, que va ser recrecida en una superior, tal com evidencia la presència del rebanc original, que es conserva entre les dos plantes altes. Els accessos a l'edifici es troben en la frontera d'alce un dels mateixos servix d'accés a les dependències de les monges i un atre és el corresponent a la portada de l'iglésia. Destaquen les seues originals fusteries i detalls de les seues manyaneria, tant de portes com de finestres, aixina com la azulejería del XVIII, existent en numeroses habitacions i menuts altars distribuïts per les plantes.

Iglésia de la Visitación

Iglésia de la Visitación

Va ser proyectada de conformitat als patrons del neoclassicisme, tal com varen ser divulgats per les Acadèmies de Belles arts. Es tracta d'un temple de planta de creu llatina, en nau única, formada quatre trams contigus, en capelles laterals configurades per mig de lleus rehundidos en els murs i el resalte de les semicolumnas d'ordenpaladiano, que ademés sostenen un rebanc que recorre tot el temple, llevat en el imafronte i separa la volta que cobrix la nau dels murs de l'edifici. Esta volta és de mig canó en lunetos i arcs fajones. Les capelles laterals tenen altars de marbre roig i sobre els mateixos destaquen els llenços de Vicente López emmarcats per pilastres acanalades, dorades i coronades per querubines, que sostenen sobre els seus caps el rebanc, en la que recau una laurea en decoració floral encintada, que varia en cada u dels altars, la qual tanca en el seu interior els símbols dels sants a els qui estan dedicats.

Travessia

La travessia presenta un transepto de gran profunditat, que configura la nau secundària transversal. El creuament de les dos naus està resolt per mig de volta vaída, que en l'exterior es cobrix per mig de cúpula de mija taronja, en teixixca curva vidriada en color blau. Els altars de la travessia són de major tamany que els de la nau i la seua decoració en estuc simula materials nobles. El paviment de l'iglésia és de marbre blanc i gris azulado.

Presbiteri

el presbiteri té planta quadrada i en ell se situa l'altar principal, entre quatre columnes del mateix orde que el restant de la nau i que sustenten el mateix entablamento. Estes guarden la mateixa disposició d'arc de triumfo que en la frontera i duen una pàtina que imita els tons verts i obscurs del marbre, estant dorats els seus capitells corintios. En els carrers laterals destaquen les escultures de Santiago Baglieto notable artiste del XIX, que va treballar en Múrcia i Oriola, Sant Miguel i Sant Rafael, sobre les que es troben les de l'escultor José María Sánchez Lozano (1904-1995), Santa Clara i Sant Francisco de Sals. En el seu orige es trobaven quatre llenços, en el costat del evangeli, Sant Antonio de Pàdua i el Sagrat Cor de Jesús adorat pels Àngels, i en el costat de l'epístola Sant Francisco de Sals entregant les Constitucions a Santa Juana Chantal i la Visitación, titular de l'Orde. A la seua esquerra queda el buit que servix de conexió en el cor de clausura, a la dreta la porta que comunica en la sacristia. Existix un atre cor que se situa per damunt del primer tram als peus de la nau principal.

Frontera

La frontera de l'iglésia és de composició plana. Per mig de l'ocupació de quatre pilastres de fuste pla de marbre roig, recolzades en un zócalo corregut de marbre obscur, queda dividit el front en tres trams. El tram central és més ample, conté el buit d'accés rectangular, arrematat per mig d'arc de mig punt de marbre negre, en un rebanc sostingut per dos ménsulas sobre el mateix a modo de guardapolvos i per damunt una gran finestra enrejada. Els trams laterals tenen dos hornacinas superpostes, que es troben ocupades per escultures. A l'esquerra es troben les imàgens de Sant Francisco de Sals i Sant Carlos Borromeo i a la dreta Santa Juana de Chantal i Sant Francisco d'Assís. Un frontón triangular, el tímpan del qual ostenta un gran escut nobiliario en les armes dels fundadors, d'Espanya i Portugal, corona el entablamento a modo d'arremate de la frontera. Per damunt del frontón es troben dos menuts cossos de campana, retirats del pla general de la frontera, en forma de chicotet templete de quatre costats i coberts per una teulada a quatre aigües de teixixques vidriades blaves. Les escultures són obra també de Santiago Baglieto. Estes junt a les de l'altar major són les úniques d'este autor que es conserven en Oriola, ya que el restant varen ser destruïdes en la guerra civil de 1936. Una solució similar a la seua frontera és la que va presentar l'arquitecte Vicente Ferrer a la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos en l'any 1807 i que devia conéixer Fra Antonio de Benimasot. Esta sembla inspirada en les portades d'iglésies com la del Redentor de Venècia d'Andrea Palladio i Sant Andrés de Mantua d'Alberti.

Obres artístiques destacables

La decoració interior va córrer a càrrec del més prestigiós pintor acadèmic de l'época, el valencià Vicente López Portaña, «el més famós i destacat pintor acadèmic», segons Vicente Aguilera Cerni i «el més representatiu pintor de l'época», d'acort en Carmen Gràcia, gràcies a que en este moment era pintor de cambra i s'ocupava d'encàrrecs reals, colaborant en ell el seu fill Luis. Els llenços encarregats responien al programa iconográfico impost per l'infanta M.ª Francisca, exaltant l'ideari de l'orde franciscana junt en els sants patrons dels fundadors, Sant Carlos Borromeo i Santa Isabel de Portugal. José Luis Díez atribuïx sis llenços a Vicente López, quatre al seu fill Luis, atribuint un atre d'ells a un dels seus fills sense concretar.

El conjunt de l'iglésia i frontera oferixen gran homogeneïtat i harmonia en la seua composició i s'emmarca dins de l'arquitectura d'estil academicista que deriva de les propostes neoclàssiques.

Vore també

• Patrimoni cultural d'Oriola
• Pablo Menor
• PES

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Real Monasteri de la Visitación de Santa María.
• Diòcesis d'Oriola
• BOE
• Pablo Menor