Ray càsting

| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |

Ray càsting fa referència a l'us de l'intersecció raer-superfície per a solucionar una varietat de problemes en gràfics per ordenador i geometria computacional. El terme va ser introduït en gràfics per computadora en un artícul publicat per Scott Roth en 1982 per a descriure un método de renderisació de models de geometria constructiva de sòlits.[1]
Ray càsting pot referir-se a una varietat de problemes i tècniques:
- El problema general de determinar el primer objecte interceptat per un raig,[2]
- Una tècnica per a determinació de les cares amagades (HSR per les seues sigles en anglés), també coneguda com a determinació de les superfícies visibles (VSD), basada en buscar la primera intersecció d'un raig llançat des de l'observador a través de cada pixel d'una image,
- Un algoritme no recursivo de renderisació ray-tracing que només llança rajos primaris, o
- Un método directe de renderisació de volums cridat també volume ray càsting, que el raig és "espentat a través" de l'objecte i el camp escalar en 3D d'interés és muestreado a lo llarc del raig dins de l'objecte. En este método no són expandits rajos secundaris.[3]
A pesar de que "ray tracing" i "ray càsting" varen ser a sovint utilisats indistintament en lliteratura primerenca de gràfics per computadora, l'ocupació més recent de dits térmens intenta diferenciar-los. La distinció radica que ray càsting és un algoritme de renderizado que mai traça recursivamente rajos secundaris, mentres que atres métodos de renderizado basats en ray tracing tendixen a fer-ho.
Concepte
El Ray càsting és el més bàsic de molts algoritmes de renderisació de gràfics per computadora que usen l'algoritme geomètric de ray tracing. Els algoritmes basats en ray tracing operen en orde d'image per a renderizar escenes tridimensionals a imàgens bidimensionales. Els rajos geomètrics són traçats des del ull de l'observador (traçat cap a arrere) per a calcular la radiancia que viaja cap a l'observador en la direcció del raig. La rapidea i simplicitat del traçat dels rajos provenen de computar el color de la llum sense traçar recursivamente rajos adicionals per a obtindre la radiancia incident en el punt a on el raig intercepta. Açò elimina la possibilitat de renderizar en exactitut les reflexions, refracció, i les ombres. Aixina i tot tots estos elements poden ser simulats en un cert grau, en l'us ingeniós de mapes de textura o atres métodos. La velocitat de còmput del ray càsting ho va convertir en un método pràctic de renderizado per als primers videojocs de 3D en renderisació d'escenes en temps real.
En la naturalea, una font de llum emet un raig de llum que viaja eventualment cap a una superfície que interromp la seua trayectòria. Un pot figurar-se dit "raig" com un fluix de fotons que viagen a lo llarc del mateix camí. En aplegar a este punt, qualsevol combinació de tres coses podria passar en la llum del raig: absorció, reflexió, i refracció. La superfície pot reflectir tota o part del raig de llum, en una o vàries direccions; podent inclús absorbir part del mateix, resultant açò en una pèrdua d'intensitat de la llum reflectida i/o refractada. Si la superfície posseïx propietats de transparència o és traslúcida, ella refracta una porció de la llum que viaja dins de la mateixa en una direcció, absorbint a la seua volta partix del espectre (i possiblement alterant el color). Per al còmput de la llum absorbida, reflectida i refractada no deu considerar-se més de la pròpia llum que aplega a la superfiacie. Una superfície no pot, per eixemple, reflectir el 66% d'un raig de llum i refractar el 50% del mateix, ya que entre els dos sumarien 116%. En este punt els rajos reflectits i/o refractados poden colpejar atres superfícies, moment en a on les seues propietats d'absorció, refracció, i reflectantes són recalculadas basant-se en els rajos incidents. Alguns d'estos rajos viagen de tal manera que intercepten els nostres ulls, fent possible que vejam l'escena, aixina que contribuïxen en la renderisació final de l'image. Llavors per a aminorar el còmput, solament una fracció dels rajos són considerats, en este cas, els que apleguen a l'observador.
El primer algoritme ray càsting usat per a renderizar va ser presentat per Arthur Appel en 1968.[4] L'idea darrere de ray càsting és traçar rajos des de l'observador, un per pixel, i trobar l'objecte més propenc que interromp la trayectòria del mateix. Usant les propietats dels materials i l'efecte de les llums en l'escena, este algoritme pot determinar el sombrejat d'este objecte. Per l'hipòtesis de simplificació podem dir que si una superfície està orientada cap a una font de llum i no hi ha cap objecte en la seua trayectòria, la llum alcançarà eixa superfície i no serà bloquejada o sombreada. El sombrejat de la superfície és calculat usant els models tradicionals de sombrejat de gràfics per computadora en 3D. Una important ventaja del ray càsting que resalta per damunt dels scanline-rendering va ser la seua habilitat de bregar fàcilment en superfícies no planes i sòlits, com cons i esferes. Si una superfície matemàtica pot ser interceptada per un raig, esta pot ser renderizada per ray càsting. Models més complexos poden ser creats usant tècniques de modelisació de sòlits i ser fàcilment renderizados.
Un us primerenc de l'algoritme de renderisació ray càsting de Appel va ser fet pel Grup d'Aplicacions Matemàtiques, Inc., (MAGI) de Elmsford, Nova York.[5]
Traçat cap a avant i cap a arrere
Quan el traçat dels rajos s'implanta de manera que emule el viage natural dels fotons, es tracta del traçat cap a avant. El traçat de rajos cap a avant és teòricament un método vàlit. Ocorre, no obstant, que molts fotons que ixen de la llàntia mai apleguen a l'observador, és dir, que no juguen paper algun en la construcció de l'image. Ya que computacionalment és molt car traçar rajos que no servixen de res, és necessari trobar una solució a este problema. La clau per a evitar el cost que representa el càlcul inútil està en invertir el recorregut dels fotons.
Si un fotó aplega a l'ull de l'observador, necessàriament ha tingut que creuar la pantalla seguint la direcció del raig. Llavors, si es tracen exclusivament els rajos de llum que partixen del punt de visió, a través dels píxels de la pantalla cap a l'espai vectorial (coneguts com a rajos primaris), nos assegurem de que el sistema gràfic treballe únicament en els rajos útils. Quan el traçat de rajos es realisa d'esta forma, es tracta del traçat cap a arrere. Donat l'aforro de càlculs que implica l'invertir el recorregut dels fotons, el traçat de rajos cap a arrere és el procediment utilisat.
Vore també
- Volumetric Ray càsting
- 2.5D
- Modo 7
- Adaptive tile refresh
- Sprite (Gràfic d'ordenador)
Referències
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Daniel Weiskopf (2006). GPU-Based Interactive Visualization Techniques, Springer Science & Business Mija, p. 21. ISBN 978-3-540-33263-3.
- ↑ "Ray-tracing and other Rendering Approaches"
- Archivat el 17 de novembre de 2018 archivat en Wayback Machine. (PDF), lecture notes, MSc Computer Animation and Visual Effects, Jon Macey, University of Bournemouth
- ↑ Goldstein, R. A., and R. Nagel. 3-D visual simulation.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ray casting» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.