Quartu Sant'Elena (topònim en italià) o Cuartu Sant'Eleni (topònim en sardo) és un municipi d'Itàlia de 71.254 habitants en la ciudad metropolitana de Cagliari, regió de Sardenya. És la tercera ciutat en número d'habitants de Cerdenya, i un dels municipis que componen l'Àrea metropolitana de Cagliari.[1]

Té 26 km de costa.[2]

En les últimes décades la localitat ha sofrit un ràpit procés de creiximent urbanístico, demográfico i económico, encara que l'activitat econòmica predominant continua sent l'agropecuària.[2]

La plaza Azuni, nomenada en honor al jurista italià Domenico Alberto Azuni, constituïx el centre de la ciutat, que es desenrolla radialmente a partir d'ella. En el centre es troba l'iglésia migeval de Sant’Agata, i des de la plaça i a través de l'avinguda Marconi s'aplega a l'iglésia parroquial de Sant’Elena, d'estil neoclásico, construïda sobre els restants d'una iglésia catalana més antiga del XVI.[2]

Atres llocs d'interés són l'iglésia de Santa Maria di Cepola, en una sola nau, i l'iglésia de Sant Pietro del Posa't, d'estil pisano en un àbsit de planta rectangular. Prop del centre es troba el Museu etnogràfic "Sa Domu de Farra", a on s'exponen tots els detalls de la societat sarda rural i la seua activitat agrícola i ganadera.

Història

En el territori del municipi es documenten numeroses evidències de poblament humà durant l'época nurágica. Provablement també els fenicis es varen instalar en el territori, com evidencien els topònims de Cepola i Geremeas (localitats dins de Quartu), de derivació fenícia. La presència púnica també s'ha evidenciat en la presència de ceràmiques en les afores de la plaja de "Is Mortorius".

Els romanos es varen instalar, no obstant, a pocs centenars de metros de Cepola; aixina els esclaus es trobaven lo suficientment prop de Cagliari com per a ser controlats, pero lo suficientment llunt com para no pertorbar la vida de la ciutat. Estos esclaus treballaven en el camp i en els estanys de Quartu i Molentargius per a l'extracció de sal. Al voltant d'estos núcleus de població varen nàixer atres poblacions, que varen donar orige a les actuals ciutats de Quartu Sant'Elena i Quartucciu.

En el 20 d. C., 4.000 hebreos varen ser deportats a Quartu Sant'Elena. En els sigles posteriors, com en el restant de Sardenya, el poblat va ser objecte d'invasions lombardas, vándalas, bizantines i pisanas.

Origen del nombre

El nom original del municipi deriva de l'expressió en llatí Quarto ab urbs lapide,[3] que fa referència a les quatre milles que separen a la ciutat de Cagliari. Fins fa poc temps encara es conservava la piedra miliar de l'época romana.

En 1327 els poblats de Quarto Domine, Quarto Josso i Cepola es varen fusionar en un únic territori, en el nom de Quarto. El 14 de setembre de 1826 va passar a denominar-se Quarto Sant'Elena, en motiu de la santa patrona de la ciutat, i en 1862 es va transformar en la seua forma actual, Quartu Sant'Elena.

Escudo y bandera

 
Bandera de Quartu Sant'Elena.
 
Escudo de armas de la ciudad.

L'escut d'armes del municipi de Quartu Sant'Elena és un escut de color roig en dos espases creuades sobre una pedra militar de color vert en el número IV en numeració romana. Baix de l'escut es troba una branca d'olivo en el costat esquerre i una branca de roble a la dreta, units per una cinta tricolor. La corona de la ciutat, sobre l'escut, completa l'escut d'armes. Fins a l'any 2001, l'escut era de color blanc i vert.

El confalón és una tela blanca i vert, en brodats dorats, que inclou l'escut d'armes i el nom del municipi en la seua part superior. La bandera presenta els mateixos colors que el confalón.

Economia

Tradicionalment, les activitats econòmiques principals del municipi han segut l'agricultura, l'artesanía, i l'extracció en les minas de sal.[4]

Llocs d'interés

Iglesia de Sant'Agata

 
Iglesia de Sant'Agata.

L'iglésia de Sant'Agata està ubicada en la plaça Azuni, en el centre de la localitat, junt de l'antic convent capuchí. Va ser construïda per primera volta en el XII, en estil romànic, a voluntat de l'obispo de Cagliari. No obstant, va ser destruïda per motius desconeguts, i entre 1280 i 1300 es va tornar a construir sobre els antics fonaments. En 1291 el Papa Nicolás IV va visitar l'iglésia.

Posteriorment l'iglésia va caure en l'abandó, com be atesten els documents de la visita pastoral que va realisar el bisbe de Cagliari en 1599. En 1631 l'iglésia i els territoris confrontants varen ser cedits als Pares Capuchinos, els qui la renombraron "iglésia de Sant Francisco", varen fer diverses modificacions per a donar-li aspecte d'iglésia capuchina, i varen manar construir un convent en les seues proximitats. En 1800, i en motiu de la Llei Siccardi, les propietats capuchinas varen ser expropiades per l'Estat i cedides al municipio. En 1985 l'iglésia recupera el seu antic nom, i actualment es troba baix l'administració de la parròquia de Sant'Elena.

És d'estil gótico catalán. Té una frontera arrematada a dos aigües, i en el seu centre es troba el portó rectangular. Sobre el portó es troba un frontó semicircular. En la part frontal de l'iglésia s'ubica una espadanya. L'interior és d'una sola nave. A la dreta es troben tres capilles i la sacristía, i a l'esquerra es pot accedir al convent.[5]

Iglesia de Santa Maria di Cepola

Està ubicada en el barrio de Cepola. Va ser construïda en el XI, encara que provablement sobre les ruïnes d'una iglésia paleocristiana anterior. En 1089 un juge de Cagliari li la va cedir a l'abad de Sant Víctor. Per l'abandó, en els sigles subsegüents l'iglésia va ser objecte de múltiples reformes i modificacions, que no varen respectar l'estil original. En el XII va ser reconstruïda parcialment, periodo en el que era denominada "Iglésia de la Concepció". En 1341 va deixar de formar part de les propietats de Sant Víctor.

Té una planta rectangular en una sola nave, que termina en un àbsit semicircular. El sostre de la nau és de fusta, i va ser construït en dos époques diferents. La frontera presenta una espadanya de construcció relativament recent, i alguns encaixos que es varen afegir en posterioritat, alguna cosa comuna en l'estil gòtic català altament estés en el municipi en aquella época. La decoració de l'iglésia és escassa i simple: un quadro de la Verge María situat en l'altar, estàtues de la Verge María, San Esteban i San Anastasia, i una pila d'aigua beneïda en forma de cap humà del XVII.[5]

Iglesia de San Benedetto

 
Fachada de la iglesia de San Benedetto.

Ubicada en el Carrer Marconi, esta iglésia d'estil gòtic català va ser construïda en pedra i argamassa per obrers locals a finals del XIV, encara que els primers documents sobre l'iglésia daten de 1599. En 1761 l'iglésia va ser decorada en motiu de la visita pastoral del bisbe de Cagliari. Al començament del XX va ser profanada i utilisada en fins militars. Actualment es troba baix l'administració de la parròquia de Sant'Elena.

Presenta una nau central que termina en un àbsit semicircular en un arco de medio punto. Sobre la frontera descolla una espadanya, la campana de la qual està datada de l'any 1717. En el costat dret de la frontera es troben dos portons en arco apuntado. Dos rosetones, un en la frontera i un atre en la paret oposta, permeten el pas de la llum a l'interior de l'iglésia. Els elements de decoració més importants són les estàtues de San Benito i Santa Escolástica, el púlpito i el parapeto, tots ells de finals del XIX.

En l'actualitat l'iglésia permaneix oberta al cult l'11 de juliol en motiu de la celebració de Sant Benito, aixina com en els mesos de maig i octubre, per a resar el rosari a la Verge María.[5]

Iglesia de Sant'Efisio

 
Iglesia de Sant'Efisio.

L'iglésia es va construir entre 1728 i 1729, i inicialment va ser dedicada a San Efisio i San Sebastián. Les despeses de construcció varen ser finançats pel legado de Maria Piras, membre de la nobleza de la localitat, despuix de la seua mort. Despuix de vàries décades de semiabandono, va ser reconstruïda gràcies als fondos aportats pel municipi i a les donacions de la nova germandat de Sant'Efisio.

L'iglésia és d'estil barroco. Sobre la seua frontera de gran simpleza es troba una espadanya en dos arcs. El portó és quadrat i sobre ell es troba un rosetón, a través del com la llum penetra en l'iglésia. El temple té una sola nau d'arco fajón en tres intradós de medio punto, un dels quals separa la nau del presbiterio.

A la dreta de l'iglésia es troba la sacristía, adornada en un medalló en el símbol del sant i una espiga (spiga en italià), que representa a la família de Maria Piras. De fet, "Spiga" era el llinage del marit. A l'esquerra es troba la sala de la germandat de Sant'Efisio.

Els elements decoratius més abundants són les estàtues. Algunes varen ser tallades per escultors locals, mentres que unes atres varen ser encarregades a l'escola napolitana. En l'interior del presbiteri es troba l'estàtua del sant de l'iglésia.[5]

Iglesia de Sant'Andrea

 
Iglesia de Sant'Andrea.

L'iglésia de Sant'Andrea està ubicada en la frazione homònima, en el carrer Leonardo da Vinci, en el centre del parc Andrea Parodi.

Va ser construïda en el XV, provablement sobre un antic temple romà. Des del XVI l'iglésia va ser objecte de saquejos pirates, fins a tal punt que en 1621 el virrei va prohibir el pelegrinage. En el XVII l'iglésia va ser restaurada. En 1793 les tropes franceses varen desembarcar en Quartu Sant'Elena i varen utilisar l'iglésia com a forta. Ha segut restaurada recentment.

És d'estil gótico catalán. La frontera posseïx una chicoteta espadanya i un rosetón pel qual penetra la llum. Als costats de l'iglésia es troben presents tres contraforts. En el costat dret es troba la despensa i la sacristía.

L'interior de l'iglésia és d'una sola nave. En el temple es troben presents alguns elements de l'época romana, com una base de columna que presenta un capitell corinti. Atres elements decoratius importants són les estàtues de fusta de Sant Andrea, Sant Joan Batiste i Sant Antonio de Pàdua.

Les celebracions llitúrgiques més importants que es porten a terme en l'iglésia ocorren en decembre, en motiu de Sant Andrea, el 24 de juny, i l'últim dumenge de juliol en motiu de la festa de Sant Joan.[5]

Evolució demogràfica

Per la seua localisació llitoral i propenca a Cagliari, Quartu ha sofrit un important creiximent urbanístic i demogràfic, i en uns quants decenis ha cuadriplicado la seua població, transformant-se des d'un chicotet poble rural fins a la tercera ciutat més habitada de l'illa actualment, només superada per Cagliari i Sassari.[4]

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001
Població 6491 6324 6636 8453 9247 9936 10 913 12 201 17 579 22 916 30 700 43 896 61 636 68 040
Font ISTAT

Referències

  1. ↑ «Propuesta de ley regional para la formación del Área metropolitana de Cagliari» (en italià) (1995). Archivat des de l'original, el 16 de julio de 2011. Consultat el 25 de enero de 2009.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Mojetta, Angelo (2005). Sardegna Orientale: Percorsi di mare e di terra (pdf) (en italià), Regione Autonoma della Sardegna, Touring Club Italiano, p. 13. Consultat el 18 de enero de 2010.
  3. ↑ [enllaç trencat]
  4. ↑ 4,0 4,1 Comune di Quartu Sant'Elena (página oficial). «Profilo della città.» (en italià). Archivat des de l'original, el 28 de febrer de 2009. Consultat el 5 de febrer de 2010.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 (1999) Guida alle antiche chiese di Quartu (en italià), Cagliari: Ettore Gasperini Editore.

Enllaços externs

Commons