Quàsar
Un quàsar[1][2] o quasar[3][4] (acrònim de l'anglés quasi-stellar ràdio source*, traduït com a ‘font de radi cuasiestelar’) és un tipo d'objecte astronòmic extremadament lluminós localisat en el centre d'algunes galàxies actives. La seua emissió energètica s'atribuïx a processos d'acreció de matèria en un forat negre supermassiu situat en el núcleu galàctic.


Els cuásares emeten enormes cantitats de radiació electromagnètica, que comprenen des de les ones de ràdio fins als rajos X, passant per la llum visible. Es consideren un dels objectes més energètics i distants de l'univers observable, i el seu estudi ha segut fonamental per a la comprensió de l'evolució de les galàxies i de l'expansió de l'univers.
En espanyol, la grafia recomanada per la Real Acadèmia Espanyola i per la FundéuRAE és quàsar, com a forma adaptada i d'acort en les normes ortogràfiques que desaconsellen l'ús innecessari de la lletra q quan representa el fonema /k/.[5]
Generalitats
Els cuásares es presenten en un enorme forat negre, que absorbix tota la matèria que troba en la seua rodalia. Quan açò ocorre, per efecte de l'enorme velocitat de rotació del disc d'acreció format, es produïx una jagantesca cantitat d'energia, lliberada en forma d'ones de ràdio, infrarroig, llum, ultravioleta i rajos X, lo que convertix als cuásares en els objectes més lluents i calents de l'univers conegut.
En un principi es va supondre que els cuásares eren forats blancs, encara que l'alvanç de l'estudi de la seua formació i característiques ha descartat tal supost.[6]
En telescopis òptics, la majoria dels cuásares apareixen com a simples punts de llum, encara que alguns semblen ser els centres de galàxies actives. La majoria dels cuásares estan massa llunt per a ser vists per telescopis chicotets, pero el 3C273, en una magnitut aparent de 12.9, és una excepció. A una distància de 2440 millons d'anys llum, és un dels objectes més lluntans que es poden observar directament en un equip amateur.
Alguns cuásares mostren canvis ràpits de lluminositat, lo que implica que són chicotets, ya que un objecte no pot canviar més ràpit que el temps que tarda la llum en viajar des d'un extrem a l'atre. El corriment al roig més alt conegut d'un cuásar és de z=7.54 ULAS J1342+0928 encara que recentment es va detectar un a z=7.52 i s'estudia si és més lluntà encara.[7]
Es creu que els cuásares estan alimentats per l'acreció de matèria de forats negres supermassius en el núcleu de galàxies lluntanes, convertint-los en versions molt lluminoses d'una classe general d'objectes coneguda com galàxies actives. No es coneix el mecanisme que causa l'emissió de la gran cantitat d'energia i la seua variabilitat ràpida. El coneiximent dels cuásares ha alvançat molt ràpidament, encara que no hi ha un consens clar sobre els seus orígens.
Propietats dels cuásares
Es coneixen més de 200 000 cuásares i tots els espectres observats tenen un corriment al roig considerable, que va des de 0.06 fins al màxim de 7.08. Per tant, tots els cuásares se situen a grans distàncies de la Terra, el més propenc a 240 Mpc (780 millons d'anys llum) i el més lluntà a 6 Gpc (13 000 millons d'anys llum). La majoria dels cuásares se situen a més de 1 Gpc de distància; com la llum deu tardar un temps molt llarc en recórrer tota la distància, els cuásares són observats com eren en el passat distant de l'univers.
Encara que apareixen dèbils quan s'observen per telescopis òptics, el seu corriment al roig alt implica que estos objectes se situen a grans distàncies, lo que fa dels cuásares els objectes més lluminosos en l'univers conegut. El cuásar que mostra major lluentor en el cel és 3C 273 de la constelació de Virgo. Està a una distància de 670 millons de parsecs, és dir, entorn a 2200 millons d'anys llum. Té una magnitut aparent de 12.8, lo suficientment lluenta per a ser observat des d'un telescopi chicotet, pero el seu magnitut absoluta és de −26.7. A una distància de 10 parsecs (uns 33 anys llum), este objecte lluiria en el cel en major força que el Sol. La lluminositat d'este cuásar és uns dos billons (2 × 1012) de voltes major que la del Sol, o cent voltes més que la llum total d'una galàxia mija com la Via Làctea.
El cuásar hiperluminoso APM 08279+5255 tenia, quan es va descobrir en 1998, una magnitut absoluta de −32.2, encara que les images d'alta resolució del telescopi espacial Hubble i el telescopi Keck varen revelar que este sistema era una lent gravitacional. Un estudi del fenomen de lent gravitacional en este sistema sugerix que s'ha aumentat en un factor de 10. Es tracta, de totes formes, d'un objecte més lluminós que els cuásares més propencs com 3C273. Es pensa que HS 1946+7658 té una magnitut absoluta de −30.3, pero que també ha segut aumentada per l'efecte de lent gravitacional.
S'ha descobert que els cuásares varien de lluminositat en escales de temps diverses. Algunes varien la seua lluentor cada alguns mesos, semanes, dies o hores. Esta evidència ha permés als científics teorizar que els cuásares generen i emeten la seua energia des d'una regió molt chicoteta, ya que cada part del cuásar deuria estar en contacte en les atres en dita escala de temps per a coordinar les variacions de lluminositat. És dir, un cuásar que varia en una escala de temps d'algunes semanes no pot ser major que algunes semanes llum d'ample.
Els cuásares manifesten moltes propietats idèntiques a les de les galàxies actives: la radiació no és tèrmica i s'ha observat que algunes tenen jets i lòbuls com les radiogalaxies. Els cuásares poden ser observats en moltes zones de l'espectre electromagnètic com radiofreqüència, infrarrojos, llum visible, ultravioletas, rajos X i inclús rajos gamma. La majoria dels cuásares són més lluents en el marc de referència de ultravioleta propenc, prop de la llínea Lyman-alfa d'emissió dl'hidrogen de 1216 Å o (121.6 nm), pero pel seu corriment al roig, eixe punt de lluminositat s'observa tan llunt com 9000 Å (900 nm) en el infrarroig propenc.
Vore també
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Real Academia Española (2010). Ortografía de la lengua española, Espasa, p. § 2.3 Grafies alienes al sistema ortogràfic tradicional de l'espanyol.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Real Academia Española (2010). Ortografía de la lengua española, Espasa, p. § 6.2.2.2.2 Us de la lletra q per a representar el fonema /k/.
- ↑ ««cuark», «cuásar», «cuórum» i «execuátur», formes adaptades». FundéuRAE. Consultat el 29 d'octubre de 2025.
- ↑ Lloc oficial de la Nasa en a on s'explica la qüestió: els cuásares varen ser suposts com a forats blancs, pero el hipòtesis va quedar descartada..
- ↑ «A luminous quasar at a redshift of z=7.085». Nature pàg. 616 (2011). doi:10.1038/nature10159.