Pygmaeocereus densiaculeatus

Pygmaeocereus densiaculeatus (Pygmaeocereus densiaculeatus)

Pygmaeocereus densiaculeatus és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Pygmaeocereus, dins de la família Cactaceae. És endèmica del centre de Perú, específicament del departament de Lima.

Descripció

Pygmaeocereus densiaculeatus és una espècie de cactus de porte rastrero que creix sobre sols arenencs i presenta ramificació abundant des de la base. Els tallos s'expandixen i enraízan de forma radial, en disposició en palmito que seguix la direcció del vent; per este motiu, els àpiços llaugerament elevats solen orientar-se cap al nort o noreste. En el seu hàbitat, els tallos alcancen entre 1,5 i 3 cm de gruixa, encara que en cultiu poden aplegar a 4,5 cm. La epidermis presenta color vert. La planta desenrolla una raïl principal napiforme i raïls adventicias a lo llarc de les branques.

L'espècie presenta dimorfisme i es manifesta en dos formes. En la forma més robusta, els tallos medixen entre 2 i 3 cm de gruixa i presenten de 12 a 14 costelles, en ocasions fins a 15, d'uns 3 mm d'altura, llaugerament tuberculadas en l'àpiç. Les areolas mostren color gris plateado, medixen al voltant de 2 mm de diàmetro i se separen entre sí entre 4 i 7 mm; en esta forma, la espinación resulta més desenrollada. En la forma més fina, els tallos medixen entre 1,5 i 2 cm de gruixa i presenten de 14 a 15 costelles, d'1,5 a 2 mm d'altura, casi descompostes en tubèrculs. Les areolas medixen aproximadament 1 mm de diàmetro i se separen uns 3 mm; la espinación resulta més fina. En la forma robusta, la planta presenta al voltant de 30 espines radials, dispostes en forma d'estrela, de color blanc en matís marronáceo i de 2 a 3 mm de llongitut; són fines i aciculares. Ademés, desenrolla entre 7 i 10 espines centrals, més grosses, de color marró i llongitut similar a la de les radials, llevat una o dos superpostes, més robustes, subuladas, de color marró obscur a negre, que alcancen entre 0,5 i 2 cm de llarc. En la forma més fina, apareixen entre 15 i 25 espines radials, primes i blanques, junt en 5 a 8 espines centrals alguna cosa més grosses, blanques o en puntes marrons, de llongitut similar o llaugerament major. Les espines presenten una superfície alguna cosa lanosa, encara que sense aspecte clarament piloso.Les flors són nocturnes, en forma d'embut i color blanc, en tonalitats rojoses en la cara externa. Naixen prop de l'àpiç i alcancen entre 8,5 i 10,5 cm de llongitut. El periant s'organisa en tres séries. Els segments externs medixen al voltant de 2,4 cm de llarc i 6 mm d'ample i presenten color marró en tons vert oliva. Els segments mijos alcancen uns 3,2 cm de llarc i 1,3 cm d'ample i mostren color rosat salmón. Els segments interns medixen aproximadament 2,8 cm de llarc i 1,3 cm d'ample i presenten color blanc.

El ovari i el tubo floral presenten color vert oliva i mostren bràctees que aumenten progressivament de tamany cap al periant; en les seues aixelles apareix llana blanca. L'ovari medix entre 0,6 i 1,2 cm de llongitut i conté òvuls blancs. El receptàcul alcança uns 2 cm de llarc i 7 mm d'ample, en els filaments insertats a diferents altures. La cambra nectarífera medix aproximadament 2,6 cm de llarc i 4 mm d'ample i queda tancada en la base pels filaments inferiors. Els estams són numerosos; els filaments presenten color vert clar, medixen al voltant de 4 cm de llarc i prop d'1 mm de gruixa. Les anteres són de color crema, fixades per la base i d'uns 2 mm de llongitut. El estil, de color vert clar, alcança aproximadament 6,7 cm de llarc. El estigma és polilobulado, de color crema, en 9 lòbuls d'uns 8 mm de llongitut.

El frut presenta forma allargada, en color roig rosat, i medix de 2,5 a 3 cm de llongitut i d'1,7 a 2 cm de diàmetro. Les llavors són negres i presenten una superfície rugosa.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie es localisa en el centre de Perú, en el departament de Lima, entre Chancay i Huacho. Habita principalment en el bioma tropical estacionalmente sec i es desenrolla a altituts compreses entre els 200 i 250 m s. n. m. Creix en zones costeres àrides, sobre dunes d'arena mòvils.

Taxonomia

Pygmaeocereus densiaculeatus va ser descrita pel botànic alemà Curt Backeberg, i publicada per primera volta en el seu llibre Descriptiones Cactacearum Novarum 3: 12 en 1963.

Etimologia

• Pygmaeocereus: nom genèric que deriva de la paraula grega pygmaios (que significa 'nano', en alusió al seu menut tamany), i la paraula llatina cereus (que es traduïx com 'vés-la' o 'ciri'), fent referència a la seua forma allargada perfectament recta.
• densiaculeatus: epítet específic format a partir de les paraules llatines densus (que significa 'dens' o 'espés') i aculeatus (que es traduïx com a 'espinós' o 'en espines'), en alusió a la densa espinación que presenta l'espècie.

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “En Perill Crític (CR)”. Esta categoria correspon a un dels nivells més alts de risc dins del sistema d'evaluació de la UICN i s'aplica a espècies que enfronten una provabilitat extremadament alta d'extinció en estat selvat en el futur propenc.

La seua distribució resulta molt llimitada, ya que ocupa solament uns pocs quilómetros quadrats. Part de la població viu prop d'una carretera i d'una granja avícola. Abdós fonts generen contaminació, tant per residus com per partícules en l'aire, i afecten de forma directa als individus. Encara que no es coneix en precisió el mecanisme que causa la mort, s'ha registrat la desaparició d'una gran proporció d'esta subpoblación en els últims anys.

Les senyes disponibles mostren un decliu molt acusat. En aproximadament una década, a lo manco el 70 % de la població original ha desaparegut. La tendència continua sense canvis i no existixen indicis de recuperació, per lo que es preveu una reducció similar en els pròxims dèu anys. En 2004 es va estimar una població total d'uns 500 individus, pero en l'actualitat la sifra resulta menor.

La situació diferix dins del propi hàbitat. Els eixemplars situats junt a la carretera presenten menor densitat i un major número de branques mortes. En canvi, els individus que creixen en zones més alluntades, a més de 400 metros, mostren millors condicions. Ademés, una atra part de la població ocupa un tossal, a on l'influència directa de la contaminació resulta menor, lo que favorix la seua conservació relativa.

Usos

Esta espècie es cultiva com planta ornamental i requerix tests profundes en un substrat mineral ben drenado. Necessita bona ventilació per a desenrollar-se correctament i resulta sensible a l'excés de rec, encara que durant l'etapa de creiximent exigix un aporte adequat d'aigua.

Tolera gelades llaugeres de fins a -5 °C i convé mantindre-la en un lloc fresc durant el repòs hivernal, ya que este periodo favorix tant la floració com el seu bon estat general; sense eixe descans, la producció de brots sol ser escassa. Precisa una exposició en abundant llum solar per a créixer de forma adequada.

Es propaga principalment per esquejes i esgalls, método habitual en cultiu pel seu major vigor, encara que també pot créixer sobre les seues pròpies raïls, en un desenroll més llent i una floració que tarda varis anys en aparéixer.