Procés oponent
El procés oponent és una teoria del color que establix que el sistema visual humà interpreta l'informació sobre el color processant les senyals de les cèlules fotorreceptoras de manera antagónica. La teoria del procés oponent sugerix que existixen tres canals oponents, cada u dels quals comprén un parell de colors oposts: roig front a vert, blau front a groc i negre front a blanc (luminancia).[1] La teoria va ser proposta per primera volta en 1892 pel fisiólogo alemà Ewald Hering.
Teoria del color
Colores complementaris
- Artícul principal → Colors complementaris.
Quan es mira fijament un color lluent durant un temps (per eixemple, el roig) i després s'aparta la mirada cap a un camp blanc, es percep una image remanente, de modo que el color original evocarà el seu color complementari (vert, en el cas de l'entrada roja). Quan es combinen o mesclen colors complementaris, es «anulen mútuament» i es tornen neutres (blancs o grisos). És dir, els colors complementaris mai es perceben com una mescla; no existix el «roig verdoso» ni el «blau groguenc», a pesar de que es afirme lo contrari. El major contrast cromàtic que pot tindre un color és el seu color complementari. Els colors complementaris també poden denominar-se «colors oposts» i són, comprensiblement, la base dels colors utilisats en la teoria del procés oponent.
Tons únics
- Artícul principal → Tons únics.
Els colors que definixen els extrems de cada canal oponent es denominen tons únics, a diferència dels tons composts (mesclats). Ewald Hering va definir per primera volta els tons únics com a roig, vert, blau i groc, i els va basar en el concepte de que estos colors no podien percebre's simultàneament. Per eixemple, un color no pot semblar roig i vert al mateix temps. Estes definicions s'han perfeccionat experimentalment i hui en dia estan representades per ànguls de to promig de 353° (roig carmín), 128° (vert cobalt), 228° (blau cobalt) i 58° (groc).[2]
Els tons únics poden diferir entre individus i a sovint s'utilisen en l'investigació psicofísica per a medir variacions en la percepció del color per deficiències en la visió del color o a l'adaptació del color.[3] Si be existix una variabilitat considerable entre subjectes en definir tons únics experimentalment,[2] els tons únics d'un individu són molt consistents, en una precisió d'uns pocs nanómetros.[4]
Base fisiològica
Relació en l'espai de color LMS
Encara que inicialment es va pensar que les teories dels processos tricromático i oponent estaven bregades, més vesprada es va demostrar que els mecanismes responsables del procés oponent reben senyals dels tres tipos de cons predits per la teoria tricromática i els processen a un nivell més complex.[5]
La majoria dels humans tenen tres cèlules còniques diferents en la retina que faciliten la visió tricromática del color. Els colors estan determinats per l'excitació proporcional d'estos tres tipos de cons, és dir, el seu «captura quàntica». Els nivells d'excitació de cada tipo de con són els paràmetros que definixen l'espai de color LMS. Per a calcular els valors triestímulo del procés oponent a partir de l'espai de color LMS, es deuen comparar les excitació del con:
- El canal oponent lluminós és igual a la suma de les tres cèlules de con (més les cèlules del bastó en algunes condicions).
- El canal oponent roig-vert és igual a la diferència dels cons L i M.
- El canal oponent blau-groc és igual a la diferència entre el con S i la suma dels cons L i M.
Bases neurològiques
Es creu que la conversió neurològica del color de l'espai cromàtic LMS al procés oponent ocorre principalment en el núcleu geniculado lateral (NGL) del tàlem, encara que també pot tindre lloc en les cèlules bipolars de la retina. Les cèlules ganglionars de la retina transporten l'informació des de la retina fins al NGL, que conté tres classes principals de capes:
- Capes magnocelulares (cèlules grans): responsables en gran mida del canal de luminancia
- Capes parvocelulares (cèlules chicotetes): responsables en gran mida de l'oponencia roig-vert
- Capes koniocelulares: responsables en gran mida de l'oponencia blava-groc
Ventaja
La transmissió d'informació en l'espai de color del canal oponent és ventajosa respecte a la seua transmissió en l'espai de color LMS (senyals «brutes» de cada tipo de con). Existix certa superposició en les llongituts d'ona de la llum a les que responen els tres tipos de cons (L per a ona llarga, M per a ona mija i S per a llum d'ona curta), per lo que és més eficient per al sistema visual (des d'una perspectiva de ranc dinàmic) registrar les diferències entre les respostes dels cons, en lloc de la resposta individual de cada tipo de con.
Daltonisme
El daltonisme es pot classificar en funció de la cèlula cònica afectada (protán, deután, tritán) o segons el canal oponent afectat (roig-vert o blau-groc). En qualsevol cas, el canal pot estar inactiu (en el cas de dicromacia) o tindre un ranc dinàmic menor (en el cas de tricromacia anómala). Per eixemple, les persones en deuteranopía vine poca diferència entre els tons únics de roig i vert.
Vore també
Referències
- ↑ Michael Foster (1891). A Text-book of physiology, Lligga Bros. & Co, p. 921.
- ↑ 2,0 2,1 Miyahara, E.(2003).«Focal colors and unique hues».Perceptual and Motor Skills.97(3_suppl): 1038–1042.doi:10.2466/pms.2003.97.3f.1038.
- ↑ Tregillus, Katherine(2019).«Long-term adaptation to color.».Current Opinion in Behavioral Sciences.30: 116–121.doi:10.1016/j.cobeha.2019.07.005.
- ↑ Mollon, J. D.(1997).«On the nature of unique hues».John Dalton's Colour Vision Legacy.: 381–392.
- ↑ Kandel E. R., Schwartz J. H. and Jessell T. M., 2000. Principles of Neural Science, 4th ed., McGraw–Hill, New York. pp. 577–580.
Bibliografia recomanada
- (2007).«Timing and computation in inner retinal circuitry».Annual Review of Physiology.69: 271–90.doi:10.1146/annurev.physiol.69.120205.124451.
- (August 2001).«Neuronal diversity in the retina».Current Opinion in Neurobiology.11(4): 431–6.doi:10.1016/S0959-4388(00)00230-0.
- (September 2001).«The fonamental pla of the retina».Nature Neuroscience.4(9): 877–86.doi:10.1038/nn0901-877.
- (December 2006).«Channel surfing in the visual brain».Trends in Cognitive Sciences.10(12): 538–45.doi:10.1016/j.tics.2006.10.007.Consultat el 2019-09-24.
- (October 2004).«Parallel processing in the mammalian retina».Nature Reviews. Neuroscience.5(10): 747–57.doi:10.1038/nrn1497.
- (2017).«A Perception-Based Model of Complementary Afterimages.».SAGE Open.7(1)doi:10.1177/2158244016682478.
- (2018).«History Studies: International Journal of History».10(7): 241–264.doi:10.9737/hist.2018.658.Consultat el 2021-05-03.
- (2016).«Cortical Color and the Cognitive Sciences».Topics in Cognitive Science.9(1): 135–150.doi:10.1111/tops.12241.Consultat el 2022-08-09.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Proceso oponente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.