Prat de asfódelos

Prat de asfódelos

En la mitologia grega es coneix com el prat de asfódelos o els Camps de Asfódelos (en grec ἀσφοδελὸς λειμών, asfodelós leimón; en relació en l'asfódelo) a una regió d'inframundo a on l'immensa majoria de les ànimes ordinàries eren enviades despuix de la seua mort. Es tracta d'una de les tres seccions ben definides dins dels dominis subterràneus d'Hades, junt en els camps Elíseos ―reservats per als héroes i semidioses (com Aquiles i Helena)― i el Tàrtar ―reservat per a criminals de noble abolengo (com Sísifo, Tàntal o els titanes)―. Homero és pràcticament l'únic autor en citar als prats i d'una manera indefinida puix no delimita be les seues fronteres, i els inclou dins de la geografia del Érebo subterràneu.

En els texts homéricos

Homero menciona estos prats tres voltes en la Odissea. La primera volta com:

«L'ànima del ràpit Eácida [Aquiles] anara pel prat de asfódelos donant els seus passos jagants, satisfeta [la seua ànima] de sentir el honor que alcançava el seu fill».

L'autor diu que allí es reunien les ombres d'atres difunts, referint els seus cuitas. Allí Odiseo també va poder vore a Áyax i a Minos, que es trobava jujant les atres ombres. Homero torna a mencionar de nou els prats:

«Va vindre després a mostrar-se als meus ulls Orión, el jagant; encara allí pel prat de asfódelos seguix a la caça de les feres que en vida va matar per les serres bravías, empunyant la seua maza de bronze jamai quebrantada».

Homero nos parla del viage dels fallits de mans d'Hermes com psicopompo. Cap a ell convocava les ànimes dels morts recent fallits. Duya el seu caduceo en les mans, vara bella i dorada, que tenen el poder de dormir als hòmens o traure'ls del somi. Una volta desperts Hermes es du les seues ànimes, que donaven aguts chillidos darrere d'ell, com a rat penat dins d'una caverna que, si algun cau de la seua pedra, revuelan i criden i agloméranse plens d'espante. Aixina marchaven en planyences i en grup les ànimes en pena, darrere de Hermes, que en els seus passos els guiava per les rutes subterràneu. El recorregut que seguia era el següent:

«Del oceà a les ones varen aplegar, a la veta de Leucas, a les portes del sol (πύλαι Ἥλιοι), al país dels somis (δήμος ὄνειροι), i pronte descendint varen vindre al prat de asfódelos, a on es guarecen les ànimes (ψυχάι), imàgens (εἴδωλα) de hòmens exhausts».

Interpretacions posteriors

Greus diu que la primera regió del Tàrtar conté els trists Camps de Asfódelos, a on les ànimes dels héroes vaguen sense propòsit entre les multituts de morts menys distinguits que s'agiten com a rat penat i a on solament Orión té encara valor per a caçar als cérvols espectrals. No hi ha un solament que no preferira viure esclau d'un llaurador pobre a governar en tot el Tàrtar. El seu únic plaure consistix en les libacions de sanc que els proporcionen els vivents; quan les beuen tornen a sentir-se casi hòmens. Més allà d'eixes praderies es troben l'Erebo i el palau d'Hades i Perséfone. Encara que la tablilla órfica de la que Greus es fa eco no parla en sí dels prats asfódelos a lo manco la làmina de Turio nos parla dels «prats de Perséfone», que raonablement poguera ser una atra advocaació als prats de asfódelos.

El prat no té nom en sí mateixa, solament és definit per la flor del asfódelo, que abunda en eixe lloc. No hi ha consens comú sobre per qué este prat està associat en eixa flor. Molts poetes antics i comentaristes homéricos entenen que l'adjectiu asphodelòs significa «florido», «fragant» o «fèrtil». Uns atres, en canvi, diuen que l'esta planta tan poc atractiva va ser elegida pels grecs pel seu color gris fantasmagórico, apropiat per a l'atmòsfera ombrosa del inframundo.

El historiador britànic Robert Greus (1895-1985) diu que l'adjectiu homérico asphodelós, aplicat solament a leimón (‘praderia’), provablement no significa la flor de ‘asfódelos’ sino ‘en la vall de lo que no es reduïx a cendres’ o siga l'ànima del héroe despuix de haver segut cremat el seu cos; llevat en l'Arcàdia, a on es menjaven bellotes, les raïls i llavors de asfódelo, oferides a eixes ànimes, constituïen la dieta grega corrent abans de l'introducció del cereal. Els asfódelos es donen en abundància inclús en les illes que carixen d'aigua, i les ànimes, com els deus, són conservadores en el seu règim alimentici.

Els camps de asfódelos són el lloc a on reposaven les ànimes d'aquells que varen tindre una vida equilibrada respecte als conceptes representatius del ben i el mal. Essencialment, era una planura de flors del gènero dels asfódelos, que també era el menjar favorit dels morts.