Pongo de Manseriche

El Pose de Manseriche es troba sobre el riu Marañón, en el districte de Santa María de Neva de la província de Condorcanqui, en el departament d'Amazones, al noroest del Perú. És el més conegut i el més extens de tots els pongos que existixen en dit país.[1][2]
Característiques dels pongos
En el seu recorregut, els cursos d'aigua andinos s'han enfrontat a les condicions del relleu i han format, depenent de les circumstàncies, des d'amplis caixers fins a canons profunts. En ocasions, quan per la força de la pendent un riu conseguix travessar la cordillera, conforma lo que en el Perú es denomina pose (paraula derivada del quíchua punku, que vol dir "porta"). En resum, un pose és un pas estret per a on discorre un riu.[3]
Els pongos revisten una gran utilitat perque són canals d'aigua que permeten conectar dos conques. D'esta forma, seguint les seues aigües s'han pogut integrar territoris, a voltes dispars.[3]
En l'actualitat els pongos no són sinònim de dificultat i perill, sino que també senyalen un potencial desenroll energètic per aprofitament de les caigudes i la força de les aigües, lo que permet, a lo manco en teoria, convertir eixa energia hidràulica en energia elèctrica. D'això es tenen varis eixemples en el Perú, a on les aigües del Mantaro han segut aprofitades per la central hidroelèctrica Santiago Antúnez de Mayolo, i les aigües del riu Santa han segut aprofitades per la central hidroelèctrica del Canó de l'Ànet per a generar l'energia que necessiten, respectivament, les regions del centre i del nort d'este país.
Descripció
El Pongo de Manseriche és el resultat de l'erosió profunda que el riu Marañón ha fet a la cadena oriental dels Andes del Nort peruà, entre els departaments d'Amazones i Loreto. El riu, des del seu naixent fins al Pongo de Manseriche, es denomina Alt Marañón. Des del pose fins a la seua confluència en el riu Ucayali es diu Baix Marañón.[1][2]
El Pongo de Manseriche és l'últim obstàcul que deu enfrontar el riu Marañón en el seu intent per alcançar la planura amazónica. En el seu recorregut d'oest a este, el Marañón va rebent aportes de distints rius, en especial dels afluents pel nort, pero el de major importància és el gran riu Santiago.

Abans de Manseriche, el Marañón té un caixer que el seu ample varia entre 250 i 400 metros pero, a mida que escomença a travessar els dotze quilòmetros de cordillera, escomença a estretir-se fins que apareixen les parets casi verticals del pose, que enfosquixen el caixer en els quatre quilòmetros de la part central del seu recorregut. En este punt, l'ample és de només 35 metros, lo que ho fa especialment perillós per les moles o muyunas que solen formar-se. Les moles més perilloses són denominats Huaccanqui (ploraràs) i Asnahuaccanqui (ploraràs fins a podrir-te).[3][4]
Quan el riu Santiago (afluent del Marañón en l'inici del pongo de Manseriche) incrementa el seu cabal per les pluges en les capçaleres de la seua conca, el cabal del Marañón també s'incrementa, i en això travessar el pose es fa molt perillós. En les parets rocoses a l'inici del pose, hi ha marques pintades pelllogarencs que indiquen fins a quin punt és segur travessar-ho.
Referències
Bibliografia
- V, Walter (2009). «Sistema fluvial de l'Amazones peruà», Geografia General del Perú, 3.ª edició, Llima: Editorial Sant Marcos I. I. R. L.. ISBN 978-9972-38-774-6.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- V, Juan Augusto (1984). «Els rius del Perú», Geografia del Perú i del món, 3.ª edició, Llima: Editorial Escola Nova S. A..
- V, José Antonio d'el (1997). «15. L'alvançat Juan de Salines, el venciment del Pongo de Manseriche i el descobriment del riu Ucayali», Córdova, Hildegardo (ed.). Espai: Teoria i praxis, 1.ª edició, Llima: Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. Fondo Editorial. ISBN 9972-40-088-3.
- V, Antonio (1876). El Perú. Plantilla:Sense cursiva, 1.ª edició (vol. 2), Llima: Imprenta de l'Estat.