Pomacea canaliculata
Pomacea canaliculata és una espècie de molusc gasteròpode dulceacuícola que integra el gènero Pomacea de la família Ampullariidae. És denominat comunament caragol poma o ampularia. Habita en ambients aquàtics en regions templades i templat-càlides del centre i centre-sur d'Amèrica del Sur.[1] En ser comercialisat en tendes d'acuarismo o criat en establiments d'acuicultura per a aliment humà, es produïxen escapes o lliberacions en ambients aquàtics molt lluntans a la seua distribució original, i allí a on les condicions ambientals ho permeten, l'espècie s'establix en el nou hàbitat i desenrolla poblacions invasivas, les que es convertixen en plagues en danyar cultius o espècies locals. Ya ha invadit extenses regions de la Índia, del Surest Asiàtic, Indochina, Austràlia, Japó, etc.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Pomacea canaliculata va ser descrita originalment en l'any 1828 pel malacólogo Jean-Baptiste Lamarck. La localitat tipo de P. canaliculata («rius de Guadalupe») és ambigua, podent-se referir-se al llac de Guadalupe, Argentina.[2]
- Etimologia
Etimológicamente, el seu apelatiu específic canaliculata fa alusió a la profunda sutura en forma de canal que caracterisa a esta espècie.
Distribució i hàbitat original
[editar | editar còdic]La distribució original d'esta espècie comprén ambients aquàtics subtropicales i templats d'Amèrica del Sur, majorment en la conca de l'Argent en Bolívia, Paraguay, Uruguay, Brasil, aplegant pel sur fins al dic Passe de les Pedres, en el suroest de la província de Buenos Aires, centre-este de la Argentina.[3] Les gelades no constituïxen un limitante per a la seua existència, per lo que posseïx un major risc d'invadir chapulls de regions de #latitut majors.
- Registre fòssil
Els registres paleontológicos més antics de Pomacea canaliculata s'han exhumats de les formacions Dolores i Sopes en l'Uruguay, i varen ser datades entre els 43 000 i 45 000 anys A.C.[4]
Distribució com a espècie invasiva
[editar | editar còdic]Pomacea canalicualata va ser introduït des d'Amèrica del Sur en el surest d'Àsia al voltant de l'any 1980, en l'objectiu de transformar-se en un recurs alimentici local, inclús en potencial de passar a ser un producte gourmet d'exportació. Els mercats no varen conseguir desenrollar-se, els caragols varen escapar o varen ser lliberats, i esta espècie passa ràpidament a ser una séria plaga dels cultius d'arròs a través de molts països de l'Àsia sudoriental, causant enormes pèrdues econòmiques en els arrossars, a on és la seua principal plaga. En el archipèlec hawaiano va ser introduït en 1989, provablement des de les Filipines i en idèntics objectius que en la seua introducció asiàtica. D'igual modo, va escapar o va ser lliberat, i també allí va passar a ser plaga agrícola, en este cas del cultiu del taro. De manera paralela, afecta enormement als chapulls naturals en destruir la vegetació aquàtica; d'igual modo elimina poblacions de moluscs locals.[1] En Europa és plaga en arrossars de la delta del Ebre.
Per estes raons, este caragol és inclós entre les espècies invasoras més amoladores del món, una llista elaborada pel Grup d'Especialistes d'Espècies Invasoras (GEEI) de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN).[5]
Manté poblacions en Chile,[6] la República Dominicana, Papúa Nueva Guinea, la major part del sur, est i surest asiàtic, incloent Filipines, Japó, Taiwan, Vietnam, Camboya, Tailàndia, Laos, Coreja, Sri Lanka, Indonèsia, Malàsia, el sur de China i Singapur.[7]
En els Estats Units és plaga en Hawái, Guam,[8] Arizona i Califòrnia.[9][10][11] Si ben també va ser citada en Florida i Texas, es deu a errors d'identificació en atres espècies del mateix gènero. Segons estudis genètics comparatius, la població nortamericana d'esta espècie s'origina de l'introducció d'eixemplars provinents de la Argentina, específicament de l'àrea de Buenos Aires.
- Métodos de control
Numerosos métodos s'han provat en un intent per controlar les seues poblacions. Cap d'ells ha demostrat ser totalment eficaç, segur i econòmicament viable. Una volta que esta espècie conseguix instalar-se, la seua erradicació provablement no és possible.[1]
Al voltant dels camps d'arròs i taro es coloquen barreres formades per arams o tires de coure, metal que en ser tòxic per als caragols estos no creuen sobre ell. S'ha amprat generalizadamente el combat per mig de pesticidas, en conseqüències greus per a la salut humana i ambiental. S'ha intentat el control biològic amprant peixos i ànets. En els cultius l'únic método exitós és la recolecció de tots els caragols visibles (en una ret de mà o en la mà), caragol per caragol. Té la ventaja que no danya el mig ambient. També es poden amprar trampes, a on l'esc ho constituïx plantes de lletuga, yuca o fulls de taro.[1]
Importància mèdic-sanitària i veterinària
[editar | editar còdic]Esta espècie és hoste intermediari de Angiostrongylus cantonensis, un nemátodo de rosegadors que accidentalment pot infestar en ser humà, quan es produïx l'ingestió de caragols crus, lo que genera quadros de meningoencefalitis eosinofílica.[12] En China, l'expansió d'esta malaltia acompanya a l'invasió d'esta espècie.[13]
El copépodo argentí Ozmana huarpium (Ozmanidae) és una espècie endosimbionte d'este caragol.[14]
Característiques
[editar | editar còdic]Morfològicament Pomacea canaliculata és un caragol de gran tamany (en diàmetros de closca que poden alcançar més de 100 mm), de forma més o menys globosa. Vist dorsalmente l'últim anfracto és, proporcionalment, 2 voltes més llarc que la llongitut de la espira. L'obertura és oval a alguna cosa allargada, gran i dextra; el llavi extern mostra el marge simple. Tant en adults com en jovenils el melic és evident, en una àmplia obertura, que aplega profunda fins al nivell mig del llavi parietal. Les espiras són baixes i donen 5 regressos, les seues sutures tenen forma d'un profunt canal.
La prima closca és de coloració café obscur, el que tendix a l'beige; exhibix un tènue reticulado format per llínees de creiximent radials i axials. En poblacions d'aquaris s'han desenrollat varietats de color groc dorat lluent.[1] L'opèrcul és gros, en espira nuclear excèntrica i llínees de creiximent en bandes intercaladas de color marró clar i obscur. Internament la seua superfície és de coloració marró obscur a negre lluent. El llavi parietal no posseïx durícia d'unió; el llavi columelar és alguna cosa curve, i cobrix de manera parcial al melic.
Posseïx dos tipos de respiració: el sistema de respiració branquial, situat en el costat dret del seu cos, comparable a les agallas dels peixos, el que li és útil per a respirar mentres està sumergits; ademés, en el costat esquerre, conta en un pulmó per a la respiració aérea. Esta combinació de brànquia i pulmó expandix les casetes ecològiques que pot explotar, en permetre-li habitar en aigües pobres en oxigen com a estanys de poca profunditat o bassals.[15]
Per a reduir la vulnerabilitat a l'atac d'aus especialisades en la seua predación, conta en una adaptació, el sifón tubular, amprat per a la respiració aérea durant l'immersió, permetent a l'animal recarregar el seu pulmó en oxigen mantenint la seua closca a una profunditat adequada, lo que facilita que passe desapercebuda.[16]
Biologia i ecologia
[editar | editar còdic]Per a sobreviure al periodo de condicions adverses que es produïx en l'estació seca estival, esta espècie ha desenrollat la capacitat d'estivar. Per mig d'este mecanisme l'eixemplar es retrau dins de les seues closca, sagellant el seu interior fortament en l'opèrcul, acompanyat per una disminució al mínim de totes les seues funcions corporals. En esta condició poden permanéixer de 4 a 5 mesos fins que torne la temporada plujosa.
- Activitat
Durant el dia permaneix sumergit, amagat entre la vegetació prop de la superfície. Durant la nit és més actiu, i en ser un animal amfibi, inclús pot eixir de l'aigua en busca de plantes tendres. La seua taxa d'activitat també varia notablement en la temperatura de l'aigua, quant més alta és més actiu.[1]
Reproducció
[editar | editar còdic]A diferència de la majoria dels caragols (que són hermafroditas), esta espècie pertany a un grup que en canvi és gonocorístico, és dir, posseïxen sexes separats, necessitant d'un macho i una femella per a reproduir-se. La còpula es porta a terme en l'aigua, durant la temporada de pluja. La ovoposición es produïx poc despuix del apareamiento; la femella ix de l'aigua i adherix a superfícies sòlides expostes al sol de la vegetació aquàtica, roques, parets o troncs (fins a aproximadament 50 cm per damunt de la superfície de l'aigua) masses d'ous de coloració en tons rosat lluents i en número variable, els que conten en una protecció calcárea. Esta característica evita la depredación dels mateixos per peixos i atres animals aquàtics. Les postures es produïxen en separacions de poques semanes, tenint cada postura un promig de 200 a 300 ous, aplegant en les femelles jagantes fins a 1000. Els ous eclosionan generalment en una a dos semanes, en funció del règim tèrmic.[1] Els nous caracolitos a penes naixen cauen a l'aigua.
- Cicle de vida
La madurea reproductiva l'alcança entre els 3 mesos fins als 2 anys, depenent del règim de temperatura en que l'eixemplar es desenrolle. La longevitat és de fins a 4 anys.[1]
Dieta
[editar | editar còdic]A diferència de Pomacea diffusa, la qual s'alimenta de detritos i algues, Pomacea canaliculata té una gana voraç, presentant hàbits alimenticis omnívoros, si ben el núcleu està basat en plantes aquàtiques de qualsevol tipo,[17] també pot alimentar-se de peixos o crustacis. Obté el seu aliment a partir del raspat en les dents de la seua ràdula, un orgue propi dels gastrópodos.
Predadores
[editar | editar còdic]En ser una espècie abundant, és un important esclavó en les cadenes alimentícies dels chapulls a on habiten, existint dos espècies d'aus que pràcticament solament s'alimenten de caragols d'este gènero. Una d'elles és el gavilà carcolero (Rostrhamus sociabilis), el qual ha desenrollat un pico en un específic gancho apical el qual permet que puga ser introduït entre l'opèrcul i la closca, d'esta manera l'animal conseguix desprendre sancer el cos del caragol, rebujant les closques intactes, les quals es van acumulant al peu de les seues apostaderos més habituals. L'atra espècie és el carao (Aramus guarauna), el qual posseïx una estratègia distinta: el seu pico no conta en el gancho apropiat, pero té una estructura forta i el seu extrem conta en una forma particularment adaptada per a perforar un sector de la closca, produint un orifici pel qual conseguix introduir en ell el pico i extraure sancer el cos del caragol, rebujant les closques, les que es diferencien de les descartades pel gavilà en presentar totes el característic forat.
En menor mida també és capturat per atres espècies d'aus, ademés de peixos, tortugues aquàtiques, mamífers aquàtics i cocodrílidos.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Pomacea canaliculata (mollusc)» (en anglés). Global Invasive Species Database. Consultat el 29 d'octubre de 2013.
- ↑ Cazzaniga N. J. (2002). Old species and new concepts in the taxonomy of Pomacea (Gastropoda: Ampullariidae). Biocell, 26: 71-81.
- ↑ Estebenet A. L. and Martín P. R. (2003). Shell interpopulation variation and its origin in Pomacea canaliculata (Gastropoda: Ampullariidae) from southern Pampes, Argentina. J. Moll Stud, 69:301-310.
- ↑ Martínez S. and A. Rojas (2004). Quaternary continental molluscs from Northern Uruguay: distribució and paleoecology. Quaternary International 114:123-128.
- ↑ Lowe S., Browne M., Boudjelas S., De Poorter M. (2000). 100 de les Espècies Exòtiques Invasoras més amoladores del món. Una selecció del Global Invasive Species Database. Publicat pel Grup Especialiste d'Espècies Invasoras (GEEI), un grup especialiste de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de l'Unió Mundial per a la Naturalea (UICN), 12pp. Primera edició, en anglés, treta junt en el número 12 de la revista Aliens, decembre 2000.
- ↑ Jackson, D., & Jackson, D. (2009). Registre de Pomacea canaliculata, molusc exòtic per al nort de Chile. Gayana, 73(1), 40-44.
- ↑ Mochida O. (1991). Spread of freshwater Pomacea snails (Pilidae, Mollusca) from Argentina to Àsia. Micronesica 3: 51-62.
- ↑ Cowie, R. H. (2002). Apple snails as agricultural pests: their biology, impacts and management.
- ↑ Rawlings, T., Hayes, K., Cowie, R., and Collins, T. (2007). The identity, distribution, and impacts of senar-native apple snails in the continental United States. BMC Evolutionary Biology, 7(1), 97.
- ↑ Cerutti R. (1998). An infestation of Pomacea canaliculata (Lamarck, 1804) in Lake Miramar, Sant Diego, Califòrnia. Festivus, 30:25-27.
- ↑ Thompson F. G. (1997). Pomacea canaliculata (Lamarck 1822) (Gastropoda, Prosobranchia, Pilidae): a freshwater snail introduced into Florida, USA. Malac Rev, 30:91.
- ↑ Thiengo, S. (1995). Genéro Pomacea (Perry, 1810). In Topicos em Malacologia Medica. Organisador: Frederico Simõés Barbosa. Fiocruz, Rio de Janeiro. p. 53–69.
- ↑ Lv S., Zhang I., Liu H. X., Hu L., Yang K., Steinmann P., Chen Z., Wang L. I., Utzinger J., and Zhou X. N. (2009). Invasive Snails and an Emerging Infectious Disease: Results from the First National Survey on Angiostrongylus cantonensis in China. PLoS Negl Trop Dis. 2009;3(2):i368.
- ↑ Gamarra-Luques C., I. Vega, I. Koch & A.Castro-Vazquez (2004). Intrahost distribution and transmissió of a new species of cyclopoid copepod endosymbiotic to a freshwater snail, Pomacea canaliculata (Caenogastropoda, Ampullariidae) from Argentina. Biocell 28 (3): 155-164.
- ↑ Estebenet, A. L. &, Martín, P. R. (2002). Pomacea canaliculata (Gastropoda: Ampullariidae): life-history traits and their plasticity. Biocell. 26(1):83-89.
- ↑ Babay, A. (1875). Note sur la respiration dones ampullaries. Journal of Conchology. XXIII:298-305.
- ↑ Alonso, A. & Ageitos C. Z. (1949). Algunes senyes sobre l'alimentació de les Ampullarias. Notes del Museu de l'Argent Zoologia. XIV (115):1-4.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pomacea canaliculata.
Wikispecies té un artícul sobre Pomacea canaliculata.- Este artícul conté una traducció derivada de «Pomacea canaliculata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.