Plutó de Panticosa

El plutón de Panticosa és un plutón granític del Pérmico que es localisa en la zona central del massiç Pirenaic, en la comarca aragonesa del Alt Gállego, dins del Valle de Tena (Aragó, Espanya). En l'actualitat aflora en una zona escarpada a on l'erosió glaciar va començar a esculpir el paisage, deixant com a clavills de la seua antiga activitat als menuts llac o ibones localisats en l'interior dels massiços granítics. Des d'un punt de vista hidrogràfic, esta zona correspon a la zona alta del riu Gállego, al com, tots els seus afluents confluïxen per a travessar la serra cretácica per la tancada de Santa Elena. Es tracta puix d'una zona montanyosa a on la seua cota mija se situa al voltant dels 1500 m i a on destaquen picos tals com el Balaitús (3151m), l'Inferns (3076 m), o el Argualas (3041 m).

Geologia

Geològicament, el plutón de Panticosa es troba situat en la zona axial pirenaica, és dir, la zona central, a on es localisen els materials més antics del orógeno pirenaic. Estos materials estan constituïts per roques que comprenen des del Silúrico fins al Pérmico, i que estan caracterisats principalment per pissarres i potents séries carbonatadas. Estos materials paleozoicos es troben afectats per un intens plegament generat durant la orogènia varisca. Estos materials ocasionalment estan afectats per metamorfisme de grau baix.

El plutón de Panticosa té una morfologia circular en secció, alguna cosa allargada en la direcció N-S. Ocupa una extensió de 40 km² formant part d'un extens complex magmático (257 km²) compost per la yuxtaposició de tres plutones (Cauterets Oriental, Cauterets Occidental i Panticosa). A este complex de plutones se li denomina comunament com “batolito de Cauterets-Panticosa”. L'aparició d'este batolito data del Pérmico (270-250 M.a.), del final de la orogènia varisca, encara que existix certa controvèrsia.

El plutón de Panticosa està constituït per quatre facies petrográficas, la disposició concèntrica del qual definix una zonación normal. El plutón de Panticosa presenta una marcada afinitat calcoalcalina i presenta inclusions máficas. En general els contactes en la série sedimentaria són nets i nets, a on el encajante està constituït per sediment del Paleozoico superior, fonamentalment devónicos situats en l'extrem surest del mant alpí de Gavarnié. En general es tracta d'una complexa série de pissarres, pissarres arenenques i calcàreas. Les estructures que presenten estos materials són el resultat de la superposició de les orogènia varisca i alpina, podent observar una marcada esquistosidad alpina en els materials menys competents.

La aureola de contacte és única per als tres plutones, que són, no obstant, estructuralment independents. L'esgambi de l'aureola de metamorfisme entorn als granit varia d'una centena de metros a 3 o 4 km.

Petrogénesis

El batolito de Cauterets-Panticosa prové segons Debon (1980) d'una fusió parcial del mant, que dona orige a un magma bàsic, de composició similar a la d'un basalt calcoalcalino, pero ric en Mg, Cr i Ni. Al intruir en la corfa continental causa la fusió parcial i la creació d'un atre magma més silíceo. Abdós magma per metasomatismo i potser inclús per mescla, produïxen quatre magma híbrits. Estos magma ascendixen independentment l'u de l'atre per la corfa, carrejant en si en forma d'inclusions més o menys cantitat de magma máfico (lo que explicaria la presència d'inclusions máficas).

D'esta manera, al massiç occidental de Cauterets correspondria a tres unitats d'hibridació, el de Panticosa a una diferenciació, i en el de Cauterets Oriental tenen lloc els dos fenomens.

El plutón de Panticosa es tracta d'un plutón ígneo constituït per quatre tipos petrográficos en contacte gradual entre ells, la disposició concèntrica del qual definix una zonación normal, que ha desenrollat un metamorfisme de contacte de baix grau de tipo isoquímico a on les estructures sedimentarías no han desaparegut com a conseqüència del mateix. Les facies ígneas, que constituïxen la zonación de l'interior a l'exterior del plutón són:

• zona monzogranítica
• zona d'granodiorita de gra mig
• zona d'granodiorita de gra fi

• zona de tonalita

L'edat del plutón genera una miqueta de controvèrsia, ya que les datacions absolutes ho daten sobre els 270-250 M.a. Pero no obstant, Santana (2002), propon que l'emplaçament del plutón de Panticosa, va tindre lloc durant les etapes principals de la deformació varisca, ya que segons les senyes magnètic-estructurals, semblen sugerir que la seua estructura interna és conseqüència de «l'intrusió i deformació del magma, dins d'un context transpresivo dextroso».

Per una atra part, l'influència de l'orogènia alpina en el plutón es posa de manifest en les estructures de direcció pirenaica (dics i fractures).

Dics i fractures

El plutón de Panticosa es troba travessat per roques filonianas de disposició molt variada, presentant morfologia cilíndriques i anastomosadas. La naturalea d'estos pot ser àcida o bàsica, podent distinguir entre dics aplíticos, lamprófidos, o monominerales.

Els dics àcits són relativament rars, dispersos i per norma general presenten menys potència que els “bàsics”. Els dics bàsics presenten usualment textures vítreas en el contacte, tallant estructures magmáticas. Es troben regularment distribuïts per l'àrea granítica i són particularment evidents en les parts centrals. Estos dics continuen els seus llímits fòra dels llímits del plutón, aplegant a tallar a les estructures hercínicas dels materials encajantes (Santana 2002).

Les senyes obtingudes en l'estació a on es localisen dics de morfologia anastomosada, han servit per a realisar una aproximació de la relació existent entre la formació dels dics i l'existència de fractures. Aixina com per a observar la relació cronològica entre els dics de diferent petrologia.