Persona (arquetip)

Archiu:Poet of Tragedies, inv. 2266, a portrait of Euripides, head replaced, formerly at Giustiniani Palace - Braccio Nuovo, Museo Chiaramonti - Vatican Museums - DSC00935.jpg

Estàtua grega portant caraça.

La persona (en llatí, «caraça» de l'actor) representaria l'arquetip de la caraça dins de la conceptualización de la psicologia analítica de Carl Gustav Jung.

Definició

Comença Jung plantejant en la seua obra Tipos sicològics el fet clar de que un individu normal mai pot manifestar una pluralitat de personalitats, pero sí la possibilitat en potència d'una dissociació de la personalitat. També en individus normals existixen vagues chafades d'una escissió del caràcter. Basta observar cóm es modifica la personalitat d'un individu en distintes circumstàncies, en passar d'un ambient a un atre. En cada ocasió apareix un caràcter ben definit i distint de l'anterior. Dos ambients totalment distints exigixen dos actituts totalment distintes. Dites actituts generen un desdoblament del caràcter segons el grau d'identificació del yo en les mateixes.

Una persona aixina no dispon d'un caràcter real, no és individual sino colectiu, corresponent a les circumstàncies generals. Si fora individual tindria el mateix caràcter a pesar de la varietat de l'actitut. No seria idèntic a l'actitut corresponent i la seua individualitat s'expressaria en tota situació.

Per la seua més o menys completa identificació en l'actitut respectiva, amaguen com a mínim fraudulentament als demés, i a sovint també a sí mateixes, el seu verdader caràcter; duen posada una caraça, de la que saben que respon, per un costat, a les seues intencions i, per un atre, a les demandes i opinions del seu entorn, predominant unes voltes un factor i unes atres l'atre. A eixa caraça, és dir, a l'actitut ad hoc adoptada, el he cridat persona, nom que rebien les caraces en el teatre antic.

La persona és un complex funcional que sorgix per raons d'adaptació o de la necessària comoditat, pero no és idèntica a l'individualitat. La persona es referix exclusivament a la relació en els objectes. Cal distinguir per tant la relació de l'individu en l'objecte extern de la seua relació en el subjecte.

Existirien per tant una personalitat externa i una interna.

A l'actitut o caràcter extern la cride persona, i a l'actitut interna la cride ánima, ànima.

L'ànima, ánima en el home, ánimus en la dòna, és complementària del caràcter extern, sol contindre totes aquelles qualitats humanes que falten en l'actitut conscient.

L'identitat en la persona genera una identitat inconscient en l'ànima. Si el yo és indistinguible de la persona, de la caraça, no és conscient dels processos del seu inconscient, el yo seria idèntic a dits processos.

Qui s'identifica sense reserves en el seu paper extern, es convertix igual de infaliblement en víctima dels seus processos interns: vesprada o enjorn, ell mateixa es creuarà en absoluta necessitat en el camí del seu paper extern, o ho reduirà ad absurdum (per enantiodromía, v.a.). A resulta d'això, ya no li és possible afirmar-se en el seu propi i individual camí, i la seua vida fluctua entre pols inevitablement oposts.

En definitiva, el desenroll de la persona tindria dos perills potencials:

1. La sobreidentificaació en la persona, el yo s'identifica en la caraça. L'individu es preocupa excessivament en adaptar-se al món social convencent-se de que l'image construïda constituïx la totalitat de la personalitat.

1. El desentendimiento de la persona, el yo s'identifica en l'ànima. No es presta suficient atenció al món exterior ocupant-se exclusivament del món interior. Es genera una satisfacció narcissista en detriment de les demés persones, sent desconsiderado, cego i desconectat dels demés. La renúncia a este posicionament vindrà forçada pels durs colps del destí.

Bibliografia

• C. G. Jung (2013). Obra completa. Volum 6. Tipos sicològics, Editorial Trotta.