Anar al contingut

Pas Moat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pas Moat

Plantilla:Ficha de cos d'aigua

Es denomina pas Moat, braç Moat, baïa Moat, canal Moat o fondeadero Moat, a un difuso i discutit tram del canal Beagle que separa les illes chilenas Picton (al sur) i Nova (al surest) del sector argentí de l'illa Gran de Terra del Fòc en llímits màxims assignats en l'illa Gran, segons els distints autors, en la punta Navarro pel noroest i en cap Santa Pío (i fins a punta Jesse) pel nordest, i en la banda austral en punta Waller d'illa Nova per l'est i els illots Eugenia per l'oest.

No hi ha concordancia entre abdós països posseïdors de les seues aigües sobre els seus exactes llímits, ni en la seua assignació oceànica, ni encara el tipo d'accident marítim del que es tracta, lo que ha generat un debat casi centenari, puix estes definicions detentaban factors claus pel que fa a les assignació de sobirania en el denominat conflicte del Beagle. Després de la firma del Tractat de 1984, la designació cartogràfica del mateix va ser passant a l'oblit, si be en el XXI encara se seguix amprant.

Geografia

Etimologia toponímica

Etimológicamente, el topònim “Moat” és un vocable del idioma anglés amprat per a designar al 'fos' que rodejava als castells en l'era migeval.[1]

Característiques generals

Les aigües del pas Moat se situen en la porció oriental del pas interoceánico denominat canal de Beagle, en el sector surest del archipèlec de Terra del Fòc, extrem austral d'Amèrica del Sur. El sector mig d'este pas o baïa es troba localisat en les coordenades: 55°03′10″S 66°42′15″O / -55.05278, -66.70417</noinclude>.

Cap al sur es presenten la baïa Oglander (que la separa de l'illa Lennox) i a abdós costats d'esta les illes Picton i Nova.

En la ribera de Picton es troba la caleta Bàner, un port natural situat front a la chicoteta illa Gardiner, també chilena, la que conta en un far.[2] Seguint la ribera d'esta illa cap a l'est es troba la rada Picton i al nort d'esta atra illa de Chile, la chicoteta illa Repare, entre punta Nordest i la veta María. En l'illa Nova destaca per la punta Waller.

Cap al nort es troba l'illa Gran de Terra del Fòc. A mig camí entre l'illa Gran i Picton es troben les argentinas illes Becasses, pròximes a la punta Guanyat, l'extrem noroest de Picton. En les aigües occidentals al Moat es troben varis chicotets illots i illes, tots en sobirania de Chile, majorment antics nunataks rocosos: illa Jorge, illes Germans, i més allà, l'illot Solitari i l'illot Snipe. Cap al suroest es troba la costa noreste de l'illa Navarino, i sobre esta, alguna cosa més al sur, el Port Bou —el poblat més austral del món—, que està separat de l'illa Picton pel profunt pas Picton.

Per la seua ribera nort estes aigües es troben emmarcades per cordoneres montanyoses de la porció fueguina de la cordillera dels Andes: la serra Lucio López, a on destaca el cerro Campanar, en una altitut de 900 m s. n. m..

En esta ribera descollen, d'oest a est, les puntes Navarro, Pampa dels Indis, Moat, Final, Rancho i la veta Santa Pío.[3]

La baïa posseïx un llarc (latitudinalmente) de 47 km i un ample (longitudinalmente) de 13 km entre la veta Santa Pío i la punta Waller, sent sol de 7000 m entre punta Guanyat i Pampa dels Indis.

A diferència del restant del canal Beagle, ací es produïx un fort canvi en l'orientació general oest-este que presenta este relleu marí, ya que el sector occidental del pas Moat és oesnoroeste-estesudeste, aumentant l'inclinament angular en el seu sector mig, a on passa a ser netament noroest-surest, reprenent la tradicional oest-este recent en el tram entre les illes Gran i Nova.

Riquea biològica

Les aigües del pas Moat s'inclouen en l'ecorregión marina canals i fiorts del sur de Chile.

cachiyuyos jagants.

Història i discrepàncies

No hi ha concordancia entre abdós països posseïdors de les seues aigües sobre l'assignació oceànica de les mateixes, tampoc en els llímits geogràfics de l'accident, ni encara en el tipo de relleu marítim el qual comprén en este sector el terme “Moat”. Per a l'Argentina, qui ho denominava «canal Moat», se situa entre punta Navarro i l'oceà obert per l'orient, en el mateix lloc a on Robert Fitz Roy va cartografiar una baïa en eixe mateix nom. Per a Chile es llimitava solament al sector oriental del tram delimitat per l'Argentina, i ho definix com «baïa», negant explícitament la denominació de «canal», la qual reservava solament per al Beagle, en l'extrem oriental del mateix.

Assignació oceànica

L'ubicació oceànica del pas Moat és objecte de discrepància. Segons l'Argentina són aigües atlàntiques en virtut de trobar-se a l'orient del meridià del Cap d'Hornos; a la continuació per l'oest a l'occident de dit meridià la posició oficial del govern argentí és no incloure-la en el Pacífic sino que tractar-la com un pas interoceánico no pertanyent a cap oceà.[4]

Com contrapart, per a Chile, en adscriure a la tesis denominada «Delimitació natural entre els oceans Pacífic i Atlàntic Sur per l'arc de les Antilles Australs» les inclou en l'oceà Pacífic Sudoriental.[5] D'igual manera l'Organisació Hidrogràfica Internacional (OHI) aixina les consideraria si és que manté sobre el Beagle la seua regla d'indivisibilidad dels estrets de primer orde (el Beagle aixina ho és entre atres raons, per ser un pas bioceánico) és dir, otorgant-li la condició pacífica a la seua totalitat si li'l manté com una sola unitat. Pero si es fa foc sol en la divisió Atlàntic-Pacífic pel meridià Forns, esta deixaria les aigües del Moat en l'Atlàntic.[6]

Tipo de relleu coster i llímits

Tampoc hi ha acort sobre cual és el tipo d'accident marítim del relleu coster que li correspon. La falta de coincidència dels especialistes es va deure a l'incidència que durant el XX la geopolítica militar d'abdós països va produir sobre els geógrafos, cartógrafos, i inclús sobre els historiadors. La raó és que, segons quin tipo de relleu llitoral li corresponia, s'especulava que podia açò fer inclinar la decisió de la seua pertinença sobirana durant un litigi arbitral.

Baïa Moat versus canal Moat

El primer occidental en navegar estes aigües ho va fer la primera quinzena de maig de 1830; va ser l'assistent cartogràfic de Robert Fitz Roy, el guardiamarina John Lort Stokes, sobre un pot ballenero, una embarcació auxiliar de el navío HMS Beagle (després ell seria el seu capità i se li otorgaria el càrrec d'almirant). Partint de l'orient de l'illa Lennox cap al nort, sense haver-se detallat si va amprar la ruta que rodeja a l'illa Picton per les seues riberes este i nort o si ho va fer per la seua ribera occidental (encara que pels sondajes de la carta 1373 de l'any 1841 seria per la primera). Lo que sí se sap és que va aplegar a les màrgens de l'illa Gran, i d'allí va prendre pel Beagle cap al rumbo oest fins a aplegar a les proximitats de l'illa Gable, i després va tornar al seu punt de partida, possiblement per pas Picton.[7]

El topònim «Moat bay» va ser presentat en el primer Rumb del Beagle, publicat en Londres en 1832, ademés de senyalar que la boca oriental del canal Beagle “es troba al nort de l'illa Lennox” (seria cap al nort magnètic).[8]

La segona carta anglesa en que apareix el canal Beagle graficado per complet va ser dibuixada en 1834 i publicada per Fitz Roy en 1839, com anexa al tom II de la Narració.[9] Esta és la primera carta anglesa en que apareix el topònim «Moat bay».

En l'any 1841 el Almirantazgo britànic publica una série de grans i detallades cartes. La número1373,[10] novament dibuixa la «‘‘Moat bay’’» entre Picton i illa Gran.

Posteriorment, en els següents rumbs britànics continuarà figurant com a «baïa Moat» (ademés d'igual situació del Beagle),[11] pero en el Rumb de 1860, el màster Tomas Hull detalla encara més la boca oriental del canal Beagle, marcant que la mateixa “es troba al noroest de les illes Lennox i de Nova, a abdós costats de l'illa Picton”.[12]

No obstant, en la de l'any 1865, i les següents (1871, 1886) es torna al text present en les anteriors a la de 1860.

Contenen també el topònim “Baie de Moat” les cartes franceses alçades per l'oficialitat de la nau Romanche en 1882, baix la direcció del capità Martial, qui considerava a la baïa Moat fora del verdader Beagle, el qual terminava per a ell en la baïa Bàner, al nort de l'illa Picton. Per eixemple, Martial afirma en la pàgina 89: «El Canal Beagle s'obri entre l'illa Picton i la costa austral de la Terra del Fòc». És encara més clar en la pàgina 90: «Encara que es podria considerar que el Canal de Beagle s'estén fins a les illes Lennox i Nova, la seua verdadera entrada està compresa entre l'illa Picton i la costa sur de la Terra del Fòc».[13]

Atres geógrafos francesos incloïen a les aigües de Moat dins del Beagle, per eixemple M. Vivien de Saint Martin i Louis Rousselet, els qui en la pàgina 801 fan menció a estes aigües en la referència a l'illa Picton: «La part del Canal de Beagle, compresa entre l'illa Picton i la Terra del Fòc, du el nom especial de baïa Moat».[14]

La 9.ª edició del Pilot de Sud-Amèrica de l'any 1895,[15] preparada pel capità J. J. P. Hitchfield,conté una novetat que modifica respecte del canal Beagle i la seua desembocadura oriental.

«El Canal Beagle corre entre cadenes de montanyes nevades, de tres a quatre mil peus sobre el nivell de la mar, en direcció general GOSE, per 120 milles des de l'illa Picton. … A les 45 milles al ponent de l'illa Picton està la primera obertura cap al sur (la angostura Murray) que conduïx al Sen Ponsonby…»
Sobre el travessia acorazar argentina “Almirant Brown” el llavors Capità de Fragata Juan Pablo Sáenz Valent va realisar 5000 sondajes i atres treballs hidrogràfics en el canal Beagle.

En l'estiu de 1899-1900, des del travessia acorazar argentina “Almirant Brown” baix les órdens del llavors Capità de Fragata Juan Pablo Sáenz Valent (qui duya com a segon al tinent de navío Félix Ponsatti), es varen realisar 5000 sondajes i atres treballs hidrogràfics en el canal Beagle, gràcies als quals la Secció d'Hidrografia del Ministeri de Marina de la República Argentina va construir una nova carta -en tres fulls- del Canal Beagle, la que va ser publicada en octubre l'any 1901. En eixa carta, per primera volta apareix el nou topònim de “Canal Moat”, amprat per a substituir el nom de “Baïa Moat”. El mateix Sáenz Valent senyala que el Beagle per l'orient presenta una geografia similar a una delta fluvial (frut del treball dels glaciars secundaris de l'enorme glaciar que se situava en el Beagle); per esta raó, presenta varis braços i, segons ell, el Beagle principal deuria discórrer pel més profunt d'estos, el qual les seues medicions marcaven que eixe era el braç Picton. De les tres grans fulls que componen la carta argentina, la que correspon a les aigües del Moat és l'oriental.[16] La mateixa Secció d'Hidrografia va publicar també un “Rumb del Canal de Beagle”.

En propondre la llínea de les majors profunditats per a que es trie el pas Picton en detriment del pas Moat ell estava intentant que la definició sobre la sobirania de les illes Picton, i Nova se situe en aspectes merament geogràfics i no en lo que els negociadors del tractat de 1881 entenien per “canal Beagle”.

En juny de 1904, el Almirantazgo britànic va publicar dos cartes especials del canal Beagle, la número 3425, i la referida a la boca oriental, la 3424.[17] En elles es reproduïxen els tres fulls de la carta frut de l'informació reunida per Sáenz Valent, en a on figura el nou topònim: “canal Moat”. L'oficina Hidrogràfica d'Estats Units, en sèu en Washington, va publicar les dos cartes del Almirantazgo en els números 2207 i 2208. D'esta manera el topònim “canal Moat” va començar a ser difòs en tot lo món.

La 10.ª edició del Pilot de Sudamérica de l'any 1905,[18] preparada pel tinent I. W. Brooke-Webb, després de repetir el concepte publicat en el rumb anterior de que el Beagle naix en l'illa Picton, arreplega el canvi propost per la carta argentina.

«El Canal Moat, el pas al nort de l'illa Picton, té prop de quatre milles d'ample. Les illes Becasses estan a mig canal en el seu terme occidental; pegats destacats [de sargazos] es troben al sur i a l'est d'eixes illes.»

En l'any 1905 es va publicar una síntesis de la correspondència entre autoritats de les oficines hidrogràfiques de l'Argentina i Chile.[19] Allí l'entitat argentina ratifica que el canvi de terme de relleu marí aparegut en la carta del seu país:

«S'ha denominat Canal en lloc de Baïa Moat el canal existent al nort de l'illa Picton, puix és, pròpiament dit, mes un canal que una baïa»

En la mateixa publicació, el periodiste chilé Arturo Fagalde escriuria en el mateix any 1905 dos artículs sobre el tema,[20][21] els que serien resposts pel per llavors tinent de fragata de la marina argentina Segon R. Storni, amprat de la Secció d'Hidrografia del seu país, en dos artículs.[22][23] Sobre el canvi de tipo de relleu de les aigües del Moat, baïa per canal, Storni senyala:

«... com la paraula baïa carix d'una significació absolutament precisa i en este cas correspon molt millor la designació de canal per la configuració del lloc, el canvi és llògic encara que reconeixem per la nostra part que no va ser indispensable.»

Sáenz Valent aclarix en una obra de l'any 1912:[24]


En un atre passage denomina a la baïa Moat com una ensenar:

«Fòra dels llímits senyalats a la meua comissió, pero dins de lo facultatiu, he entés l'alçament a tot el perímetro de l'illa Picton, a la costa de la Ensenar de Moat fins als voltants de Veta Santa Pío, havent resultat d'esta extrallimitació…»

En l'any 1910, el Almirantazgo britànic va publicar una nova edició de la gran i detallada carta 1373 del canal Beagle. En ella s'opta per canviar el topònim baïa Moat pel de canal Moat, seguint a lo propost per Sáenz Valent. L'única diferència és que l'argentí a eixe canal ho fa aplegar des del cap Moat per l'est fins a l'extrem occidental de l'illa Picton per l'oest, mentres que en la carta 1373 li'l fa detindre pel ponent en les illes Becasses.

En l'any 1916, es va publicar l'undècima edició del Pilot de Sudamérica,[25] baix la direcció del hidrógrafo capità (després contraalmirante) John F. Parry, cap del departament hidrogràfic del Almirantazgo britànic. Sobre la boca oriental del Beagle sembla deixar fòra d'ell per lo manco la part oriental de les aigües del Moat, en senyalar:

«El Canal Beagle corre entre cadenes de montanyes nevades de 3000 a 4000 peus sobre el nivell de la mar, en direcció general cap al ponent per 120 milles des de l'illa Picton.»

Al mateix Parry el Secretari d'estat per a les relacions exteriors del seu país, W. F. Nicholson, li va demanar un informe detallat sobre la disputa de sobirania de les illes de la boca oriental del Beagle. En el memoràndum preparat per Parry, despachat el 28 de decembre de 1818, i després d'un anàlisis sobre el Beagle, hi ha referències sobre el tema baïa-canal Moat, en estudiar cóm es va colocar la llegenda en la carta elaborada en 1831:[26]


Si ben Parry creïa que Fitz Roy mai va poder cridar "baïa" a un canal obert, alguns autors referixen a dos conceptes baix el mateix terme de baïa:

Concepte tradicional

En el concepte tradicional de geografia marítima, es denomina baïa al sector d'aigües marines o oceàniques rodejat per terra llevat per una obertura, que sol ser més ampla que el restant de la penetració en terra adins. És dir, és una concavidad en la llínea costera. Chile es va adscriure a esta definició, argumentant que lo que la carta 1373 aixina denominava era solament la chicoteta ensenar situada en la ribera surest de l'illa Gran, és dir, una baïa d'un canal (el Beagle).

Concepte fueguino

En un concepte aplicat en la definició de relleus marítims de l'archipèlec fueguino, es denomina baïa també a un sector, en general gran, d'aigües marines o oceàniques més o menys obertes, i rodejat parcialment per terra, puix conta en vàries obertures, és dir, que pot estar contorneado per dos o més illes. Eixemples en la zona són la baïa Oglander, la baïa Nassau, etc.[27]

Ocupació del topònim després de la solució de la disputa limítrofa

Després de la firma del Tractat de 1984, la designació cartogràfica del mateix va ser passant a l'oblit,[28] si be durant el XXI encara se seguix amprant baix el terme “canal”.[29][30][31][32][33]

Fondeadero Moat

Es denomina fondeadero Moat al sector de mar que es troba en el seu costat nort, a 3,5 milles al noroest de punta Moat, la qual presenta un far. Els bucs poden obtindre en eixes aigües bon anclaje, a una profunditat de 9 a 18 metros. Encara que el fondo anclable és bo, s'està expost als vents dominants, i una estància allí no es recomana durant la nit. Hi ha una llaugera corrent d'estenoreste en este fondeadero.

Disputa per la seua sobirania

Les aigües del pas Moat es varen vore envoltes en la disputa limítrof entre l'Argentina i Chile, coneguda com Conflicte del Beagle. En 1971 abdós països varen acordar en un Compromís d'Arbitrage sometre la sobirania de les aigües i illes de dit canal a la sentència d'un Tribunal Arbitral que devia donar a conéixer la seua decisió a la reina Isabel II d'Anglaterra. Per a abdós països esta aigua eren de la seua exclusiva propietat. L'Argentina argumentava que no era el braç principal del Beagle, i per ser atlàntiques els havien segut assignades en el tractat de 1881. Pel contrari, algunes interpretacions en Chile del text del tractat limítrof de 1881 determinaven que el llímit binacional terminava en la costa austral de l'illa Gran de Terra del Fòc, i la totalitat de les aigües del canal, junt en totes les seues illes, serien chilenes. Si este fòra el cas, l'Argentina tindria una costa seca, és dir tindria costa, pero no accés al mar. Entre els qui varen sostindre eixa tesis destaquen, qui l'esbossaria en 1905, el periodiste Arturo Fagalde, i l'estudiós Jaime Eyzaguirre, qui va desenrollar la Teoria de la llínea de la costa seca durant la primera mitat del XX:

«Després la llínea no s'introduïx en el canal, no ho comprén, queda fòra d'ell, només ho toca en la seua vora superior. El canal resulta aixina sancer de Chile. Si el Tractat haguera dit que la llínea aplegava fins al mig o centre o fins a l'eix del canal, s'hauria entés que la mitat Nort del mateix correspondria a Argentina i la mitat Sur a Chile. Pero caldria endoblegar els térmens clars de l'acort per a aplegar a esta conclusió.»[34]

Esta interpretació va ser duta per Chile en la consulta al Tribunal Arbitral que va dictar després el Laudo Arbitral de 1977, pero solament com petitorio alternatiu, en el punt segon al final de les audiències orals del 14 d'octubre de 1976. En el seu va fallar la cort arbitral va senyalar que tota atribució d'un territori deu ipso facto dur aparellat les seues aigües anexes, per lo tant va considerar inacceptable la tesis chilena. Seguidament demarcó la traça del llímit binacional sobre el canal de Beagle, otorgant-li a l'Argentina les aigües, illes, i illots ubicats al nort de dita llínea, entre elles la mitat nort del pas Moat, i a Chile les de la mitat sur. Si ben posteriorment l'Argentina declararia insanablemente nula a la decisió arbitral, en les negociacions binacionals dels anys posteriors al fallo el resultat del laudo en este sector va ser respectat. El conflicte es va solucionar finalment en la firma del Tractat de 1984, en a on abdós governs, baix un procés de mediació del papa Juan Pablo II, en el sector del canal Beagle varen reconéixer com a frontera la traçada pel Laudo Arbitral (encara que sense nomenar-ho explícitament en el tractat), lo que va refrendar definitivament la consideració de sobirania binacional per a les aigües del pas Moat.

Infraestructura i accés

La seua ribera nort és administrada per Prefectura argentina, mentres que la corresponent a Chile les autoritats encarregades de la seua custòdia són les Alcaldies de Mar presents en Picton i Nova.

L'accés més senzill és per la ribera nort, és dir per l'illa Gran de Terra del Fòc, i per mig del recorregut d'una ruta en part enripiada que des de la Ruta Nacional 3 es desvia cap al sur en el parage Rancho Fam en el nom de ruta provincial n.º 33 -ex Complementària J-, i contornea després cap a l'est les costes del Beagle com una ruta costera baix el nom de ruta provincial n.º 30 –ex complementària j-, arribant finalment en el quilómetro 90, després de la desembocadura del riu Moat, fins al destacament argentí Prefectura “Cap Segona Jorge Eduardo López” (exMoat), unitat que es troba en la punta Moat, i que va ser habilitada el 18 d'octubre de 1978.[35] Du el nom d'una veta segona que va morir durant la guerra de les Malvines. És accessible per mig de qualsevol tipo d'automòvils. Més cap a l'orient la ruta solament continua com a senda fins a l'estància Port Espanyol.

Aledaño a estes aigües es troba el Camp Auxiliar Canal Moat, un aeròdrom auxiliar de l'Aviació Naval de l'armada argentina.[36]

Referències

  1. ↑ Toponímia de la República Argentina – Volum I. Institut Geogràfic Militar. Buenos Aires.
  2. ↑ IGM (ed.): «Carta Illa Picton» (en espanyol). Archivat des de l'original, el 19 d'octubre de 2013. Consultat el juliol de 2013.
  3. ↑ Carta Nàutica H-419 A "De Cap Bona Succés a Cap Santa Pío" Publicada pel Servici d'Hidrografia Naval, de l'Argentina.
  4. ↑ Rei Balmaceda, Raúl C. (1979). Llímits i fronteres de la República Argentina: epítome geogràfic. Editor: OIKOS. Pág. 211.
  5. ↑ Ponència chilena sobre delimitació natural entre els oceans Pacífic i Atlàntic Sur per l'Arc de les Antilles Australs - Fonaments i justificacions científiques Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica. Assamblea General (10a. : 1954 : Roma)
  6. ↑ International Hydrographic Organization (1953). «Limits of Oceans and Sigues» (en anglés). Monte Carlo, Mónaco: Imp. Monégasque. Archivat des de l'original, el 28 de juliol de 2013. Consultat el 12 de juliol de 2013.
  7. ↑ Fitz Roy, Robert (1839). «II», Narrative of the surveying voyages of his Majesty’s ships Adventure and Beagle between the years 1826 and 1836, describing their examination of the southern shores of South- America and the Beagle’s circumnavigation of the globe. In three volumes., 1 edició (en anglés), Londres. Consultat el juliol de 2013.
  8. ↑ King, Phillip Parker (1832). Sailing directions for the coasts of Eastern and Western Patagonia from Port St. Elena on the east side to Cape Tres Montes on the west side, including the Strait of Magalhaens and the Siga Coast of Terra del Fòc. Being theresult of a voyage performed in H. M. Sloops Adventure and Beagle, by order of the Right Honourable the Lords Comissioners of the Admiralty under the direction of Capt, Ph. P. King, R. N. between the years 1826 and 1830. Drawn up from the reports and journals of the officers of the expedition by Phillip Parker King, R. London: Printed for the Hydrographical Office; Admiralty, 1832.
  9. ↑ Fitz Roy, R. (1839). Part of Terra del Fòc from H. M. S. Beagle 1834 Published according to act of Parliament by Henry Colburn.1839
  10. ↑ Fitz Roy, R. (1841). South America. The south-eastern part of Terra del Fòc with Staten Island, Cape Horn and Diego Ramírez Islands, surveyed by Captain Robert Fitz-Roy, R. N., and the officers of H. M. S. Beagle. 1830-1834.
  11. ↑ Fitz Roy, Robert (1848). «II», Great Britain. Hydrographic Dept (ed.). Sailing Directions for South America. Part II. L'Argent, Patagonia, Falkland and Staten Islands, Chili, Bolívia, and Peru. By Captain R. Fitz Roy., 2 edició (en anglés), Londres. Consultat el juliol de 2013.
  12. ↑ King, Phillip Parker (1860). «II», Hydrographic Office Admiralty (ed.). The South America Pilot : Part 2, From the Rio de l'Argent to the Bay of Panama : including Magellan Strait, the Falkland and Galapagos Islands., 3 edició (en anglés), Londres. Consultat el juliol de 2013.
  13. ↑ Martial (1885). Mission Scientifique dti Cap Horn, 1882-1883. vol I. París.
  14. ↑ Nouveau Dictionnaire de Geographie Universelle, commencé parell M. Vivien de Saint Martin et vaig continuar parell Louis Rousselet, tom IV, Paris, 1890
  15. ↑ Hitchfield, J. J. P. (1860). «II», Hydrographic Office Admiralty (ed.). The South America Pilot Part II: Comprising Magellan Strait, Terra del Fòc, and west acoast of South America, from Cape Virgins (s. i. coast) to Panama Bay, including the Galápagos Islands., 9 edició (en anglés), Londres: Darling & Són, pp. 654. Consultat el juliol de 2013.
  16. ↑ Sáenz Valent, Juan P. (1901). Terra del Fòc. Canal Beagle. Full III. De Punta Navarro a Cap Pío. Alçat pels oficials de l'acorazar Almirant Brown baix la direcció del Capità de Fragata, Juan P. Sáenz Valent. 1899-1900.
  17. ↑ (1904). Beagle Channel. Cape Sant Pío to Gable Island from an Argentine Government Survey,1899-1900.
  18. ↑ Brooke-Webb, Edward Vernon (1905). «II», Hydrographic Office Admiralty (ed.). The South America Pilot. Part II. Comprising Magellan Strait, Terra del Fòc, and west acoast of South America, from Cape Virgins (s. i. coast) to Panama Bay, including the Galápagos Islands (Prepared by Lieutenant I. V. Brooke-Webb. Supplement 1908.-Revised Supplement 1911.), 10 edició (en anglés), Londres: Darling & Són. Consultat el juliol de 2013.
  19. ↑ (1905). Revista Marítima de Valparaíso, orgue de la Junta de Construcció de Ports, dependent del Ministeri d'Obres Públiques de Chile. 1 d'abril de 1905
  20. ↑ Fagalde, Arturo (1905). Revista Marítima de Valparaíso, orgue de la Junta de Construcció de Ports, dependent del Ministeri d'Obres Públiques de Chile. número 7. 1 d'abril de 1905
  21. ↑ Fagalde, Arturo (1905). Revista Marítima de Valparaíso, orgue de la Junta de Construcció de Ports, dependent del Ministeri d'Obres Públiques de Chile. número 8. 1 de maig de 1905
  22. ↑ Storni, Segon R. (1905). diari La Prensa de Buenos Aires, edició del 24 d'abril de 1905.
  23. ↑ Storni, Segon R. (1905). número 258 del Bolletí del Centre Naval, Buenos Aires; del més de maig de 1905
  24. ↑ Sáenz Valent, Juan Pablo (1912). Memòria dels treballs efectuats en el Canal de Beagle (1899-1900). Publicada per l'imprenta del ministeri de marina, en Buenos Aires, octubre de 1912. 92 pág.
  25. ↑ Parry, John F. (1916). «II», Hydrographic Office Admiralty (ed.). The South America Pilot. Part II: South America Pilot: Comprising Magellan Strait, Terra del Fòc, and west acoast of South America, from Cape Virgins (s. i. coast) to Panama Bay, including the Galápagos Islands, 11 edició (en anglés), Londres: Darling & Són. Consultat el juliol de 2013.
  26. ↑ Beagle Channel Arbitration Cort arbitral (1977). Beagle Channel Arbitration between the Republic of Argentina and the Republic of Chile, Report and Decision of the Court of Arbitration, 17 de febrer de 1977. Nacions Unides.
  27. ↑ Pau, Ricardo Alberto (1981). El conflicte pendent. II. El Beagle i la Veta de Forns, 2 edició (en espanyol), Buenos Aires: Eudeba, pp. 358. Consultat el 13 de juliol de 2013.
  28. ↑ Heusser, C. J. (1995). Palaeoecology of a Donatia-Astelia cushion bog, Magellanic Moorland-Subantarctic evergreen forest transition, southern Terra del Fòc, Argentina. Review of Palaeobotany and Palynology, 89(3), 429-440.
  29. ↑ Topònims fueguinos
  30. ↑ Península Mitre Proyecte de creació d'un àrea protegida en l'extrem oriental de l'illa Gran de Terra del Fòc, Rep. Argentina setembre de 2002.
  31. ↑ Ràdio baliza automàtica LU4XS
  32. ↑ Va finalisar en èxit l'eixercici Viekaren VII. El diari del fi del món.
  33. ↑ Heusser C. J. (2003). Isse Age Southern Andes: A Chronicle of Palaeoecological Events.
  34. ↑ Eyzaguirre,Jaime (1958). La Sobirania de Chile en les terres australs.
  35. ↑ Varen homenajar a dos combatents de Malvines.
  36. ↑ Bases aeronavals de l'armada argentina. Histamar.