Parc nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici
El Parc Nacional de Aiguas Coques i Llac de Sant Maurici[1] (
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-ca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.;
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-oc» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.[2]) és un espai natural protegit espanyol creat en 1955 en la província de Lleida. Es tracta de l'únic declarat parc nacional en la comunitat autònoma de Catalunya.
En 525 067 visitants anualment (2015), és l'octau parc nacional d'Espanya en número de visitants.[3] Està situat en la part central dels Pirineus repartit entre quatre comarques pirenaiques: l'Alta Ribagorza, el Pallars Sobirá, el Pallars Jussá i el Valle de Arán, en la província de Lleida, comprenent, en la seua part central, territori dels térmens municipals d'Espot i Valle de Bohí.
Presenta dos àrees: l'oriental, de clima continental i regada pels afluents del Noguera Pallaresa, que alimenten el llac de Sant Maurici, i l'occidental (Aiguas Coques), de clima atlàntic d'alta montanya i banyada pels tributaris del Noguera Ribagorzano.
La geografia del parc és d'alta montanya perque gran part del territori sobrepassa els 1000 m s. n. m., en picos que superen els 3000 m s. n. m. Abunden els llac d'orige glaciar cuaternario. Destaquen, entre tots, dos valls: a l'oest l'entanque del riu Sant Nicolás, en els seus característics prats i meandres dels que prové el nom de "Aigüestortes" (aigües tortuosas). A l'est la vall del riu Escrita en el llac de Sant Maurici.
El parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta originen els diferents ecosistemes: prats, cultius i boscs caducifolios en les cotes més baixes, boscs de full perenne en les cotes miges, i prats i roques d'alta montanya en les cotes més altes. Ya que des de fa anys ha segut un espai protegit i relativament inaccessible, ha preservat la flora i la fauna en un estat prou salvage. Pese a tot, la chafada de l'home és inevitable i el parc encara està explotat pel ganado, el turisme i les centrals hidroelèctriques.
Situació i estat del parc
[editar | editar còdic]El parc té 40 852 ha dividits en dos zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té la categoria de parc nacional, estrictament parlant i té 14 119 ha. Les 26 733 ha de la zona perifèrica rodegen a la zona interna i estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més protegida, i l'exterior.
La zona interna es troba, íntegrament, en els municipis de la vall de Bohí i Espot. En l'alvertent de Bohí ha de distinguir-se la vall de Sant Nicolás i la capçalera de la vall del riu Noguera de Tor. Entre els llac Llong i Llebreta el ric de Sant Nicolás forma els característics meandres orige del nom Aigüestortes, estos meandres, que no són exclusius d'este lloc, es formen en llocs plans, en reblir-se de sediment l'espai ocupat per un antic llac.
En l'alvertent de Espot es troba el riu Escrita i el llac de Sant Maurici. En este llac, com molts uns atres dels Pirineus, es va construir un conjunt d'assuts a fi d'obtindre un major rendiment hidroelèctric. El llac es troba als peus dels imponents Els Encantats. Este conjunt format pel llac de Sant Maurici i Els Encantats és una atra de les estampes característiques de la bellea del parc i el motiu que apareix en el logotip del parc.
La "zona perifèrica" inclou els municipis de Viella i Alt Arán en la Vall de Arán; de Vilaller i vall de Bohí en l'Alta Ribagorza; La Torre de Cabdella en el Pallars Jussá; i Espot, Alt Aneu, Esterri de Aneu, La Guingueta i Sort en el Pallars Sobirá. En esta zona perifèrica existixen racons de gran bellea i valor naturaliste, com el bosc de la Mata de Valéncia de Aneu, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, el vall de Besiberri, els llac de Cabdella, el pic de Montardo i molts uns atres.
[[Archiu:Aig%___CAPS_5___%BCestortes_desde_Son.jpg|miniatura|290px|esquerra|Vista des de Són.]]
Història
[editar | editar còdic]L'assentament humà de l'Alt Pirineu va ser produint-se a mida que l'última glaciació anava retrocedint. Dins dels llímits del parc no es va establir mai un assentament estable. Pero recents estudis arqueològics han trobat restants d'assentaments humans temporals ocupats fa més de 8500 anys, en el periodo Neolític. Durant el XIX, coincidint en el periodo de major desenroll demogràfic de les valls que circundan al parc, la pressió humana va ser màxima, en una intensa explotació forestal, ganadera, agrícola i piscícola. Durant la primera mitat de el XX es va iniciar l'explotació hidroelèctrica en els Pirineus, lo que va supondre una alteració profunda del paisage que fins a llavors s'havia mantingut prou ben conservat.
Ya en 1932 el Pla Maciá va contemplar la creació del parc nacional de l'Alt Pirineu, pero va anar un decret del Ministeri d'Agricultura expedit el 21 d'octubre de 1955 el que ho va declarar parc nacional segons la llei de parcs naturals de 1916 en el nom de Parc nacional de Aiguas Coques i Llac de Sant Maurici (nom que no ha segut derogat ni canviat oficialment), en una extensió inicial de 9851 ha. En eixe moment era el quint parc nacional d'Espanya i el segon dels Pirineus despuix d'Ordesa.
El 6 d'abril de 1957 es va aprovar el primer reglament de Aiguas Coques. Este reglament prohibia la caça i regulava la peixca i els aprofitament forestals que varen seguir realisant-se dins de l'interior del parc.
En l'aprovació del Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 la Generalitat de Catalunya va obtindre les competències per a la gestió i llegislació dels parcs naturals. Llavors va escomençar una época de cogestión entre les dos administracions. Durant este temps es varen escomençar a realisar algunes inversions: Es varen arreglar els accessos, es va incrementar la guarderia i es va contractar el primer personal de manteniment i d'informació durant els mesos d'estiu.
El 30 de març la Generalitat de Catalunya promulga la Llei (7/1988, de 30 de març) de reclassificació del parc nacional, d'acort en la llei catalana d'espais naturals de 1985. Un aspecte important d'esta llei és la creació de la zona perifèrica de protecció en l'objectiu de garantisar una completa protecció dels recursos naturals i evitar els possibles impactes ecològics i paisagístics procedents de l'exterior.
A partir d'este moment, s'endurix la normativa i es prohibixen la peixca, l'acampament, les explotacions forestals i de qualsevol atre recurs natural, llevat les pastures i les hidroelèctriques que tenen concessions en vigor. En la zona perifèrica solament es permeten els usos i aprofitament tradicionals compatibles en els objectius de protecció i conservació del mig. Esta llei comporta el final de la cohabitació entre l'administració central i l'autonòmica. L'Estat deixa de reconéixer a Aiguas Coques com a parc nacional.
En la Llei 22/90 del 28 de decembre, es varen modificar, parcialment, els llímits de la zona perifèrica, la composició del Patronat de gestió del parc i les activitats d'explotació permeses.
El 5 de juliol de 1996 es va produir una nova ampliació del parc que comprén les actuals 14 119 ha.
El 5 de novembre de 1997, a instàncies d'un recurs de la Generalitat de Catalunya, es modifica la llei 4/1989 d'espais naturals espanyola, possibilitant la gestió dels parcs nacionals per part de les comunitats autònomes i el regrés de Aiguas Coques a la ret de parcs nacionals d'Espanya.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ En la seua creació en 1955 es es li va donar el nom de Parc nacional de Aiguas Coques i Llac de Sant Maurici (Decret de creació del parc en el BOE). La Llei 7/88
- Archivat el 9 de maig de 2008 archivat en Wayback Machine. de la Generalitat de Catalunya, primer i la Llei 41/1997
- Archivat el 9 de maig de 2008 archivat en Wayback Machine. de Jefatura de l'Estat Espanyol han usat últimament la denominació Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
- ↑ Lloc del Parc en occità
- Archivat el 9 de novembre de 2017 archivat en Wayback Machine., en la pàgina de Parcs de Catalunya.
- ↑ Anuari Nacional d'Estadística. Número de visites als parcs nacionals
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque nacional de Aigüestortes i estany de Sant Maurici» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.