Parasol espacial

Un parasol espacial o protector solar és una parasol que desvia o d'alguna atra manera reduïx una miqueta de la radiació d'una estrela, impedint-los colpejar una nau espacial o un planeta i aixina reduir el seu insolación, lo que resulta en un calfament reduït. La llum pot ser desviada per diferents métodos. Propost en 1989, el concepte original de parasol espacial implica posar un gran disc amagat, o tecnologia de propòsit equivalent en el punt de gravitació L1 entre la Terra i el Sol.

Un parasol és de particular interés com a método d'ingenieria climàtica per a mitigar el calfament global a través de la gestió de la radiació solar. Tals ombres també podrien utilisar-se per a produir energia solar espacial, actuant com a satèlits d'energia solar. Els dissenys d'ombra proposts inclouen un to d'una sola peça i una ombra feta per un gran número de menuts objectes. La majoria de tals propostes contemplen un element de bloqueig en el punt lagrangiano Sol-Terra L1.

En 1989, James Early va propondre una ombra solar basada en l'espai per a desviar la llum solar a nivell planetari. El seu disseny va implicar fer un vidre gran (2000 quilómetros) occulter del material llunar i colocar en el punt L1. Les edicions varen incloure la gran cantitat de material necessari per a fer el disc i també l'energia per a llançar-ho a la seua òrbita.

Dissenys

Núvol de naus espacials chicotetes

Un va propondre tal parasol per a l'us cap a eixe efecte estaria compost per 16 trillons de discs menuts en el punt lagrangiano de Sol-Terra L1, 1.5 millons de quilómetros sobre la Terra. Es propon que cada disc tinga un diàmetro de 0,6 metros i una gruixa d'aproximadament 5 micrómetros. La massa de cada disc seria d'aproximadament un gram, sumant un total de casi 20 millons de tonellades. Tal grup de menuts parasols que bloquegen el 2% de la llum del sol, desviant-ho cap a l'espai, seria suficient per a detindre el calfament global, donant-nos temps suficient per a reduir les nostres emissions de nou en la terra.

Els fullets autònoms individuals que construïxen el núvol dels parasols es proponen no reflectir la llum del sol sino més be ser les lents transparents, deflectando llaugerament la llum aixina que no colpeja la terra. Açò minimisa l'efecte de la pressió de la radiació solar sobre les unitats, requerint menys esforç per a mantindre-les en el seu lloc en el punt L1. Un prototip òptic ha segut construït per Roger Ángel en el financiamiento de NIAC.

La pressió solar restant i el fet de que el punt L1 siga d'equilibri inestable, fàcilment pertorbat pel bamboleo de la terra pels efectes gravitacionals de la lluna, requerix que els menuts volants autònoms siguen capaços de maniobrar per a mantindre la seua posició. Una solució sugerida a este problema és la colocació d'espills capaços de rotació sobre la superfície dels volants. Per mig de l'us de la pressió de la radiació solar en els espills i inclinant-los en la direcció correcta, el volant serà capaç d'alterar la seua velocitat i direcció per a mantindre's en posició.

Tal grup de parasols tindria que ocupar un àrea d'aproximadament 3.8 millons de quilómetros quadrats si es coloca en el punt L1. El desplegament dels volants és un tema que requerix noves tecnologies. S'ha propost que açò es conseguirà en major facilitat en grans pistoles o coilguns disparant una càpsula que conté un milló de tons en l'espai cada 5 minuts durant 10 anys usant 20 llocs de llançament separats.

Aixina i tot, encara tardarien anys en llançar suficients discs en òrbita per a tindre algun efecte. Per lo tant, si esta tecnologia es torna essencial, es necessitarà temps suficient per a implementar-la. Roger Angel de l'Universitat d'Arizona va presentar l'idea de parasol en l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units en abril de 2006 i va guanyar una beca de l'Institut per a Conceptes Alvançats de la NASA per a investigació adicional en juliol de 2006.

La creació d'este parasol en l'espai es va estimar que va costar més de US $ 5 billons en una vida útil estimada de 50 anys. Per lo tant, el professor Angel conclou que "el parasol no és un substitut per al desenroll de l'energia renovable, l'única solució permanent. Un nivell massiu similar de l'innovació tecnològica i l'inversió financera podria assegurar això. Pero si el planeta entra en una crisis climàtica abrupta Que només es pot arreglar pel refredat, seria bo estar llest en algunes solucions de sombreado que s'han resolt."

Un lent de Fresnel

La funció bàsica d'una lent espacial per a mitigar el calfament global. Una lent de 1000 quilómetros de diàmetro és suficient, i molt més menuda de lo que es mostra en esta image simplificada. Com una lent de Fresnel seria només uns pocs milímetros de gruixa.

Varis autors han propost dispersar la llum ans que aplegue a la Terra posant una lent molt gran en l'espai, tal volta en el punt L1 entre la Terra i el Sol. Este pla va ser propost en 1989 per J. T. Early

En 2004, l'autor de física i ciència ficció, Gregory Benford, va calcular que una lent de Fresnel rotativa cóncava de 1000 quilómetros de diàmetro, pero solament uns pocs milímetros de gruixa, surant en l'espai en el punt L1, reduiria l'energia solar que aplega a la Terra en aproximadament 0,5% %.

El cost de tal lent ha segut disputat. En una convenció de ciència ficció en 2004, Benford va estimar que costaria al voltant de US $ 10 mil millons d'antelació, i atres $ 10 mil millons en costs de respal durant la seua vida.

Una reixeta de difracció

Un enfocament similar implica colocar una reixeta de difracció molt gran (malla d'aram prima) en l'espai, tal volta en el punt L1 entre la Terra i el Sol. Tal proposta va ser feta en 1997 per Edward Teller, Lowell Wood i Roderick Hyde, encara que en 2002 estos mateixos autors advocaven per bloquejar la radiació solar en l'estratosfera en lloc d'en òrbita.