Palau Real de Torí
El Palau Real (Palazzo Reale) és un palau situat en la molt cèntrica plaça del Castell (Piazza Castello), el cor de la ciutat de Torí (Piemont), en el nort d'Itàlia. Com el seu nom indica, era el palau real de la Casa de Saboya. És la primera i més important de les «Residències de la casa real de Saboya» declarades Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.
Història
[editar | editar còdic]Torí, hui la capital de Piemont, va ser la capital de la Casa de Saboya des de el XII fins a el XIX. El Palau Real va ser teatre de la política piamontesa durant a lo manco tres sigles, representant el cor de la cort saboyana, símbol del poder de la dinastia i conté evidències de la seua forma de vida aristocràtica des de 1645.
Orígens de la residència
[editar | editar còdic]El Palau Real de Torí va ser, originàriament, un palau episcopal, en el nom de Palazzo vaig donar Sant Giovanni, funcions que va eixercitar fins a finals de el XVI. Este fet fa pensar en una fundació més be remota.
Poc es va salvar d'esta residència anterior a el XVI, encara que devia ser luxosa, ya que Manuel Filiberto de Saboya, quan va decidir transferir la sèu ducal de Chambéry a Torí, en 1562, ho va triar com la seua resicencia personal, expropiant al seu llegítim propietari, despuix d'haver passat alguns anys en el veí Palazzo Madama i Casaforte degli Acaja, el qual no reunia llavors condicions suficients per a ser elevat a funcions de cort.
Per això, en el XVI, el palau de Sant Joan es va convertir en Palau ducal de Torí, un canvi que va marcar profundament l'arquitectura de la plaça i de la pròpia ciutat: la geografia urbanística de la capital saboyana va relegar l'edifici com a llímit de la muralla que la rodejava, fent d'ell un blanc fàcil per a un hipotètic atac. Carlos Manuel II de Saboya va ampliar la ciutat partint d'un lateral del propi palau, creant aixina la via Po i aplegant fins a la piazza Vittorio Veneto.
El periodo dorat
[editar | editar còdic]En la mort de Carlos Manuel I de Saboya en 1620, va començar a sorgir la verdadera evolució del palau, el qual en temps del Gran Duc havia sofrit modificacions menors, entre elles un oratorio circular intern.
El Palau Real va ser erigit per a la Madama Reale Cristina de França en el XVII pels arquitectes Carlo[1] i el seu fill Amedeo vaig donar Castellamonte.[2] Cristina de França era regente del ducado a la mort de Víctor Amadeo, i apreciava molt este lloc. Va ser, de fet, decisió seua reconstruir el palau despuix dels desastres provocats pel lloc de 1640, que varen danyar considerablement l'edifici. Carlo vaig donar Castellamonte i el seu fill Amedeo varen realisar gran part de la frontera i dels interiors, si ben la seua obra s'ha vist modificada en posterioritat pels retocs ordenats pels sobirans de la mateixa dinastia a partir de 1722, en honor als matrimonis dels seus primogènits.
_055.jpg)
L'época dorada pròpiament dita té el seu orige en les grans celebracions que varen seguir al final dels treballs de reconstrucció i que es pot considerar ya a partir de 1656, any del final de l'eixecució de l'imponent i severa frontera de Amedeo vaig donar Castellamonte. Pero, baixe l'auster regnat de Víctor Amadeo II el lux sembla haver desaparegut de la cort, reduïda en número i estant molt censurades les costums i frivolitat.
A partir de 1722, any del matrimoni de l'hereu al tro, Carlos Manuel, en la princesa palatina Cristina Luisa de Baviera-Sulsbach, el lux va tornar a imperar en la residència, per lo manco pel que fa a la segona planta, dedicada pel rei de Sicília,[3] al fill: els treballs, en esta fase, varen ser dirigits per Felipe Juvara, havent-se realisat molts més despuix de l'abdicació de Víctor Amadeo II, quan el nou sobirà es va dedicar en gran decisió a la vida mundana.
Un viager en 1765, regnant Carlos Manuel III, va parlar sobre el palau dient:
El mobiliari casa en la bellea de l'apartament; u nota quí, entre atres coses, candeleros que els seus reflectores són espills en sòlits marcs d'argent llaurats en molt gust. Només remarquem açò, no obstant, perque esta peça de mobiliari s'usa molt en els apartaments italians, ordinàriament està colocat al voltant del perímetro de l'habitació per a llançar més llum ella.
Si per a les remodelacions dedicades a l'hereu Carlos Manuel va ser cridat a la cort Felipe Juvara, per als matrimonis següents el nivell dels encàrrecs no va disminuir: per a les bodes de Víctor Amadeo III en María Antonieta de Borbón va ser contractat Benedetto Alfieri, el qual ya tenia fama com a gran arquitecte en el Piemont. Més vesprada, quan el segon fill de Víctor Amadeo III, Víctor Manuel, duc d'Aosta, va obtindre un ala del palau, varen ser Carlo Randoni i Giuseppe Battista Piacenza a redissenyar les sales que actualment es coneixen com a «Apartaments del duc d'Aosta» (Appartamenti del Duca D'Aosta).
També Carlos Alberto va encomanar obres de remodelació, esta volta per a les bodes de Víctor Manuel II en María Adelaida de Habsburgo-Lorena, ocorregudes en 1843: l'arquitecte, molt apreciat per Carlos Alberto, va ser Pelagio Palagi.
Fase final
[editar | editar còdic]En el Risorgimento, el palau va permanéixer com a sèu de la monarquia fins a 1865. La gran Escala d'Honor va ser eixecutada en este periodo, més en concret en l'any 1862, segons un proyecte de Domenico Ferri. Va sorgir del desig de Víctor Manuel II de celebrar el naiximent de la nova nació, tornant, igualment, el palau digne del títul real: en este ampli ambient, grans teles i estàtues ilustren moments i personages de l'història saboyana.
En una gran cantitat de mobiliari i de bens personals, els Saboya es varen mudar al Palau del Quirinal en Roma, deixant la seua primera residència, simplement, com a estage per a les seues visites a Torí. El trasllat de la capital a Roma va reduir dràsticament l'importància del lloc.
Posteriorment varen ser eixecutats treballs per a les bodes d'Humberto II en María José de Bèlgica, en 1930. En la caiguda de la monarquia en 1946, estos estages varen ser objecte d'abandó, lo que va requerir que moltes zones tingueren que ser profundament restaurades, com per eixemple, els apartaments del duc d'Aosta.
El palau
[editar | editar còdic]Frontera
[editar | editar còdic]La frontera és sòbria, d'apariència austera en llínea en l'arquitectura barroca de tota la plaça, carent de frivolitat. Té una llongitut de 107 metros i 30 m d'altura mija. En la frontera es nota immediatament que la geometria i l'equilibri dels dos pabellons laterals, dissenyats pels Castellamonte, veuen compromesa la seua simetria per l'elevació majestuosa, a l'esquerra, de la capella del Sant Sudario.
Interior
[editar | editar còdic]Les seues habitacions estan decorades en rics tapissos i una colecció de gerros chinencs i japonesos. A lo llarc de dos sigles varen treballar ací artistes de gran mestrage. Alguns noms basten per a percebre el nivell de refinament reunit: Claudio Francesco Beaumont, Rocco Comaneddi, Charles Dauphin, Giuseppe Paladino, Francesco de Mura, Angelo Maria Crivelli, Giovanni (Johann) Carlone, Vittorio Amedeo Cignaroli, Leonardo Marini, Michele Antonio Milocco, Domenico Duprà, Massimo D'Azeglio, i més vesprada Giuseppe Maria Bonzanigo, Pietro Piffetti: el nivell dels adorns, de les decoració, de l'art en general, va alcançar ací una dels cims de l'época.
Primera planta
[editar | editar còdic]_-_n._3684_-_Torino_-_Palazzo_Reale_-_Sala_dei_pranzi_di_Daniele_Seyter_(1870s).jpg)
Definit generalment com piano nobile, està dominat per un estil áulico, en la finalitat de subrallar l'importància de la dinastia; particulars alabanzas tenen alguns ambients, entre ells els de el saló chinenc (Salotto Cinese), obra en gran mida de Beaumont, ya actiu en aquell periodo en la Gran Galeria, que d'ell pren el seu nom, en l'Armería Real, l'imponent Galeria de Daniel, de el XVIII, en frescas del vienés Daniel Seyter, que la seua magnificencia rivalizaba en la Galeria dels Espills de Versalles, en la que s'inspirava abans de ser transformada, baixe el regnat de Carlos Alberto, en una pinacoteca.
Deu destacar-se també l'apartament d'hivern del rei i la Sala del Tro.
Segona planta
[editar | editar còdic]S'accedix a la segona planta gràcies a una de les obres mestres de l'arquitecte Felipe Juvara, la cridada Scala delle Forbici («escalinata de les tijeras», de 1720[4]). En ella el mestre mesinés oferix una de les seues més genials realisacions i, al mateix temps, més fascinants: una imponent escala en marbre, que sembla volar cap a lo alt, com una voluta llaugera i sinuosa. L'escala descarrega tot el seu pes sobre les parets laterals, les del mur exterior del palau, de manera que no pese en excés sobre el paviment, realisat en fusta, un material que difícilment hauria soportat el pes del marbre. Juvara manté, en este cas, les grans finestres que es proyecten sobre el pati atrasser del palau, de manera que es dote l'ambient, per sí poc espacioso, d'una font d'allumenament extern eficaç.
Apartaments del príncip del Piemont
[editar | editar còdic]El segon pis té fortes marques, pels continus treballs encomentados pels sobirans per als seus primogènits,[5] abordant, en moltes sales, estils i modos diferents segons l'época. Estos treballs de renovació, deguts al gust del moment, perjudicaven freqüentment les obres preexistentes, com els sostres o els frescas.
Per als matrimonis de 1722, 1750 i 1755 varen ser realisades renovacions que varen afectar a tot el pis, ans que es dividira com les sales del duc d'Aosta. De modo particular, es recorda la gran Sala de Ball, en grans tapissos representant l'Història de Don Quixot està lligada en l'igualment fascinant Menuda Galeria de Beaumont (Picola Galleria del Beaumont), que tenia la funció de pas cap a l'ala de Víctor Manuel I.
De marca típicament palagiana són, per un atre costat, les tres antecámara (Tre Anticamere): Sala del Cos de Guàrdia (Sala della Guàrdia del Corpo), Sala dels Staffieri i Sala dels Pajes (Sala dei Paggi), i les ales destinades, en el XIX, a servir de sales privades a la princesa María José: sostres i paviments[6] conserven rastres dels dissenys de l'arquitecte preferit de Carlos Alberto de Saboya.
Apartaments del duc d'Aosta
[editar | editar còdic]Dominats per la marca de Piacenza i de Randoni, ademés de la sapient mà de Bonzanigo, els apartaments ducales varen ser destinats a Víctor Manuel I, duc d'Aosta, i la seua esposa, María Teresa de Habsburgo.
És rellevant, en estes sales, el chicotet gabinet chinenc (Gabinetto Cinese), una mescla d'estucs i de lacas orientals, sabiamente treballats per Bonzanigo i el seu equip, per a crear imàgens típiques del fabulós Oriente.
L'arquitectura
[editar | editar còdic]Són tres els estils que caracterisen al palau: barroc, rococó i neoclàssic. Això es deu als principals arquitectes que ací varen treballar des de l'época filibertina:
- Carlo vaig donar Castellamonte
- Amedeo vaig donar Castellamonte
- Felipe Juvara
- Benedetto Alfieri
- Carlo Randoni
- Giuseppe Battista Piacenza
- Pelagio Palagi
Armería Real
[editar | editar còdic]_-_n._38_-_Torino_-_Armeria_Reale.jpg)
La Armería Real (Armeria Reale) es troba en una de les ales del palau, en el costat nort de la plaça del Castell.[4] Alberga una àmplia colecció d'armes, incloent eixemples dels sigles XVI i XVII. Va ser inaugurada en 1837 per Carlos Alberto. El proyecte va nàixer en 1833, despuix de l'inauguració de la Real Pinacoteca (actual Galeria Sabauda) ideada pel mateix Carlos Alberto. La Galeria de Beaumont va quedar privada de les teles que l'adornaven i progressivament es va ser convertint en lloc en el que coleccionaven les armes coleccionades pels Saboya. El rei va decidir fer pública la colecció, i va encarregar a Roberto d'Azeglio (ya director de la Pinacoteca Regio) junt en Vittorio Seissel d'Aix, el qual, si ben teòricament somés al primer, no dubta en numeroses ocasions d'ignorar-ho, exasperando a d'Azeglio fins al punt de fer-li abandonar l'empresa per a dedicar-se exclusivament a la Pinacoteca Regio.
L'actual armería arreplega algunes de les armes i armadures de les coleccions de Carlos Manuel I, destruïda en gran part per dos incendis cap a la mitat de el XVII.
Conserva numerosos tipos d'armadures, armes blanques i armes de fòc. Hi ha armes medievals i unes atres dels sigles XVI a XVII. Entre les peces més interessants, l'armadura de torneig de Manuel Filiberto de Saboya, l'armadura d'Otón Enrique de Baviera i l'armadura ecuestre de Carlos Manuel I, ademés d'una pistola de Carlos V.[7] Notable és la colecció de banderes dels eixèrcits sabaudo i italià (prop de 250) i la secció de les armes i armadures orientals.
Formen part del Museu els Scalone de Benedetto Alfieri (1740), la Rotonda, la Galeria Beaumont, finamente decorada en fresca sobre la «Història de Eneas» (1733) i el Medagliere (1839). Junt a la Armería Real es troba la Biblioteca Real.[8]
Exteriors
[editar | editar còdic]La Capella del Sant Sudario, en la seua cúpula espiral va ser erigida en l'ala oest del palau, unint l'àbsit de la catedral de Sant Joan Batista per a albergar el famós sant sudario que va pertànyer a la família des de 1453 fins a 1946.
La plaça del Castell (Piazza Castello) que queda en l'exterior del palau, va ser dissenyada per Vittozzi, unint-se als atres edificis que, en el seu conjunt, formen el gran cos de la residència real. En la plaça del Castell, junt al Palau Real, es troba la iglésia de Sant Lorenzo, cridada Real Iglésia de Sant Lorenzo ya que era considerada capella real.
Darrere del palau, estenent-se cap al Nort,[9] queden els jardins del parc real (Giardini del Parco Regio). Situats en l'extrema perifèria del Torí que Manuel Filiberto va voler elevar a capital de la seua ducado guerrer, els jardins reals del palau adquiririen forma inspirant-se en les majors residències reals d'Europa, decorades en elegants jardins, una idea toscana (basta pensar en les viles dels Médicis). Els jardins reals de l'actualitat són, en gran mida, obra de l'arquitecte André Li Nôtre. Li Nôtre, ya actiu en la cort francesa, havent realisat obres importants en el palau de Versalles per encàrrec dels Borbones, reflectix en est una característica pròpia dels jardins nobles europeus, els jocs d'aigua i les perspectives florals. Ya en época de Carlos Manuel I i Víctor Amadeo I, el jardí havia sofrit notables ampliacions, pero va anar essencialment a finals de el XVII quan es varen crear verdaders esplendors, gràcies De Marne, que actuava seguint els proyectes de li Nôtre.
Durant el periodo napoleònic, els jardins del palau varen sofrir una trista degradació, no faltant espolis i saquejos: tot això va acabar en 1805, despuix del nomenament del jardí com a Parc Imperial (Parco Imperiale). Abans de la tornada dels Saboya, ocorreguda en la restauració, Giuseppe Battista Piacenza, que ya havia treballat en les obres de la segona planta de l'edifici, va tindre al seu càrrec restaurar les estàtues de el XVIII que representen a les estacions i els grans gerros commemoratius provinents de Reggia vaig donar Venaria Reale. Esta va ser l'última gran modificació ocorreguda en els jardins, encara que despuix, algunes estàtues es varen colocar a finals de el XIX. Açò va ocórrer per decisió de Víctor Manuel II, que va decidir instalar les representacions en marbre d'Amadeo VI de Saboya, Víctor Amadeo I i Víctor Amadeo II.
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Carlo vaig donar Castellamonte (Torí, 1560-1641), comte de Castellamonte, arquitecte, ingenier civil i militar italià, un dels principals actors del barroc piamontés i arquitecte del rei.
- ↑ Amedeo vaig donar Castellamonte (Torí, 1610–1683) arquitecte, ingenier civil i militar, fill del precedent.
- ↑ Víctor Amadeo II va ser, de fet, nomenat Rei de Sicília despuix de la victòria en la Guerra de Successió Austríaca, convertint-se aixina en el primer rei de la Casa de Saboya.
- ↑ 4,0 4,1 Gutiérrez (1996). Guia Visual d'Itàlia, Madrit: Edicions El País, S.A..
- ↑ Destacadament, per a Carlos Manuel III, Víctor Amadeo III, Carlos Manuel IV, Víctor Manuel II i Humberto II
- ↑ Les sales de la princesa són disseny de Palagi, pero realisació de Gabriele Capello, cridat «el Moncalvo»
- ↑ Guia visual d'Itàlia
- ↑ Guia visual d'Itàlia.
- ↑ Guia Visual d'Itàlia.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Carlo Merlini, Palazzi i Curiosità Storiche vaig donar Torino. Stamperia Rattero, Torí.
- Umberto Allemandi, Il Palazzo Reale, série Li grandi Residenze Sabaude. Torí, 2007.
- Umberto Chierici, Torino: il Palazzo Reale. Torí, Fratelli Pozzo Editore, 1969.
- Vittorio Viale, Mostra del barocco piemontese, Palazzo Madama, Palazzo reale, Palazzina vaig donar Caccia vaig donar Stupinigi. Torí, 1963.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau Real de Torí.- Associació d'amics del Palau Real
- Palau Real
- Museus del Palau Real de Torí
- Palau Real en la pàgina web de la regió
- Palau Real en la pàgina extratorino
- Palau Real, per P. Mussa
- Fotografia del palau
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Real de Turín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.