Anar al contingut

Paisage cultural

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Paisage cultural
Ala de pastures en Neckertal, Suïssa .

El paisage cultural és un terme utilisat en els camps de la geografia, l'ecologia i els estudis patrimonials, per a descriure una simbiosis de l'activitat humana i el mig ambient. Segons la definició del Comité del Patrimoni Mundial, són els "bens culturals [que] representen les obres combinades de la naturalea i de l'home" i es dividixen en tres categories principals:[1]

  1. "un paisage dissenyat i creat intencionalmente per l'home"
  2. un "paisage evolucionat orgánicamente" que pot ser un "paisage relicto (o fòssil)" o un "paisage continu"
  3. un "paisage cultural associatiu" que pot ser valorat per les "associacions religioses, artístiques o culturals de l'element natural". Con relación a este punt, autors com a Blanca Azcárate, expliquen que "la valoració d'un paisage dependrà del valor que un grup social li otorge".[2]

Desenrolle

[editar | editar còdic]

El concepte de paisages culturals es pot trobar en la tradició europea de la pintura del paisage.[3] Des de el XVI en avant, molts artistes europeus varen pintar paisages (possiblement gràcies a l'influència de China)[4] en favor de les persones, reduint a les persones en les seues pintures a figures subsumidas dins de paisages més amplis i regionalmente específics.[5]

La paraula en anglés per a "paisage", landscape, en sí mateixa combina land (terra, país) en un verp d'orige germànic, scapjan/schaffen per a significar, lliteralment, "terres molejades".[6] Les terres es varen considerar llavors molejades per forces naturals, i els detalls únics de tals landshaffen (terres molejades) es varen convertir en el tema de les pintures de paisages.[5]


Al geógrafo Otto Schlüter se li atribuïx haver utilisat formalment "paisage cultural" com a terme acadèmic a principis de el XX.[7] En 1908, Schlüter va argumentar que en definir la geografia com Landschaftskunde (ciència del paisage) açò li donaria a la geografia un tema llògic compartit per cap atra disciplina.[8] Va definir dos formes de paisage: el Urlandschaft (paisage original) o el paisage que existia abans dels grans canvis induïts per l'home i el Kulturlandschaft (paisage cultural), un paisage creat per la cultura humana. La principal tasca de la geografia era rastrejar els canvis en estos dos paisages.[9]


Va ser Carl O. Sauer, un geógrafo humà, qui provablement va ser el més influent en la promoció i desenroll de l'idea de paisages culturals.[10] Sauer estava decidit a emfatisar l'agència de la cultura com una força en la configuració de les característiques visibles de la superfície de la Terra en àrees delimitades. Dins de la seua definició, el mig físic conserva un significat central, com a mig en i a través del com actuen les cultures humanes.[11] La seua definició clàssica d'un paisage cultural diu lo següent:[9]

"El paisage cultural és modelat a partir d'un paisage natural per un grup cultural. La cultura és l'agent, l'espai natural és el mig, el paisage cultural és el resultat"

Des del primer us formal del terme per part de Schlüter i la promoció efectiva de l'idea per part de Sauer, el concepte de paisages culturals s'ha utilisat, aplicat, debatut, desenrollat i refinat de diverses formes en l'àmbit acadèmic. En la década de 1950, per eixemple, J. B. Jackson i la seua publicació Landscape varen influir en una generació d'acadèmics nortamericans, inclosos els historiadors de l'arquitectura Denise Scott Brown i Gwendolyn Wright.[12]

En 1992, el Comité del Patrimoni Mundial va decidir convocar una reunió d'especialistes per a assessorar i ajudar a tornar a redactar les Directrius operatives del Comité per a incloure els paisages culturals com una opció per a les propietats de la llista del patrimoni que no eren ni purament naturals ni purament culturals en la seua forma ( és dir, herència mixta).[13]

Rellevància del concepte

[editar | editar còdic]

L'adopció i l'us per part del Comité del Patrimoni Mundial del concepte de paisages culturals ha fet que múltiples especialistes de tot lo món i moltes nacions identifiquen paisages culturals, els evaluen, enlisten el patrimoni dels paisages culturals, els gestionen i visibilicen per al món.[13]


Una revisió acadèmica de 2006 dels esforços combinats del Comité del Patrimoni Mundial, múltiples especialistes de tot lo món i nacions per a aplicar el concepte de paisages culturals, va observar i va concloure que:

"Encara que el concepte de paisage s'ha desvinculat durant algun temps de les seues associacions artístiques originals ... encara existix una visió dominant dels paisages com una superfície inscrita, similar a un mapa o un text, a partir de la qual el significat cultural i les formes socials poden simplement ser llegit."[14]

Dins del món acadèmic, qualsevol sistema d'interacció entre l'activitat humana i l'hàbitat natural es considera un paisage cultural. En cert sentit, esta comprensió és més àmplia que la definició aplicada dins de la UNESCO, incloent, com ho fa, casi la totalitat de la superfície ocupada del món, ademés de casi tots els usos, ecologia, interaccions, pràctiques, creències, conceptes i tradicions de les persones que viuen dins dels paisages culturals.[13] Seguint esta idea, el geógrafo Xoán Parets definix paisage cultural com:

"... el mig ambient modificat pel ser humà en el transcurs del temps, la combinació a llarc determini entre l'acció antrópica sobre este mig i les llimitacions físiques que llimiten o condicionen l'activitat humana. És un espai geogràfic -incloent els recursos naturals i culturals- associat a l'evolució històrica, que dona pas a un paisage reconeixible per a un determinat grup humà, fins al punt de ser identificable com a tal per atres”[15][16]

El concepte de paisage cultural és útil per a la gestió sostenible i la conservació del patrimoni. L'adopció d'una perspectiva de paisage cultural pot interconectar aspectes individuals del patrimoni cultural, com a edificis històrics, recursos materials regionals i tècniques de construcció vernàcules, en una noció unificada d'identitat i lloc.[17][18] Açò pot unificar el patrimoni tangible i intangible, expondre riscs dins de dinàmiques de sistema complexes i desviar l'enfocament de la conservació des de la protecció del teixit passat cap a la gestió del canvi futur. Pot ser un vehícul per a enfocaments centrats en les persones, que recolzen la propietat local i la participació en els llocs del patrimoni cultural.[19] Este paradigma alinea la gestió de l'entorn històric en les actituts contemporànees cap a la gestió ambiental en general, que també estan influenciades per les perspectives del paisage cultural.[20][21]

Eixemples

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Riu Tongariro Mahuia en el parc nacional de Tongariro, Nova Zelanda

El Comité del Patrimoni Mundial ha identificat i enumerat una série d'àrees o bens com a paisages culturals de valor universal per a la humanitat, inclosos els següents:[22]

Parc nacional de Tongariro, Nova Zelanda (1993)

[editar | editar còdic]

"En 1993, el Parc Nacional de Tongariro es va convertir en la primera propietat inscrita en la Llista del Patrimoni Mundial segons els criteris revisats que descriuen els paisages culturals. Les montanyes en el cor del parc tenen un significat cultural i religiós per al poble maorí i simbolisen els vínculs espirituals entre esta comunitat i el seu entorn. El parc té volcans actius i extints, una diversa gama d'ecosistemes i alguns paisages espectaculars".

Parc nacional Uluru-Kata Tjuta, Austràlia (1994)

[editar | editar còdic]

"Este parc, anteriorment cridat Parc Nacional Uluru (Ayers Roc - Monte Olga), presenta formacions geològiques espectaculars que dominen la vasta planura d'arena roja del centre d'Austràlia. Uluru, un immens monolit, i Kata Tjuta, les cúpules rocoses ubicades a l'oest de Uluru, formen part del sistema de creències tradicional d'una de les societats humanes més antigues del món. Els propietaris tradicionals de Uluru-Kata Tjuta són els aborigen Anangu."

Arrossars en terrats de les cordilleres de Filipines (1995)

[editar | editar còdic]
Archiu:Inside the Batad rice terraces.jpg
Els arrossars de Batad, arrossars en terrats de les cordilleres de Filipines, va anar el primer lloc en ser inclós en la categoria de paisage cultural de la Llistadel Patrimoni Mundial de la Humanitat.[23]

"Durant 2000 anys, els arrossars alts del Ifugao han seguit els contorns de les montanyes. Frut del coneiximent transmés de generació en generació, expressió de tradicions sagrades i un delicat equilibri social, han contribuït a crear un paisage de gran bellea que expressa l'harmonia entre la humanitat i el mig ambient."

Paisage cultural de Sintra, Portugal (1995)

[editar | editar còdic]

"En el sigle XIX, Sintra es va convertir en el primer centre de l'arquitectura romàntica europea. Fernando II va convertir un monasteri en ruïnes en un castell a on esta nova sensibilitat es va mostrar en l'us d'elements gòtics, egipcíacs, moriscos i renaixentistes i en la creació d'un parc que mescla espècies d'arbres locals i exòtiques. Atres belles vivendes, construïdes en la mateixa llínea en la serra circumdant, varen crear una combinació única de parcs i jardins que varen influir en el desenroll de l'arquitectura del paisage en tota Europa."

Terrats de vinyes de Lavaux, Suïssa (2007)

[editar | editar còdic]
Archiu:Viñedos Cully-Lavaux.jpg
Vinyes de Lavaux en Saint-Saphorin

"El paisage de les vinyes de Lavaux demostra de manera molt visible la seua evolució i desenroll durant casi un mileni, a través del paisage i els edificis ben conservats que demostren una continuació i evolució de tradicions culturals de llarga data, específiques de la seua localitat."

Qhapaq Ñan (ret vial inca), noroest d'Argentina, sur de Colòmbia, Equador, Bolívia, Perú, Chile (2014)

[editar | editar còdic]

Qhapaq Ñan és una extensa ret incaica de comunicació, comerç i defensa de carreteres que cobrix 30.000 km. Construïda pels incas durant varis sigles i basada en part en l'infraestructura preincaica, esta extraordinària ret a través d'un dels terrenys geogràfics més extrems del món unia els picos nevats dels Vages, a una altitut de més de 6.000 m, en la costa., corrent a través de selves tropicals calentes, valls fèrtils i deserts absoluts. Va alcançar la seua màxima expansió en el XV quan es va estendre a lo largo y ancho de els Vages. El Qhapac Ñan, sistema vial andino inclou 273 llocs components distribuïts en més de 6,000 km que varen ser seleccionats per a resaltar els guanys socials, polítics, arquitectònics i d'ingenieria de la ret, junt en la seua infraestructura associada per al comerç, estage i almagasenament, aixina com llocs d'importància religiosa. 

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ UNESCO (2012) Operational Guidelines for the Implementation of the World Heritage Convention
  2. ↑ Ázcarate Luxán (2018). Geografia dels Paisages Culturals, pág.55, UNED. ISBN 978-84-362-7197-3.
  3. ↑ Pannell, S (2006) Reconciling Nature and Culture in a Global Context: Lessons form the World Heritage List. James Cook University. Cairns, Austràlia. Page 62
  4. ↑ Berque, Augustin (1994). Cinq propositions pour unix théorie du paysage pág.22 (en francés), Editions Champ Vallon. ISBN 9782876731912.
  5. ↑ 5,0 5,1 GIBSON, W.S (1989) Mirror of the Earth: The World Landscape in Sixteenth-Century Flemish Painting. Princeton University Press, Princeton, New Jersey
  6. ↑ HABER, W (1995) Concept, Origin, and Meaning of Landscape. UNESCO's Cultural Landscapes of Universal Value: Components of a Global Strategy. UNESCO, New York. Pages 38-42.
  7. ↑ JAMES, P.E & MARTIN, G (1981) All Possible Worlds: A History of Geographical Idees. John Wiley & Sons. New York, p.177.
  8. ↑ ELKINS, T.H (1989) Human and Regional Geography in the German-speaking lands in the first forty years of the Twentieth Century. ENTRIKEN, J. Nicholas & BRUNN, Stanley D (Eds) Reflections on Richard Hartshorne's The nature of geography. Occasional publications of the Association of the American Geographers, Washington DC. Page 27
  9. ↑ 9,0 9,1 K. Bharatdwaj (2009). Physical Geography: a Landscape Appreciations, Discovery Publishing House, p. 6. ISBN 978-81-8356-441-0.
  10. ↑ JAMES, P.E & MARTIN, G (1981) All Possible Worlds: A History of Geographical Idees. John Wiley & Sons. New York. Page 321-324.
  11. ↑ SAUER, C (1925) The Morphology of Landscape. University of Califòrnia Publications in Geography. Number 22. Pages 19-53
  12. ↑ (2003) Everyday America : cultural landscape studies after J.B. Jackson, Berkeley: University of Califòrnia Press. OCLC 56028907. ISBN 9780520935907.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 FOWLER, P.J (2003) World Heritage Cultural Landscapes 1992 - 2002. UNESCO World Heritage Centre. Paris, France.
  14. ↑ Pannell, S (2006) Reconciling Nature and Culture in a Global Context: Lessons form the World Heritage List. James Cook University, Cairns. Page 63
  15. ↑ PAREDES, X.M. (2015a) A utilidade do celtismo. Celticidade galaica no S.XXI. Proceedings of Jornades dones Lletres Galego-Portugueses 2012-2014, DTS and SAGA. Pages 175-190
  16. ↑ PAREDES, X.M. (2015b): “Nem ordem nem progresso para o nosso território. O (dones)ordenamento territorial na Galiza”. Revista Inter. Interdisc. INTERthesis, v.12, n. 12, Universidade Federal de Sta. Catarina, Florianópolis, Brasil, pp. 95-115
  17. ↑ Drury, Anne; McPherson, P. J. (2008). Conservation principles policies and guidance for the sustainable management of the historic environment, English Heritage. OCLC 938989498.
  18. ↑ doi:10.4324/9781315586694.
  19. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  20. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  21. ↑ BioScience.50(4)
    313–320.ISSN 0006-3568.doi:10.1641/0006-3568(2000)050[0313:TCLAAM]2.3.CO;2.
  22. ↑ Cultural Landscape
  23. ↑ «[1]». Consultat el 2012-06-26.

 

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Conzen, M., 1993, 'The historical impulse in Geographical writing about the United States 1850 1990', in Conzen, M., Rumney, T. and Wynn, G., A Scholar's Guide to Geographical Writing on the American and Canadian Past, The University of Chicago Press, Chicago, pp. 3 90.
  • Denevan William M., 1992, 'The Americas before and after 1492: Current Geographical Research', Annals of the Association of American Geographers, Vol. 82, No. 3, pp. 369–385.
  • Elkins, T. H., 1989, 'Human and Regional Geography in the German-speaking lands in the first forty years of the Twentieth Century', in J. Nicholas Entrikin & Stanley D. Brunn (eds). Reflections on Richard Hartshorne's The nature of geography, Occasional publications of the Association of the American Geographers, Washington DC. 17-34.
  • James, P. E. and Martin, G., 1981, All Possible Worlds: A history of geographical idees, John Wiley & Sons, New York
  • Jones, M., 2003, 'The Concept of Cultural Landscape: Discourse and Narratives', in H. Palang & G. Fry (eds.), Landscape Interfaços. Cultural Heritage in Changing Landscapes, Dordrecht, 21-51
  • Sauer, C., 1925, The Morphology of Landscape, University of Califòrnia Publications in Geography, 22:19-53.
  • “Genesis of the Cultural Landscape of Urals and Siberia” (2013). Journal of Eurasian Studies 4 (2): 207–216. doi:10.1016/j.euras.2013.03.010.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Paisage_cultural&oldid=847276»