Parc nacional de Tongariro

Archiu:Tongariro Mahuia River n.jpg

Parc nacional de Tongariro

El Parc nacional de Tongariro és el parc nacional més antic de Nova Zelanda, situat en mig de l'illa Nort. Va ser reconegut per l'Unesco com un dels llocs Patrimoni de l'Humanitat de caràcter mixt, perque mescla cultura i naturalea.

El parc nacional de Tongariro va ser el quart Parc nacional establit en el món. Les montanyes volcàniques actives Ruapehu, Ngauruhoe i Tongariro es troben situades en el centre del parc.

Hi ha varis llocs religiosos maoríés dins en el parc. Moltes dels cims de montanyes són denominades tapu, una paraula que descriu un lloc altament sagrat.

Geografia

Situació i localisació

El parc nacional de Tongariro cobrix aproximadament 795,98 km² que comprenen entre 175°22′ i 175°48′ I i 38°58′ i 39°25′ S en el cor de l'illa Nort de Nova Zelanda. Està a 330 km al sur d'Auckland per carretera i a 320 km cap al nort de Wellington. Està a uns quilómetros en direcció oesudoeste del llac Taupo. Ocupa una part considerable del Replanell Volcànic de l'Illa Nort. Directament en direcció este es troben els tossals de Kaimanawa. El riu Whanganui, a través del parc nacional Whanganui, acaba en l'oest.

La major part del parc està situat en el Districte de Ruapehu (Regió de Manawatu-Wanganui), encara que el noreste està en el Districte de Taupo (Regió de Waikato, o Regió de Hawke's Bay, al nort).

Dimensió

El parc nacional de Tongariro s'estén al voltant del massiç dels tres volcans Monte Ruapehu, Mont Ngauruhoe i Mont Tongariro. La Reserva Escènica de Pihanga conté el llac Rotopounamu, el mont Pihanga i el mont Kakaramea, que, encara que es troba fòra de l'àrea principal del parc, és part d'ell.

En les fronteres del parc estan els pobles de National Park Village i Ohakune. Alguna cosa més llunt estan Turangi, Waiouru i Raetihi. Dins de les fronteres del parc, els únics assentaments són el llogaret base de turisme de Whakapapa i el llogaret Iwikau, que està pròxim a una pista d'esquí i es basa solament en l'acomodació de l'esquí. El parc nacional de Tongariro està rodejat per carreteres en bon estat que seguixen el seu la frontera i proporcionen un bon accés a est. A l'oest, l'Autopista 4 accedix al poble del parc nacional i a l'est, l'Autopista 1, coneguda per la seua image com a Camí del Desert, conduïx paralelament en el riu Tongariro. L'Autopista 47 unix les dos carreteres al nort. L'Autopista 49 les acopla al sur. La Via Principal de ferrocarril de l'illa Nort, des d'Auckland fins a Wellington pansa pel poble del parc nacional.

Clima

De la mateixa manera que en tota Nova Zelanda, el parc nacional de Tongariro està situat en una zona templada. Els permanents vents de l'oest duen l'aigua a la mar de Tasmania. Com els volcans del parc nacional de Tongariro són l'elevació més significativa que els vents troben en el seu pas per l'Illa Nort, ademés del Mont Taranaki, plou diàriament. Les pluges d'est a oest no són tan diferents a les dels Alps Meridionals (Southern Alps), perque els tres volcans no pertanyen al grup de grans montanyes i el vent passeja pels embuts dels cims. En el llogaret Whakapapa (1119 m) la precipitació anual mija ronda els 2200 mm, en Ohakune (610 m) ronda els 1250 mm i en llocs més alts, com el llogaret Iwikau (1770 m), ronda els 4900 mm. En hivern hi ha neu en una cota de 1500 m. La temperatura varia dràsticament, inclús en el mateix dia. En Whakapapa poden estar a temperatures baix zero tot l'any. La temperatura mija és de 13 °C, en unes màximes de 25 °C en estiu i unes mínimes de -10 °C en hivern. Durant alguns estius, els cims dels tres volcans estan cobertes de neu; en el cim del Mont Ruapehu, la neu pot trobar-se durant tot l'estiu i el cim està gelat.

Història

Els cims de les montanyes són molt significatives per al maorí local.

Per a previndre l'explotació de les montanyes per part d'immigrants europeus, Et Heuheu Tukino IV (Horonuku), el cap més important del Māori Ngati Tuwharetoa iwi (o clan), va fundar el cor de l'actual parc nacional, compost pels picos del Mont Tongariro, Mont Ngauruhoe i part del Mont Ruapehu, a The Crown el 23 de setembre de 1887, en la condició de que esta anara un àrea protegida. Estos 26,4 km² d'àrea eren considerats generalment massa menuts per a establir allí un parc nacional despuix del model del parc nacional de Yellowstone, en Wyoming (EE. UU.), i més vesprada les àrees varen ser comprades. Quan el Parlament de Nova Zelanda va donar l'Acta del parc nacional de Tongariro en octubre de 1894, el parc cobria un àrea d'al voltant de 252,13 km², pero no es va conseguir adquirir el terreny fins a 1907. Quan l'Acta va ser renovada en 1922, l'àrea del parc es va ampliar a 586,8 km². Atres extensions, en especial la Pihanga Scenic Reserve en 1975, varen engrandir el parc al seu tamany actual de 795,98 km². L'última modificació de l'Acta es va realisar en 1980. El parc nacional de Tongariro ha estat baix vigilància del Departament de Conservació de Nova Zelanda des de la creació de dit departament en 1987.

Les primeres activitats portades a terme en el jove parc nacional de Tongariro varen ser la construcció de casetes turístiques a principis del sigle vint. Pero açò no va succeir abans que l'obertura del ferrocarril, en 1908, i la construcció de carreteres en els anys trenta, que va fer que un important número de gent visitara el parc. La segona Acta del parc nacional de Tongariro, en 1922, va començar alguns esforços actius de conservació, pero fins a 1931 no va començar a treballar el primer guardabosques permanent en el parc. La construcció de camins en la vall Whakapapa ya havia començat en els anys vint. La primera casa d'esquí va ser construïda en 1923 a una altitut de 1770 m, despuix un camí i, en 1938, un funicular en l'àrea. Este primerenc desenroll turístic explica l'existència d'alguna cosa poc freqüent: un llogaret permanentment habitat i una completa àrea desenrollada d'esquí dins d'un parc nacional. El hotel Chateau Tongariro', que hui seguix sent el centre de Whakapapa, va ser construït en 1929.

A principis del sigle vint, els administradors varen introduir el petorra en el parc, per a la caça del urogallo. Realment, el urogallo mai va ser introduït, pero la petorra s'està assentant, amenaçant el sistema ecològic i les plantes endèmiques del parc. S'estan fent esforços per a controlar l'extensió de la planta; no obstant, l'erradicació completa sembla improvable.

Sistema Elèctric de Tongariro

El Sistema Elèctric de Tongariro (Tongariro Power Scheme) va ser dissenyat per a preservar i protegir les afores naturals lo màxim possible. Este recolecta l'aigua de les montanyes del replanell volcànic central, passant per les centrals elèctriques de Rangipo (120 MW) i Tokaanu (240 MW), acabant en el llac Taupo. El sistema ocupa un àrea de més de 2600 km² i utilisa una série de llac, canals i túnels que duen l'aigua a dos estacions que generen normalment 1400 GWh pa., prop del quatre per cent de la producció total d'electricitat del país.

L'alvertent occidental du l'aigua de sis rius i corrents del riu Whakapapa al riu Whanganui, en el llac Rotoaira via el llac Otamangakau. La central elèctrica de Tokaanu està conectada al llac Rotoaira per mig de sis quilómetros de túnel a través del Mont Tihia. També du l'aigua des del riu Tongariro per mig del túnel i canal de Poutu.

En la cara este del mont Ruapehu, l'aigua es deriva des dels monts Kaimanawa i de les entranyes del riu Wahianoa a través d'un túnel de 20 km en l'assut de Rangipo. La central elèctrica de 120 MW de Rangipo està a 230 m baix terra. Les seues turbines estan situades en una caverna excavada en roca sòlida i alineada. La Genesis Energy ha pres mides de mitigació en forquetes d'apostes que intentaran disminuir els efectes mediambientales del Sistema Elèctric de Tongariro. Algunes d'estes mides inclouen el allanamiento del llac, programes de supervisió ecològica i acorts en el iwi (clan) local per a establir un procés per a l'implicació del iwi en el control del mig ambient i tindre accés a l'informació disponible. L'electricitat generada pel Sistema Elèctric de Tongariro va a l'àmbit nacional. Es distribuïx als residents, comercials i industrials a través de Nova Zelanda.

Geologia

Archiu:Ruapehu-Ngauruhoe-Tongariro.jpg

Els tres volcans: en cim nevat, Ruapehu (esquerra), el cònic Ngauruhoe (centre) i d'àmplia base, Tongariro (dreta).

Els volcans Tongariro, Ngauruhoe i Ruapehu es troben al sur del terme de 2500 km d'una llarga cadena de volcans, baix dels quals es troba la placa Indo-Australiana llimitant en la placa Pacífica. Estos volcans són el resultat d'un procés tectónico intern. La placa Pacífica subduce baix la placa Indo-Australiana i, en conseqüència, es derriten per les altes temperatures de l'astenosfera. Este magma és poc dens, ascendix a la superfície i pansa a través de les parts més dèbils de la corfa terrestre (les falles), obtenint-se com resultat els processos volcànics en la zona. Els processos volcànics han causat l'alçament de les montanyes del parc nacional de Tongariro des de fa més de dos millons d'anys.

Biologia

Archiu:Nothofagus NZ.png

Bosc meridional de hages en les lomas del mont Ruapehu.

Flora

El parc nacional de Tongariro té un ambient asprós i, en part, inestable. Al nort i a l'oest del parc, un bosc tropical de podocarpus prop del llac Taupo comprén un àrea de 30 km² i s'eleva a uns 1000 m. En este bosc subtropical habita el totara de Hall (Podocarpus hallii), el kahikatea (Podocarpus dacrydioides), el kamahi (Pterophylla racemosa), el pahautea (Libocedrus bidwillii), i números falagueres epifitos, orquídees i fongos. Els arbres de Pahautea es poden trobar més llunt, a una altitut de 1530 m, a on cobrixen 127,3 km². En este nivell, podem trobar 50 km² de bosc de hages, contant en la roja (Nothofagus fusca), la plateada (Nothofagus menziesii) i el haja de montanya (Nothofagus solandri var. cliffortioides). Existix també un àrea de 95 km² de xara, contant en el kanuka (Leptospermum ericoides), el manuka (Leptospermum scoparium), pi australià o pi de copa accelerada (Phyllocladus aspleniifolius), inaka (Dracophyllum longifolium), el verdet lanoso (Rhacomitrium lanuginosum), hages chicotetes i la petorra introduïda. En el noroest, i al voltant del mont Ruapehu, entre altures de 1200 i 1500 m, el herba cobrix grans zones (al voltant de 150 km²), constant principalment del herba rubra roja de Nova Zelanda (Chionochloa rubra), inaka, neinei rullada (Dracophyllum recurvum), junc alambrado (Empodisma minus) i el junc de pantà (Schoenus pauciflorus), aixina com petorra i herbes com els matrojos (Festuca novaezelandiae) i bluegrass (Poa colensoi). Sobre 1500 m, el terreny es compon de camps de grava i pedra i és, per tant, inestable. No obstant, algunes plantes creixen ací de tant en tant com, per eixemple, el neinei encrespat, el totara de neu (Podocarpus nivalis), snowberry de montanya (Gaultheria colensoi), herba encrespada (Rytidosperma setifolium), bluegrass i Raoulia albosericea, que cobrixen una zona de 165 km². Entre els 1700 i els 2020 m hi ha algunes espècies aïllades de parahebe, Gentiana gellidifolia i ranúnculs. Sobre els 2200 m solament hi ha líquenés de roca.

Fauna

Existixen 9956 espècies significatives de pardals, tals com les rares espècies endèmiques com el kiwi marró de l'illa Nort, kākā, l'ànet blau, el fernird ("pardal de falagueres") de l'illa Nort (Bowdleria punctata vealeae), el chorlito de doble collar (Charadrius bicinctus) i karearea. Atres espècies d'aus comunes en el parc són el tui, el pardal campana de Nova Zelanda, el muçol del sur, la curruca grisa (Gerygone igata), el fantail i l'ull-platejat. El parc també conta en els dos únics mamífers natius de Nova Zelanda, el rat penat de coa curta i de coa llarga (Mystacina tuberculata i Chalinolobus tuberculatus). El parc nacional de Tongariro també conta en insectes com arnas i wetas (saltamontes, grills, etcétera). També es presenten en el parc, aixina com en tota Nova Zelanda, animals introduïts per europeus, com les ratas negres, les comadrejas, els gats, els conills, les llebres, les zarigüeyas i els cérvols rojos.

Activitats

Archiu:Tongariro Whakapapa n.jpg

Ruapehu vist des del llogaret Whakapapa, parc nacional de Tongariro. Esta carretera puja al llogaret Iwikau, que proporciona l'accés a les pistes d'esquí.

Les activitats principals en estiu són l'excursió i el montanyisme, i en hivern, l'esquí i el snowboarding. També hi ha temps per a la caça, la peixca, ciclisme de montanya, montar a cavall, fer rafting i vols acrobàtics.

El tram més conegut en el parc nacional de Tongariro és el que pertany a la Travessia del Tongariro (Tongariro Crossing). La major part del tram forma part també del Circuit Nort de Tongariro (Tongariro Northem Circuit), un trayecte de dos a quatre dies que és una de les nou Grans Caminades (Great Walks) de Nova Zelanda. Els ascensos pels cims dels monts Tongariro i Ngauruhoe es troben en estos trams i poden realisar-se. Una atra ruta, de tres a sis dies, és la cridada Round the Mountain Track, al voltant del mont Ruapehu. Aparte d'estes, hi ha moltes rutes curtes apropiades per a caminar durant un dia. En esta ret de rutes, tres cámpines, dos recints d'emergència, nou cabanyes públiques i quatre privades i les instalacions en Whakapapa, el parc està ben dotat per al turisme. Els trams també servixen com a rutes de hivern, com el tram al cim del mont Ruapehu. L'escalada també és una atra opció. L'estació de neu es comprén des de finals de juliol a principis de novembre. La zona més àmplia d'esquí, també cridada Whakapapa, es troba en la part occidental del mont Ruapehu. Té 15 nivells d'elevació, ocupant una zona de 55 km². Justament al costat de l'estació d'esquí es troben les 47 cabanyes del club d'esquí; la major part d'elles també alberguen a persones que no són membres del club. El següent establiment es troba avall, en Whakapapa. Una pista d'esquí alguna cosa més chicoteta cridada Turoa, que es troba en la partix suroest. Encara que solament té nou nivells d'elevació, la zona d'esquí, de 50 km², és casi tan gran com Whakapapa. No hi ha assentaments en la zona d'esquí; la ciutat més propenca és Ohakune. Les dos pistes d'esquí es varen crear en l'any 2000. Els tiquets d'entrada es poden utilisar per a abdós pistes i es planeja una unió entre elles. Junt a estes importants pistes d'esquí es troba també la zona d'esquí de Tukino, que du un funcionament privat per part del Club d'Esquí Alpí Desértico (Desert Alpine Ski Club), i el Club d'Esquí de Aorangi (Aorangi Ski Club), en la zona surest. Conta en dos estructures de telesillas i ocupa 1,9 km².