Anar al contingut

Ombrallum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
La vocació de Sant Mateo (1599-1600), de Caravaggio, Capella Contarelli, Sant Luis dels Francesos, Roma.

Ombrallum[1] (de l'italià chiaroscuro -pronunciació en italià: /ˌkjaroˈskuːro/-)[2] es referix a una tècnica de pintura consistent en l'ús de contrasts forts entre volums, uns allumenats i atres ensombrecidos, en lo que es busca destacar efectivament alguns elements sobre els atres.[3] Esta tècnica permet crear majors efectes de relleu i modelació de les formes, a través de la graduació de tons lumínicos. També es denomina claroscuro a la part de llum reflectida en un objecte, que es proyecta en la part sombreada d'un atre adjacent, realçant el seu volum.

El concepte va ser establit per la teoria de l'art en el XV, en descriure Cennino Cennini cóm els pintors de la seua época (els primitius flamencs i els renaixentistes italians de el Quattrocento) usaven gradacions de tons obscurs i clars per a obtindre una sensació de relleu. En realitat, tècniques semblants venien utilisant-se des del XIII per a superar el incidendo i matisant medieval (que consistia simplement en marcar trames de llínees blanques i negres sobre superfícies de color uniforme). Pintors gòtics com Cimabue i Giotto realisaven de quatre a sis gradacions en mesclar els pigments en blanc.[4] La tècnica alcançaria la seua madurea en el Barroc, en especial en Caravaggio, donant lloc a l'estil cridat tenebrisme.[5] La tècnica era també característica del Manierisme, sent eixemples d'este us la Últim Sopar de Tintoretto o el seu Retrat de do s hòmens, que presagia les composicions de Rembrandt. El pintor neerlandés ha segut un dels més conspicuos practicants del claroscuro, utilisant la llum en la seua composició per a destacar solament el seu objecte específic.[6]

Segons la teoria de l'historiadora de l'art Marcia B. Hall,[7] la proposta del qual ha guanyat considerable acceptació,[8] és un dels quatre modos pictòrics canònics de la Renaixença tal com es varen establir en la pràctica dels mestres del Plena Renaixença al començament del XVI; sent els atres tres el sfumato, el cangiante i la unione.[9]


Gravat

El terme italià chiaroscuro és amprat també per a denominar una tècnica de gravat en xilografia, que per mig de planches complementàries dona colors a les images, com si foren pintades a l'aquarela.[10] El primer us conegut del terme, en este significat, s'atribuïx al gravador italià del XVI Ugo dona Carpi, qui hauria pres l'idea de composicions d'orige alemà o flamenc. Atres gravadors que varen treballar esta tècnica varen ser Antonio dona Trento i Andrea Andreani. En els gravats de Dona Carpi, l'efecte del claroscuro destaca una figura central allumenada per una font de llum normalment absent del pla del quadro; no obstant, les àrees obscures no estan tan accentuades com aplegarien a vore's en l'obra dels principals difusores de el chiaroscuro, Caravaggio i Giovanni Baglione.


Tenebrisme

Sant Sebastià cuidat per Santa Irene (1634-1643), de Georges de la Tour, Staatliche Museen, Berlín.

L'estil cridat tenebrisme és una aplicació radical del claroscuro per la qual únicament les figures temáticamente centrals destaquen allumenades d'un fondo generalizadamente obscur. S'ignora si per influència de Caravaggio o per un desenroll paralel, l'estil cobraria molta rellevància en la pintura espanyola de finals del XVI i començos del XVII a partir de l'obra del català Francisco Ribalta. Ribalta ampraria el color i la llum per a donar volum a les figures i destacar els actors en les seues fresca religioses, alguns de gran bellea; talentós mestre, el seu estil influiria en el del seu fill Juan Ribalta, fallit tempranamente, i Vicente Castelló. Indirectament pesaria també en Zurbarán i en el més destacat dels tenebristas espanyols, José de Ribera; este últim duria a la seua madurea l'estil, amprant els volums ensombrecidos per a reforçar l'horror i crueltat d'estos temes.


Atres arts

La tècnica del claroscuro va ser popular entre els gravadors de la mateixa manera que en pintura, pero cauria en desús durant un llarc periodo. Alcançaria renaixcuda popularitat en cine de la primera mitat del XX, a través del gust per les composicions marcadament estructurades i el maquillage impactant de l'expressionisme alemà; encara que algunes obres plaśticas expressionistes havien acodit a la mateixa per a realçar l'efecte dels seus temes —en quadros com el Klosterneuburg d'Egon Schiele o el retrat d'Adolf Loos per Oskar Kokoschka—, l'ús del claroscuro en el cine va ser en bona mida un desenroll original, al que es va acodir per a solucionar les llimitacions tècniques de la película i la falta de sò, que obligaven a una forta estilisació visual per a compensar.

L'expressionisme alemà tindria curta vida, pero deixaria obres influents, com el Nosferatu, eine Symphonie dones Grauens de F. W. Murnau, que el claroscuro eixercita un paper central. El trasllat de molts cineaste alemans a Estats Units com a conseqüència de l'auge del nazisme duria al desenroll d'un gènero cinematogràfic que va aünar les convencions narratives de la ficció policial americana en l'influència visual de l'expressionisme: el film noir. Caracterisat per l'ús de proporcions desusadas d'ombra (fins a un 90% de la pantalla, contra el 50% a 60% convencional) i l'ocupació de la mateixa com artificio dramàtic —siga enfosquint elements de manera sugestiva, siga duent a la pantalla la silueta d'un objecte invisible— el film noir va amprar el claroscuro com a mig visual per a desenrollar l'ambigüitat moral dels seus temes. En películes com El falcó maltés, La nit del caçador o Touch of evil en Estats Units, o Pepé li Moko en França, el joc de llums i ombres va ser un dels elements principals de l'estètica.


Zones del claroscuro

Les zones del claroscuro es produïxen quan la llum natural o artificial incidix sobre el cos. Entre elles:

Zona d'allumenament clar.

Esta zona identifica la part que rep els rajos de llum en forma directa a l'objecte allumenat.

Zona de penombra.

També cridada mig to opac. Esta zona identifica la zona intermija entre la zona clara i la zona obscura, va des de la clara i fins a l'obscura passant per varietat de grises.

Zona obscura.

També cridada ombra pròpia, és la zona que no rep cap raig de llum, i es manté obscura.

Zona proyectada.

Esta zona identifica l'ombra que un objecte proyecta sobre atres objectes o sobre la superfície a on es troba.

Zona de reflex.

Esta zona és la part que rep la llum que reflectixen atres cossos que l'acompanyen, es caracterisa per mijos tons lluminosos. Esta tècnica realça el volum dels objectes, retrats, expressions facials, dona més vida al dibuix.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Lajo Pérez, Rosina (1990). Léxico de arte, Madrid - España: Akal, p. 48. ISBN 978-84-460-0924-5. Consultat el 9 de mayo de 2015.
  3. ↑ Fatás i Borrás, 1990, p. 62.
  4. ↑ The Grove Encyclopedia of Materials and Techniques in Art, 2008.
  5. ↑ Fatás i Borrás, 1990, p. 225.
  6. ↑ Chilvers, 2007, p. 206.
  7. ↑ Hall, Marcia B. (1994). Color and Meaning: Practice and Theory in Renaissance Painting, New York, N.Y.: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-45733-0.
  8. ↑ «Four Canonical Painting Modes by APA».. Retrieved June 18, 2015.
  9. ↑ Hall, Marcia B., Rome (series "Artistic Centers of the Italian Renaissance"), pp.148-150, 2005, Cambridge University Press, 2005, ISBN 0521624452, 9780521624459, google books
  10. ↑ AAVV, 1987, p. 369.


Bibliografia

AAVV (1987). Diccionario Larousse de la Pintura, vol. I, Barcelona: Planeta-Agostini. ISBN 84-395-0649-X.

  • Chilvers, Ian (2007). Diccionario de arte, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 978-84-206-6170-4.
  • Fatás, Guillermo; Borrás, Gonzalo (1990). Diccionario de términos de arte y elementos de arqueología, heráldica y numismática, Madrid: Alianza. ISBN 84-206-0292-2.

Fuga, Antonella (2004). Los Diccionarios de Arte. Técnicas y materiales de arte, Barcelona: Electa. ISBN 84-8156-377-3.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ombrallum&oldid=1661091»