Nepenthes faizaliana és una planta odre carnívora tropical endèmica dels tallats de pedra calcàrea del Parc Nacional Gunung Mulu en Sarawak, Borneo. Es creu que està més estretament relacionat en N. boschiana.[1]

Nepenthes faizaliana

Història botànica

l'espècimen tipo de N. faizaliana, S 44163 (Lai & Jugah), es va recolectar el 10 de novembre de 1981 en Batu Panjang[2] en el Parc Nacional Gunung Mulu.[3] L'holotip està depositat en el Herbario del Departament Forestal de Sarawak (SAR) en Kuching, Sarawak; els isotipos es porten a terme en el herbario dels Jardins Botànics Reals, Kew (K) i en el Herbario Nacional dels Països Baixos (L) en Leiden.[3]

Nepenthes faizaliana va ser descrita formalment en 1991 per J. H. Adam i C. C. Wilcock. La descripció va ser publicada en la revista botànica Blumea. Nepenthes faizaliana du el nom de Muhammad Khairul Faizal, fill de l'autor J. H. Adam.

En 1997, Matthew Jebb i Martin Cheek varen reduir N. faizaliana a un sinònim heterotípico de N. stenophylla en la seua monografia sobre el gènero.[4] Este tractament va ser seguit per Anthea Phillipps i Anthony Lamb en el seu llibre Plantes odres de Borneo.[5] No obstant, Charles Clarke va retindre a N. faizaliana com una espècie distinta en la seua monografia Nepenthes of Borneo, que es va publicar uns mesos despuix del treball de Jebb i Cheek.[1] Esta interpretació ha segut recolzada per autors posteriors.[3][6][7]

Descripció

El brot trepador de Nepenthes faizaliana pot tindre fins a 8 mm de diàmetro. Els entrenudos són cilíndrics en secció travessera i fins a 3 cm de llarc.[1]

 
Una planta odre baixa.

Les fulles s'alternen al voltant del talle. Són de textura peciolada i coriácea. La làmina és de forma lanceolada a elíptica i fins a 14 cm de llarc per 4 cm d'ample. Té un vèrtiç agut i una base obtusa. El pecíol és canaliculado i fins a 5 cm de llarc. És semi-amplexicaul, pero carix d'ales. Dos venes llongitudinals estan presents a abdós costats de la nervadura central. Les venes pinnadas són indistintes. Zarcillos apleguen a 20 cm de llarc.[1]


Les plantes odres més baixes no s'han descrit formalment,[1] encara que són més chicotets i es produïxen en menys freqüència que les seues contraparts aérees.[8] Els cànters superiors són estretament infundibulares, tornant-se llaugerament més amples en la part superior. Apleguen a més de 30 cm d'altura.[8] En les plantes odres aérees, les ales solen reduir-se a un parell de costelles.[1] La zona cerosa de la superfície interna està ben desenrollada.[9] La boca del cànter té una inserció oblicua. El peristoma és aplanado, cilíndric en secció travessera i fins a 4 mm d'ample. La parpalla o opèrcul és orbicular i té una cresta glandular distintiva en la seua part inferior. S'inserta un espolón no ramificat prop de la base de la tapa.[1]

 
Una planta odre intermija.

Nepenthes faizaliana té una inflorescència racemosa. L'inflorescència femenina d'esta espècie no s'ha descrit formalment.[1] En les inflorescència masculines, el pedúncul té fins a 17 cm de llarc, mentres que l'eix alcança els 40 cm de llarc. Els pedicels són d'una sola flor, fins a 20 mm de llarc, i típicament posseïxen bràctees. Els sépals són de forma llanceolada a oblonga i fins a 4 mm de llarc.[1] Un estudi de 120 mostres de polen preses del espècimen tipo (S 44163 (Lai & Jugah)) va trobar que el diàmetro mig del polen era de 32,3 μm (SE = 0,4; CV = 7,6%).[10]

Nepenthes faizaliana té un indumento de pèls estrelats blancs en el seu brot i pecíols. La superfície superior de la làmina és glabra, mentres que la part inferior té una coberta escassa de pèls curts i ramificats. Ademés, hi ha llarcs pèls blancs en la base de la nervadura central.[1]

Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Clarke, C.M. 1997.
  2. ↑ Schlauer, J. Plantilla:Tooltip
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Cheek, M.R. & M.H.P. Jebb 2001.
  4. ↑ Jebb, M.H.P. & M.R. Cheek 1997.
  5. ↑ Phillipps, A. & A. Lamb 1996.
  6. ↑ Phillipps, A., A. Lamb & C.C. Llig 2008.
  7. ↑ McPherson, S.R. 2009.
  8. ↑ 8,0 8,1 Clarke, C.M. & C.C. Llig 2004.
  9. ↑ Bauer, U., C.J. Clemente, T. Renner & W. Federle 2012.
  10. ↑ Adam, J.H. & C.C. Wilcock 1999.

Bibliografia