Planta odre

Nepenthes villosa.

Erro al crear miniatura:

Cephalotus follicularis, detall de la trampa.

Erro al crear miniatura:

Sarracenia rubra.

Planta odre o planta gerra és com es denomina comunament a qualsevol dels membres de tres famílies de plantes carnívores, que es caracterisen per la presència de fulls modificats en forma d'odre o gerro per a atrapar i digerir insectes.

Característiques

Les plantes odre posseïxen una espècie de recipients buits. En algunes com Sarracenia es troben recoberts de pelillos orientats cap al fondo; en unes atres, com Darlingtonia californica el recipient té unes finestres semi-transparents. En els gèneros Nephentes i Cephalotus els recipients tenen tapa. L'insecte, en qualsevol dels casos, és incapaç d'eixir, fins que exhaust, cau al fondo, a on és dissolt pels sucs que la planta segrega.

Són plantes pròpies de sols pobres, que precisen dels nutrients que extrauen dels seus assuts.

Famílies

Les tres famílies de plantes odre són:

• Sarraceniaceae: El gènero més comú és Sarracenia, que inclou nou espècies natives d'Amèrica del Nort. Entre elles Sarracenia rubra alabamensis, la planta odre dels canyars, el hàbitat dels quals es restringix a tres comtats en Alabama i es troba en perill crític.

Atres gèneros són: Darlingtonia al com pertany Darlingtonia californica (la planta odre de Califòrnia), i Heliamphora.

• Nepenthaceae: família monotípica, l'únic gènero de la qual Nepenthes, conté unes 116 espècies. Són plantes pròpies de regions tropicals, comprenen el sur de China, Malàsia, Indonèsia, i les Filipines; també es presenten en Madagascar i Seychelles; Austràlia i Nueva Caledonia i nort en l'Índia i Sri Lanka. En Borneo i Sumatra existix una alta diversitat en numeroses espècies endèmiques. Les plantes posseïxen glàndules de néctar en la boca del odre per a atraure als insectes.

• Cephalotaceae: família monotípica originària d'Austràlia, l'únic gènero de la qual en una única espècie es denomina Cephalotus follicularis.

Bibliografia

• J. Izco. Botànica. Madrit: McGraw-Hill/Interamericana d'Espanya, S.A., 1ª ed., 1997.
• S. Cirugià, M. Velayos, F. Castella, i M. Gil. Criteris per a la valoració dels estanys i chapulls espanyols (península ibèrica i Illes Balears). Madrit: Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalea (ICONA), 1ª ed., 1992.
• M. Jordan. Botànica: guia pràctica per a l'aficionat. Barcelona: Edicions Martínez Roca, S.A., 1ª ed., 1994.
• E. Strasburger; P. Sitte, i H. Ziegler. Tractat de Botànica. Barcelona: Edicions Omega, S.A., 8ª ed., 1994.