Anar al contingut

Nandayus vorohuensis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Nandayus vorohuensis és l'única espècie extinta de les dos que integren el gènero Nandayus de la família dels loros (Psittacidae), les espècies dels quals es denominen loros ñanday o cotorres de cap negre. N. vorohuensis habitava el Plioceno tardà de la regió pampeana del centre-este d'Amèrica del Sur.

Característiques i reproducció

[editar | editar còdic]

N. vorohuensis és alguna cosa major que l'espècie vivent. Segurament es reproduïa de manera similar a l'única espècie vivent del gènero, Nandayus nenday,[1] la que ho fa en buits que escavan en els troncs d'arbres o palmeres, en àrees temporalment inundables del domini fitogeográfico chaqueño.

Distribució i taxonomia

[editar | editar còdic]

N. vorohuensis va habitar en el Plioceno tardà de la província de Buenos Aires, en la regió centre-oriental de la Argentina.

Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1996 pels ornitólogos Eduardo P. Tonni i Jorge I. Noriega.[2]

N. vorohuensis va ser fundada gràcies a un cràneu —sense la regió dorsal— i la seua mandíbula completa, salve per un menut fragment faltante corresponent a la regió postarticular esquerra, abdós peces procedixen d'un mateix individu. El còdic assignat per a l'holotip és el MLP 94-IV -1-1. Es troba depositat en les coleccions del departament científic de Paleontologia de Vertebrats del Museu de l'Argent (MLP).

Els restants varen ser exhumats en la baixada sur del balneari «Terrats del Marquesado», en el partit de General Pueyrredón, província de Buenos Aires. Allí, els penya-segats marítims posseïxen una altura d'aproximadament 8 metros.

Estratigráficamente li'l va detectar en un perfil compost per limolitas arenenques, marró grisáceas —en humit— a marró groguenc pàlit —en sec— just baixe un nivell en major carbonatació (de carbonat de calcio). Estos sediment portadors són asignables a la «formació Vorohué» (o chafe/edat «Marplatense»),[3] subpiso o subedad «vorohuense», en el Plioceno superior o tardà. Esta formació aflora en sectors de la costa marítima bonaerense, presentant com a llímit inferior el perfil corresponent a la formació Chapadmalense.[4][5]

L'evidència paleontológica sugerix que N. vorohuensis habitava en ambients forestats, baixe condicions climàtiques càlides i humides.[6] En novembre de 2013 es va donar a conéixer una reconstrucció feta dels músculs de la seua mandíbula.[7]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La etimologia del seu apelatiu específic s'origina en el corresponent a la procedència estratigráfica del material, la «formació Vorohué». El terme Vorohué és un topònim, que en idioma mapuche significa: 'lloc en ossos'.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. (1997) Josep del Clot, Andrew Elliott, & Jordi Sargatal (ed.). Handbook Of The Birds Of The World Vol. 4: Sandgrouse to Cuckoos, 1ª edició (en anglés), Barcelona, Espanya: Lynx Edicions, pp. 679. ISBN 978-84-87334-22-1.
  2. Tonni, E. P. i Noriega, J. (1996). Una nova espècie de Nordayus Bonaparte, 1854 (Aus: Psittaciformes) del Plioceno tardà de l'Argentina. Revista Chilena d'Història Natural 69: 97-104.
  3. Cione A. L. & E. P. Tonni (1995). Chronostratigraphy and "'Land Mammal Ages" in the Cenozoic of southern South America: The "Uquian" problem. Journal of Paleontology 69: 135-159.
  4. Kraglievich, J. L. (1952). El perfil geològic de Chapadmalal i Miramar, província de Buenos Aires. Resum preliminar. Revista del Museu Municipal de Ciències Naturals i Tradicional de Mar de l'Argent 1: 8-37.
  5. Kraglievich, J. L. (1959) Rectificació sobre els supòsits "molar humans fòssils" de Miramar (província de Buenos Aires). Revista de l'Institut d'Antropologia, Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat del Llitoral 1: 223-236.
  6. Tonni E. P., M. T. Alberdi, J. L. Prat, M. S. Bargo & A. L. Cione ( 1992) Changes of mammal assemblages in the pampean region (Argentina) and their re1ation with the Plio-Pleistocene boundary. Palaeogeography, Pa1aeoclimatology, Palaeoecology 95: 179-194.
  7. Carril, J.; Federico J. Degrange and Claudia P. Tambussi (2013). Jaw muscle reconstruction of the Psittaciform Nandayus vorohuensis (Clapix Pliocene, Pampean Region, Argentina). AMEGHINIANA 50 (6) Suplement 2013. R39. 20 a 22 de novembre de 2013. Ciutat de Còrdova, Argentina.