NK-33
El NK-33 i NK-43 són motors d'eixida dissenyada i construït en la década de 1960 i principis de 1970 per l'Oficina de Disseny Kuznetsov. Estaven destinats a la malograda eixida llunar soviètic N-1. El motor NK-33 alcança la més alta relació d'espente-a-pes de qualsevol motor d'eixida lanzable des de la Terra, conseguint al mateix temps un impuls específic molt alt. NK-33 posseïx les més altes prestacions de qualsevol motor coet alimentada per LOX / RP-1 jamai creat.[1]
El NK-43 és similar al NK-33, pero està dissenyat per a etapes superiors. Conta en una tovera més llarga, optimisada per a un funcionament a gran altitut, a on la pressió de l'aire ambiente és baixa o nula. Açò li dona un major espente i impuls específic, pero ho fa més llarc i més pesat.
En 2010 es varen provar en èxit motors NK-33 per al seu us en l'eixida Antares de l'Orbital Sciences[2]
Tecnologia
Els motors NK-33 i NK-43 deriven, respectivament, dels anteriors NK-15 i NK-15V.
Els motors són d'alta pressió, gelat regenerativamente d'un cicle de combustió per etapes per a una motor coet bipropelente, i ampra pre-cremadors rics en oxigen per a impulsar les turbobombes. Este tipo de cremadors són molt inusuals, ya que l'oxigen a altes temperatures tendix a atacar metal, causant danys. Els soviètics no obstant perfeccionat la metalúrgia darrere d'este mètoto. La tovera estava construïda de metal ondulat, en soldadura forta en el revestiment exterior i l'interior, donant-li una estructura senzilla, llaugera pero resistent. Ademés, ya que el NK-33 consumix LOX i querosén, que tenen densitat similars, es pot utilisar un únic eix giratori en la turbobomba.[3] Pel seu més llarga, i per això més pesada, tovera la relació de NK-43 en buit és llaugerament més pesat en una relació espente-pes d'al voltant de 120:1.[4]
La tecnologia de pre-cremadors rics en oxigen persistix en els motors RD-170/-171, i els seus derivats el RD-180 i recentment desenrollat RD-191.
Característiques Tècniques
| Nom[5] | NK-33 | NK-43 |
|---|---|---|
| Espente (nivell de la mar) | 1505 kN | — |
| Espente (buit) | 1638 kN | 1750 kN |
| Massa | 1235 kg | 1473 kg |
| Llongitut | 3,7 m | 5,0 m |
| Diàmetro | 2,0 m | 2,5 m |
| Propergoles | LOX/Querosén | |
| Relació de mescla | 2,6:1 | |
| Pressió en la cámara | 14,5 Mpa | |
| Impuls específic | 297s | 346s |
| Relació d'expansió de la tovera | 27:1 | 80:1 |
Història
Génesis
L'eixida N-1 utilisava originalment els motors NK-15 per a la seua primera etapa, i una modificació per a gran altitut nomenada NK-15V en la seua segona etapa. Despuix de quatre llançaments fallancs consecutius i cap èxit, el proyecte es va cancelar. Mentres que atres aspectes del vehícul estaven sent modificats o redissenyats, Kuznetsov va millorar les seues contribucions en els motors NK-33 i NK-43.[6] El vehícul de segona generació s'anava a cridar la N-1F. En este punt, la carrera cap a la Lluna estava perduda cap a molt temps, i el programa espacial soviètic estava desenrollant l'Energia com la seua llançador pesat. El N-1F mai va aplegar a la plataforma de llançament.
Quan el programa N-1 es va cancelar, es va ordenar la destrucció de tot el treball en el proyecte. Un burócrata, en lloc de destruir els motors valorats en millons de dólars cada u, li'ls va dur i els va guardar en un almagasén. Casi trenta anys despuix de la seua construcció els nortamericans varen conéixer la seua existència, i lo incrédulos ingeniers d'eixides varen ser duts al celler. Més tart, un dels motors va ser dut a EE. UU. i les especificacions precises del motor es va demostrar en un banc de proves.
Reaparició

Prop de 150 motors varen sobreviure, i en la década de 1990, Rússia va vendre 36 motors a Aerojet General, per $ 1,1 millons cada u. Esta empresa també va adquirir una llicència per a la producció de nous motors. Aerojet ho va modificar i va rebatejar les actualisacions de NK-33 i NK 43 com AJ26-58 i AJ26-59, respectivament.[7][8]
Kistler Aerospace, més tart nomenada Rocketplane Kistler (RPK), varen dissenyar la seua eixida K-1 entorn a tres NK-33 i un NK-43. El 18 d'agost de 2006, la NASA va anunciar que RPK havia segut elegit per a desenrollar Commercial Orbital Transportation Services per a l'Estació Espacial Internacional. El pla requeria vols de prova entre 2008 i 2010. RPK hauria rebut prop de $ 207 millons si es complira en totes les fites de la NASA,[9][10][11] pero el 7 de setembre de 2007, la NASA va emetre una carta d'advertència per defecte que seria rescindir el contracte COTS en Rocketplane Kistler en 30 dies perque RpK no havia alcançat vàries fites contractuals.[12]
S'ha propost actualisar el llançador Soyuz en motors NK-33. Ya siga substituint solament el motor central de la Soyuz RD-108, o cinc NK-33 que substituirien al RD-108 i els quatre impulsors RD-107. El menor pes i major eficiència aumentaria la càrrega útil;. El disseny més simple i l'ús de motors excedents podria reduir el cost.[13]
Utilisació futura
Orbital Sciences està desenrollant l'eixida Antares, dissenyat per a tindre dos NK-33 modificats en la seua primera etapa, una segona etapa de combustible sòlit i l'etapa òrbita en hipergólico.[14] El NK-33 seria primer importat des de Rússia als Estats Units i despuix es modificaria per Aerojet AJ26s, lo que implica l'eliminació d'alguns elements, l'adició d'electrònica de EE. UU., per lo que seria compatible en els propulsors d'Estats Units, i la modificació del sistema de direcció.[2]
RKK Energiya propon un vehícul 'Aurora-L.SK' llançador que utilisaria un NK-33 per a alimentar la primera etapa i un Bloc DM-SL per a la segona etapa.[15] TsSKB-Progress també planeja utilisar el NK-33 com el motor principal de la versió llaugera de l'exitosa família de coets Soyuz en fase de desenroll, cridat Soyuz-1.[16]
El 17 de juny de 2011, Aerojet va anunciar una aliança estratègica en Teledyne Brown que començarà a produir una versió de fabricació en EE. UU. de el AJ-26, en el seu espente incrementat a 226800 quilos a nivell de la mar, i serà produït en la fàbrica de Teledyne, en Huntsville, Alabama. Confiant en utilisar este millorat AJ-26 en la pròxima generació del sistema de llançament espacial ("Space Launch System").[17]
Referències
- ↑ «NK-33 and NK-43 Rocket Engines». Archivat des de l'original, el 9 de giner de 2010.
- ↑ 2,0 2,1 Clark, Stephen. «Aerojet confirms Russian engine is ready for duty», Spaceflight Now, 15 de març de 2010. Consultat el 18 de març de 2010.
- ↑ Entrada de el NK-33 en Astronautix
- ↑ Entrada de el NK-43 en Astronautix
- ↑ Space and Tech: NK-33's specifications
- ↑ Lindroos, Marcus. THE SOVIET MANNED LUNAR PROGRAM MIT. Accessed: 4 October 2011.
- ↑ «Space Lift Propulsion». Aerojet (abril de 2011). Archivat des de l'original, el 14 d'agost de 2011.
- ↑ [1]
- ↑ «NASA selects crew, càrrec launch partners». Spaceflight Now (18 d'agost de 2006).
- ↑ «NASA Selects Crew and Carregue Transportation to Orbit Partners». SpaceRef (18 d'agost de 2006).
- ↑ Alan Boyle. «SpaceX, Rocketplane win spaceship contest», MSNBC, 18 d'agost de 2006.
- ↑ «RpK's COTS Contract Terminated», Aviation Week, 10 de setembre de 2007. Consultat el 10 de setembre de 2007.
- ↑ «The Soyuz 1 (Soyuz 2-1v) Rocket». Russian Space Web (novembre de 2010).
- ↑ «Antares». Orbital.
- ↑ «S.P.Korolev RSC Energia - LAUNCHERS». Energia. Archivat des de l'original, el 27 de maig de 2008. Consultat el 11 de setembre de 2012.
- ↑ Zak, Anatoly. «The Soyuz-1 rocket». Russian Space Web. Consultat el 7 de març de 2010.
- ↑ Morring, Frank. «NASA Will Competix Space Launch System Booster». aviationweek.com. Archivat des de l'original, el 11 d'octubre de 2011. Consultat el 20 de juny de 2011.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre NK-33.
Especificacions de el NK-33 (en anglés) Encyclopedia Astronautica: NK-33 i NK-43 (en anglés) Starbase: [enllaç trencat] (en anglés) Aerojet: Space Lift Propulsion (en anglés) NK-33: especificacions i disseny de components clau(en rus)
- Este artícul conté una traducció derivada de «NK-33» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.