Números pentádicos
El sistema pentimal és una notació per a representar números, generalment per mig d'inscripcions en fusta o pedra. Esta notació s'ha utilisat en Escandinavia, generalment en conjunció en runas.
La notació és similar als antics números romans per als números fins al nou (I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX). A diferència de la notació romana, les marques es coloquen verticalment en l'eix o pentagrama de la runa. El número quatre es representa en quatre llínees horisontals en l'eix, el cinc en lo que sembla una O invertida, i el dèu en dos O opostes. Els números fins al 19, o inclús el 20, poden representar-se per mig d'una combinació d'I i U.
L'us més estés d'esta notació és per a representar els números áureos de l'un al 19 en els calendaris rúnics. Estos números són comuns en l'Edat Moderna i possiblement en l'Edat Moderna Primerenca. Es desconeix si es varen usar en l'Edat Mija, i molt manco en l'época vikinga. En els calendaris rúnics més antics, s'utilisava una notació diferent per a representar els números áureos: les 16 lletres del futhark jove representaven els números de l'un al 16, en tres runas especials per als números del 17 al 19. El Computus Runicus, originalment de 1343, recopilat i publicat per Ole Worm en el XVII, utilisava esta notació.
La majoria dels texts rúnics, incloses les pedres rúniques de l'época vikinga, no utilisen un sistema numèric; en el seu lloc, els números s'escriuen en lletres.
Notació posicional
[editar | editar còdic]
En alguns casos peculiars, els números rúnics s'han utilisat com a numerals en un sistema posicional de base dèu, similar als números aràbics. Es desconeix si este us existia abans de el XIX.
L'us autenticado més antic es troba en les notes d'un sastre de 18 anys, Edward Larsson, que contenen la data de 1885 en runas. l'Institut de Dialectologia, Onomàstica i Investigació del Folclore de Umeå va publicar una còpia de la nota en 2004.
No obstant, esta notació posicional apareix en dos conjunts de pedres rúniques no relacionades, supostament descobertes en Norteamérica. La primera és la pedra rúnica de Kensington, trobada en 1898, i les segones són les tres pedres rúniques de Spirit Pond, trobades en 1971. Abdós fan referència a l'exploració nòrdica precolombina de les Américas, pero són falsos descobriments moderns.[1][2][3]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gustavson, Helmer. “The senar-enigmatic runes of the Kensington stone”. Viking Heritage Magazine 2004 (3). Gotland University. “[...] every Scandinavian runologist and expert in Scandinavian historical linguistics has declared the Kensington stone a hoax [...]” - Wallace, B (1971). «Some points of controversy», Ashe G (ed.). The Quest for America, New York: Praeger, pp. 154–174. ISBN 0-269-02787-4. - Wahlgren, Erik (1986). The Vikings and America (Ancient Peoples and Plaus), Thames & Hudson. ISBN 0-500-02109-0. - Michlovic, MG (1990). “Folk Archaeology in Anthropological Perspective”. Current Anthropology 31 (11): 103–107. doi:. - Hughey M, Michlovic MG (1989). “Making history: The Vikings in the American heartland”. Politics, Culture and Society 2 (3): 338–360. doi:.
- ↑ Snow, Dean R. (October/November 1981). "Martians & Vikings, Maldoc & Runes". American Heritage Magazine 32(6). Archived from the original on September 29, 2007.
- ↑ Haugen, Einar (1974). "The Rune Stones of Spirit Pond, Maine". Visible Language 8(1).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Números pentádicos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.