Museu d'Art Ibèric El Cigarralejo

Museu d'Art Ibèric El Cigarralejo

El Museu d'Art Ibèric ___protected_title_0___ està situat en Mula, Múrcia, Espanya. Alberga una àmplia i importantíssima colecció de materials arqueològics del periodo ibèric (sigles IV-I a. C.), provinents tots ells del complex ibèric del Cigarralejo, un paradigma per a l'arqueologia ibèrica sobre els seus restants i conservació es referix. La colecció de materials iberos va ser donada per l'investigador i arqueòlec D. Emeterio Quadrat Díaz el 21 d'abril de 1989 i conservat per la directora Donya Virginia Page del Pou des de la seua inauguració en l'any 1993. El museu del Cigarralejo es va convertir aixina en un museu monogràfic, és dir, un museu que com comés té la divulgació i l'estudi dels aspectes socioculturals de la cultura ibèrica en el territori de la ciutat de Mula.

Fundació

El Museu d'Art Ibèric «El Cigarralejo» es va crear per a albergar una colecció de materials arqueològics provinents del jaciment homònim que l'arqueòlec Emeterio Quadrat va descobrir en la seua finca particular, dedicant-li a esta tasca 40 anys per a exhumar 547 tombes entre 1948 i 1988. La majoria dels restants conservats provenen de la necròpolis que va excavar en este periodo, 547 tombes d'incineració ibèriques en els seus respectius aixovar funeraris, és dir, els objectes personals del difunt que els seus aplegats varen colocar en la fossa per a que li serviren en el més allà. Els aixovar funeraris varien segons sexe, ofici, poder adquisitiu i condició social del fallit i comprenen un periodo cronològic prou extens; entre els inicis de el IV i els primers anys de el I

Quadrat va sufragar gran part de les intervencions arqueològiques, tan sol les últimes campanyes varen ser sufragades en diners públics, d'ahí que gran part dels materials rescatats entre 1948 i 1984 anaren privats. Les últimes intervencions portades a terme entre 1981 i 1983 varen ser costejades per l'Estat, i entre 1984 i 1988 es varen realisar en permís i subvencions de la comunitat autònoma de la Regió de Múrcia. Sobre la necròpolis, hi ha dos coleccions: una estatal, tombes 1 a 478, i una atra autonòmica, 479-547. L'1 de juny de 1986, Quadrat donó la seua colecció a l'Estat, motiu pel qual es va decidir rehabilitar en el poble una antiga casa solariega de el XVII per a albergar la colecció. L'importància històrica i cultural que suponien els aixovar varen aconsellar l'acceptació, per part de l'Estat, de dita donació, fent-se efectiva per Orde de 21 d'abril de 1989.

El Ministeri de Cultura va acceptar la donació en la condició de dispondre d'un edifici propi en la ciutat de Mula i aixina proyectar les obres de rehabilitació i adequació de la futura sèu.

El proyecte es va eixecutar en dos fases: la primera, portada a terme entre els anys 1983 i 1984, va consistir en la consolidació i restauració de la sèu. La segona fase es va portar a terme en la direcció de Virginia Page del Pou, despuix d'un lapsus de temps, es va reprendre en l'any 1992 i es va realisar el proyecte d'instalació museográfica, el programa de cartelería i senyalisació, aixina com, la restauració dels objectes a expondre.

Palau dels Marquesos de Menahermosa

El palau és una típica construcció del barroc murcià. En el lloc a on es va construir existia des de finals de el XVII una casa de menor tamany situada en la zona que dona a l'actual carrer de González, propietat de la família Guillén; i una atra que, en eixe moment, estava dividida en dos, pertanyent als germans Valcárcel Melgarejo, Juan Diego i Fernando. Al primer pertanyia la porció del carrer del Marqués, i de Fernando era la frontera que dona a la de l'Aixeta, hui Patricio Moya.

Juan Diego Valcárcel, naixcut en Mula en l'any 1696, va viure en la ciutat de Llima, Perú, a a on va dur el seu grau de general. Allí va enllaçar amistat en el marqués de Menahermosa, José Antonio de Flames i Estrada, a qui va vendre diverses propietats en els camps i horta de Mula i la seua part de casa. A la seua mort en decembre de 1745, i en carir de hereus forçosos per ser fadrí, ho va designar hereu universal, alguna cosa que no va agradar als parents de la seua vila natal. El yayo del primer posseïdor del títul, Diego de Flames, era natural de Mula i va haver d'allistar-se en l'eixèrcit i passar a la zona d'Almeria. El seu fill Cristóbal va nàixer en Rioja, menut poble de la província d'Almeria, a on va contraure matrimoni en Damiana Estrada, del que varen nàixer varis fills, un dels quals va anar José Antonio, batejat el 27 de maig de 1687.

Va assentar plaça en la milícia en 1696, en el Peñón de Vélez de la Gomera, destí de la seua família. Durant la guerra de successió espanyola va formar en les files de Felipe V, en les que va balafiar valor i astúcia, senyals d'identitat que li varen servir per a ascendir en l'escaló fins a ser nomenat Segon Tinent de les Reals Guàrdies Espanyoles en 1711.

Huit anys més vesprada va conéixer a Ana Magdalena de Mena Ferrari, naixcuda en Aleixandria, prop de Milà. El seu primer fill, José Antonio, va nàixer en Madrit en decembre de 1721. Traslladats a Barcelona, allí varen tindre a les seues dos filles, María Josefa i Ana Magdalena, en 1723 i 1726, respectivament. Tornats a Madrit en 1728, en la capital d'Espanya, va nàixer el seu últim refillol, Antonio, mort en la frustrada expedició contra Alger de 1775. Home de confiança de la monarquia borbònica, en 1729 va ser designat Veta Principal de les Armes de Terra del Perú, en el càrrec del qual se subrogava el de general del port del Callao i comportava el títul de Tinent de Capità General del Regne del Perú. Va embarcar per al Nou Món a l'any següent en dos criats i en Perú va permanéixer vintisset anys. En Amèrica va adquirir el seu marquesado, en agost de 1745, per la suma de 20.000 pesos. Va retornar en 1757 per a ser nomenat corregidor de Tarragona. En aquella ciutat es va jubilar en el grau de Tinent General dels Eixèrcits i va passar a Mula, a on va fallir en 1772.

Ana Magdalena de Mena Ferrari va residir en Mula des de finals de la década de 1730 en els seus fills. A partir de 1746, en rebre la còpia del testament del general Valcárcel, va decidir construir la seua vivenda en la part de casa que li llegava en una de les manes.

Entorn a 1750, l'edifici va ser conclós. Fet a pur de rajola vist, material barat d'adquirir, és d'una austeritat i sobrietat evidents, si es fa abstracció de la gola pintada en motius militars i de l'escut marquesal, colocat en la gran frontera sur. Està dotat de planta baixa, primer i d'andanes. En estos, als que dona llum una torre a quatre aigües en àmplies finestres, s'almagasenaven els cereals de la collita, els embotits de la matança i dormien els criats. El baix estava destinat, igualment, al servici. En ell se situaven les cuines, el pou, el celler d'oli i la del vi, les quadres i cocheres. El principal quedava reservat per als propietaris, que aguaitaven a l'exterior per amplis balcons. En este espai es trobaven el menjador, al que s'accedia per la porta central del replà de l'escala; els dormitoris i el gran saló de ball.

A la mort del primer marqués, el seu fill, José Antonio Crides i Mena, va ampliar el palau pel nort una volta que va adquirir la part de casa que pertanyia als hereus de don Fernando Valcárcel. L'obra es va eixecutar entre 1778 i 1780 i va consistir en l'afegitó d'un gran cos en frontera de rajola perfectament travada en la preexistente. Pel carrer, s'advertix el acrecentamiento en el tros de gola no pintat i, interiorment, en el canvi de les portes dels diversos quartos, més recarregades que les primitives.

Les novetats més importants d'esta fase, portada a terme pel alarife mulero Rodrigo Lentisco, varen consistir en la creació del oratorio a costa de tancar l'últim balcó del costat sur de la frontera principal, que va ser decorat en senzilles pintures i yeserías per un anònim artiste, qui també va realisar els escuts heràldics del matrimoni en el front de la taula de l'altar; i en l'ornamentació de l'entrada principal en una portada de marbre de les propenques pedreres de Cehegín, que va importar, junt en la ben treballada pedra del cantó nort, 2000 reals.

En 1927 es va acometre l'última remodelació del palau, centrada en derribar part de les quadres i de les cuines per a fer el jardí que hui existix.

Vore també

• Complex ibèric del Cigarralejo
• Museu
• Tipologia de gots grecs
• Ceràmica grega
• Ceràmica campaniense
• Alfabet greco-ibèric
• Guerrero ibero