Museu Regional de Guadalupe (Zacatecas)
El Museu de Guadalupe és un recint de foment a la cultura ubicat en el municipi de Guadalupe, a 7 km de la ciutat de Zacatecas. L'immoble va ser construït originalment per a donar lloc al Colege de Propaganda Fide de La nostra Senyora de Guadalupe dels Zacatecas. Posteriorment, va ser usat com a quarter militar, asil, veïnat, orfenat, i finalment, l'INAH es va encarregar de conformar totes les seues àrees com a museu en els anys xixanta. El museu alberga una àmplia colecció d'art novohispano. El seu acervo està compost per pintura, escultura, art plumario i llibres, entre atres materials que daten dels sigles XVI al XIX.”[1] L'edifici del museu és reconegut pel seu estil barroc.
Antic Colege Apostólico
La Congregació de Propaganda de Fide (en espanyol fe), fundada en 1622 pel papa Gregorio XV, tenia com encomana continuar en l'evangelisació de distintes zones; per això se li coneix també com la Congregació per a la evangelisació dels Pobles. Un dels seus principals métodos per a complir en la seua missió va ser la fundació de coleges encarregats d'instruir a flares de l'Orde Franciscana, per a que aixina ells pogueren evangelizar en terres paganes.[2]
Durant el virreinato de la Nova Espanya es varen fundar sèt coleges, entre ells el de Guadalupe, Zacatecas, que va inaugurar fra Antonio Margil de Jesús el 12 de giner de 1707.[3]
L'immoble del colege va ser construït gràcies als patrocinis de generosos hacendados zacatecanos, incloent el terreny que va ser donado per Jerónima de Castella Viuda de Melgar, a on anteriorment existia una ermita dedicada a La nostra senyora del Carmen.
De colege apostòlic a museu
El colege va durar com tal 152 anys, puix en 1859 el llavors governador de Zacatecas, el general Jesús González Ortega, va solicitar als franciscanos l'immoble com a conseqüència de la Llei de Nacionalisació dels Bens Eclesiàstics promulgada pel president Benito Juárez, com a part de les Lleis de Reforma. En realitat, els flares mai varen abandonar l'immoble del tot, puix seguien custodiant les pertinences del colege.
A partir de llavors, l'edifici va ser usat per a distints fins; les seues àrees es varen dividir per a donar pas a l'Escola d'Arts i Oficis, posteriorment a un quarter i en 1878 va començar a fungir com a asil i orfenat.
En 1908, complint en una orde papal, els Congregació de Propaganda de Fide es varen tancar definitivament. Dèu anys despuix una secció de l'immoble es va obrir com a “Museu d'Antiguetats de l'Ex Convent de Guadalupe”, sent el primer museu de Zacatecas. Les demés àrees varen continuar com a asil i orfenat. En 1930, junt en el museu, eixes àrees varen funcionar com a escola primària, després veïnat, i finalment, en els anys cinquanta, com a estable.[4]
En 1918, el conjunt arquitectònic va ser declarat monument històric. Posteriorment, en la creació del Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), l'immoble va passar a ser part del seu patrimoni, conservant totes les pertinences del colege, i declarant-ho monument nacional en 1939.
A partir dels setanta, per iniciativa de les autoritats del INAH, va començar a ser recuperat l'edifici per a incorporar-ho a les àrees que ya existien com a museu.[2]
Época contemporànea
En 2016, segons documents del museu, “conta en més de 800 peces d'art virreinal, heretades de lo que va anar el colege, i diverses pintures provinents d'atres convents i iglésies de la ciutat de Zacatecas.”[2]
“Este acervo és considerat un dels més rics de l'época colonial, ya que conta en llenços dels grans mestres de l'art novohispano, com són: Miguel Cabrera, José d'Ibarra, Juan Rodríguez Juárez, Cristóbal de Villalpando, Juan Correja, entre uns atres.”[2]
“Destaquen també obres d'Antonio de Torres, Juan Nepomuceno Herrera i José Gabriel de Ovalle, aixina com una série de quadros anònims que nos va deixar impresa la manera de viure dels zacatecanos en el sigle XVIII, de la mateixa manera que la dels franciscanos moradores del Colege. Molt important també és la biblioteca conventual, actualment en més de 14 mil volums que daten en la seua gran majoria dels sigles XVIII i XIX.”[2]
En 2010, el museu va ser declarat per l'UNESCO Patrimoni Cultural de la Humanitat, com un punt fonamental en la ruta històrica Camí Real de Terra Adins. “Destaca pel seu estil barroc i un dels seus elements més importants és un relleu de Sant Francisco d'Assís que sosté a la Verge de Guadalupe. l'atri és una rèplica del que tenia el Colege Apostólico de Querétaro", enuncia la declaratoria.[1]
Sales/àrees del museu
Les coleccions del museu estan organisades en dos grans seccions: les sales històriques i la pinacoteca.
Porteria
Este espai es va construir despuix de 1775, data en la que es varen concloure els claustres de la Passió de Crist i de Sant Francisco; llavors era comú que el pòrtic s'anara fent més alt segons les plantes que se li anaren agregant a l'edifici.[5]
Ací s'aprecien els retrats dels fundadors del Colege de Guadalupe, els flares José Guerra, Antonio Margil de Jesús i Pedro de la Concepció i Urtiaga.[3]
Claustre de Sant Francisco
És un grup de 26 pintures sobre la vida de Sant Francisco d'Assís. Eixos llenços eren un instrument útil i d'ensenyança quotidiana per als flares que habitaven el colege. Les imàgens narren fets biogràfics i alguns milacres del sant.
“És un conjunt de gran transcendència, ya que per més de 250 anys s'ha conservat complet. Cada quadro està impregnat per l'esperit barroc de l'época i per composicions obertes que sugerixen moviment, fent que l'espectador se senta immers en els llenços, convertint-los en testics dels ardits de Sant Francisco d'Assís.”[6]
Cela conventual
Estes celes eren les que fungían com a habitacions dels flares que vivien en el colege, i són chicotetes i austeres.
Escala Regio
La construcció de la planta alta es va portar a terme entre 1750 i 1774. L'Escala Regio, principal conexió entre la planta baixa i l'alta, conta en monumentals llenços realisats per alguns dels pintors més destacats del [[Pintura del Virreinato de Nova Espanya|XVIII novohispano]], com Nicolás Rodríguez Juárez (Sant Cristóbal, 1722), José d'Ibarra (Sant Josep i el Chiquet Jesús en donants, 1751) i Miguel Cabrera (La Verge del Apocalipsis, 1765, i Patrocini de la Verge de Guadalupe a l'orde franciscana, 1765). També està present José Rius Arnáez en l'obra El Triumfo del Sant Nom de Jesús, c. 1760-1770.
Sacristia
És un lloc anexe a l'iglésia; és el recint que servix per a preparar les cerimònies religioses i guardar ornaments llitúrgics com cálices, la indumentària sacerdotal i atres aditamentos.
Passadiç dels màrtirs del Japó
En 1521 va iniciar l'exploració de l'archipèlec de Filipines, i posteriorment la seua colonisació, nomenat aixina en honor al rei Felipe II d'Espanya quan el seu país va conquistar i va colonisar aquella regió asiàtica. Filipines va estar baix La Nova Espanya com a part del gran virreinato, lo que va fer que mantingueren un estret intercanvi comercial en ella, per mig dels viages del cridat Galeón de Manila que comunicava el port d'Acapulco de Juárez en el port filipí.
Seguint este trànsit, en 1596 el navío espanyol cridat Sant Felipe que anava de Manila a Acapulco de Juárez va naufragar en les costes de Japó. En ser capturat el capità de l'embarcació, Francisco de Landa, va ser dut davant l'emperador Tagcosama, qui va acusar als misionero franciscanos i jesuïtes de servir d'alvançada per a facilitar la llabor d'invasió de l'eixèrcit espanyol. Acte seguit, va manar al seu capità general a combatre als bàrbars i ell va capturar als nàufrecs: entre ells tres jesuïtes, sis franciscanos i 16 cristians japonesos. Despuix de ser torturats i tallar-los l'orella com a símbol d'humiliació, durant l'hivern, varen ser exhibits en vàries poblacions ubicades a lo llarc de 800 km en la finalitat de mostrar als habitants el castic otorgat als cristians convertits. Finalment, varen ser amarrats a una creu i traspassats en dos llances creuades en Nagasaki en 1597. Els 26 presos coneguts com els Màrtirs de Japó varen ser canonizados en 1862. Entre ells Sant Felipe de Jesús, el primer sant mexicà.[7]
Biblioteca conventual
Les biblioteques conventuals virreinales conformaven la memòria escrita més important de les diferents branques del pensament humà dels sigles XVI al XIX. La del convent de Guadalupe es va començar a formar gràcies a fra Antonio Margil de Jesús, qui va encarregar la primera remesa de llibres. En el acervo, integrat per 30 mil volums, destacaven els títuls de temes de dret civil i eclesiàstic, teologia, hagiografia, matemàtiques i lliteratura.
A raïl de la Llei de Exclaustración, expedida en 1859, i per a enriquir la biblioteca pública de l'estat, el governador Jesús González Ortega va donar l'orde de traslladar alguns dels volums del colege a lo que actualment és la biblioteca “Elías Amador”.
Hui este espai custodia al voltant d'11,416 volums que la seua temàtica versa sobre història, teologia, ascética i Bíblia.[8] La sala evoca els sabers i coneiximents d'aquells que es varen instruir per a seguir la seua vocació misionero.
Cor del temple de Guadalupe
En este lloc es reunia la comunitat de religiosos per a orar durant certes hores del dia, conforme ho estipulava la regla de l'orde a la que pertanyien. Este recint té una rica sillería composta per dos nivells; destaca, en el centre del conjunt, l'escultura de Sant Francisco d'Assís, aixina com els murs mostren llenços fets ex professe.[9]
Cor de la capella de Nàpols
El cor de la capella de Nàpols es troba en una reixa de fusta cap al temple des d'a on la música ompli el temple, en el centre del cor es troba un gran cristo que veu directament l'image de La nostra Senyora de Nàpols
Cela de manches
És un lloc a on resguarden les manches de l'orgue que tocava en el cor de la capella i es troba fòra d'exhibició.
Claustre de la Passió de Crist
Esta série realisada per Gabriel José de Ovalle consta de 29 escenes, 14 de les quals corresponen al Viacrucis. El conjunt comença en l'entrada triumfal de Jesús a Jerusalem i termina en el sepulcro de Crist, passant pel seu procés de juí.
La reflexió sobre el sofriment i la mort de Jesús va anar àmpliament fomentada per l'orde franciscana. Les pintures d'este claustre varen servir per a que els flares i novicios reflexionaren sobre la Passió, paraula derivada del llatí flagrantia, que significa ardor o dolor.
Saló de teologia
Sala dedicada a l'ensenyança i instrucció d'estudis teològics, considerats indispensables per a la formació d'els qui evangelizarían als fidels. Este espai també és conegut com la “cela de la mà” per una suposta aparició d'una mà a fra José de Calahorra en 1770, situació que dona peu a una llegenda zacatecana.
Saló de filosofia
En el món intelectual novohispano de el XVIII, els Coleges de Propaganda Fide dedicats a la formació de misionero donaven el mateix valor a l'estudi de la teologia que al de la filosofia.
Este espai servia originalment com a vestíbul de l'aula contigua i de la tribuna chica. Despuix de 1859, pel reduït número de flares que moraven en el Colege, la classe de filosofia es va començar a impartir en este saló. Posteriorment, a finals de el XIX, i durant les dos primeres décades de el XX, es va instalar ahí una improvisada botica que tenia una part del botamen (tarros, flascos, pots, etc) que ara s'exhibix.
Ex biblioteca
Es troba fòra d'exhibició. És un espai ampli a on en un principi es trobarien els 30 mil eixemplars que el colege tenia.
Capella d'enfermeria
Seguint en la tradició conventual franciscana, el Colege de Guadalupe contava en una enfermeria per a us dels flares i novicios, aixina com una chicoteta capella dedicada a sant Antonio de Pàdua. La construcció d'esta capella, utilisada exclusivament per flares, es va realisar entre 1726 i 1783.
Sales temàtiques
Misionero i habitants del Colege
La cèdula de fundació del Colege de Guadalupe, datada en 1704, menciona que els llabors apostòlics s'encaminen principalment a la província de Coahuila i cap a terres texano. Per lo general, dins del colege habitaven al voltant de trenta religiosos; els flares evangelizadores tenien que passar a lo manco dos anys preparant-se dins d'este recint.[6]
En esta sala s'exhibixen llenços i ornamenta d'aquelles époques.
Una mirada al barroc
És una sala dedicada a eixa escola pictòrica i el seu desenroll en Mèxic. ya que el Museu de Guadalupe conta en importants obres d'art virreinal que s'inscriuen en esta tendència.
Cristóbal de Villalpando
Va ser un dels pintors més fecundos de la Nova Espanya i contemporàneu de Sor Juana Inés de la Creu i Juan Correja. En la seua sala s'exhibixen quatre alegoria que es distinguixen pel seu alt contingut simbòlic.
Gabriel José de Ovalle: La Passió de Crist
La série de la Passió de Crist es compon de quinze olis sobre tela, realisats en 1749 per als franciscanos de Propaganda de Fide. En la série s'observen distintes traces pictòriques que caracterisen a eixe pintor.[10]
Devoció Novohispanas
Un dels mijos didàctics utilisats per l'Iglésia per a adoctrinar als fidels va ser la vida dels sants a partir de les seues imàgens. D'eixa manera, l'infància del Chiquet Jesús, el seu sacrifici, la vida eixemplar de la Verge Maria i dels sants, varen servir com a model per a ser imitats per la societat novohispana.
Els distinguits gremis de la Nova Espanya adopten a un o varis sants protectors en els que s'identificaven, pel seu ofici o pel martiri que varen sofrir. Tots estos personages es distinguixen per les seues vestimentes i els seus atributs, que són objectes que levan i es relacionen en la seua vida i/o la seua mort. La disciplina encarregada d'estudiar la vida i obra d'estos sants personages és l'hagiografia.
En esta àrea, trobem descripcions, pintures i representacions dels personages de l'época.
Antonio de Torres: la vida de la Verge María
Pintor barroc que es distinguix per l'intensitat dels seus colors, la dolçor en els rostres dels personages i per les seues composicions caramullades d'elements singulars. Eixemple d'això és la série de la vida de la Verge María, presentada en esta àrea, que consta de quinze llenços.
Miguel Cabrera: la vida de la Verge María
Serie de 15 llenços sobre la vida de la Verge eixecutada per un dels artistes més afamados de el XVIII, i sense dubte el més célebre pintor virreinal: Miguel Cabrera. Descolla l'emotivitat i suavitat que caracterisa als seus personages.[10]
Art conventual
L'art produït pels convents va tractar de ser també instruït i mesclat entre els indígenes, puix ells contaven en tallers conventuals, en els quals els indígenes compartien en els flares les tècniques artístiques, com la plumaria, en la que feren obres en temes religiosos i l'escultura, modelada en la pasta de la canya de la dacsa. El resultat va ser la combinació cultural en un valiós cúmul d'obres que hui en dia ejemplifican el quefer artístic novohispano de l'época. Mostra d'això és esta sala.
Tècniques i materials de l'art novohispano
Esta sala està composta per obres que mostren el treball gremial tant dels escultors, com dels pintors, durant el XVII, aixina com les tècniques que varen amprar.
Advocaciones marianas
Les advocaciones marianas són obres que aludixen als dons o atributs de la Verge María, aixina com a les seues aparicions miraculoses en diferents parts del món. La devoció a la Verge Maria es va arraïlar en distintes regions del país en cults molt locals que fins a la data perviuen.
Manuel Pastrana i el Romanticisme Mexicà
Va ser un pintor zacatecano que va nàixer en 1860 i que va ingressar al ram de pintura en l'Acadèmia de Sant Carlos, en la Ciutat de Mèxic. El Museu de Guadalupe alberga la colecció de l'autor més gran exposta al públic.
El Camí Real de Terra Adins
Ahí s'exhibix una colecció de vehículs antics que descriuen l'història del transport en Mèxic. Estos es contextualizan en eixa gran ruta que va ser traçant el poblament del nort de Mèxic i que per més de 2,500 km es va estendre com a espina dorsal del territori, creant i consolidant fundacions, per lo que la seua funció va ser reconeguda per la UNESCO i en 2010 ho va declarar Patrimoni de la Humanitat. Per a una millor interpretació d'este itinerari cultural, es mostra en síntesis l'història i evolució del transport en Mèxic, apreciant en l'exhibició des d'una carreta de fusta de mezquite que s'utilisava per al transport de mineral, elegants carrosses o un tramvia (utilisat per Porfirio Díaz com el seu transport personal), fins a una limusina Packard i un elegant Cadillac convertible.[11]
Peça del més
Cada més hi ha una peça en exhibició distinta en l'apartat. En la taquilla es pot demanar més informació sobre ella.
Expressar-te
Durant l'obertura de la 14.ª edició del Festival Barroc de Guadalupe, en setembre del 2015, va ser inaugurada esta sala permanent que és un espai lúdic dedicat especialment al desenroll cultural de chiquets i jóvens, a on es pot apreciar un acostament a l'interpretació i comprensió de l'art barroc
Capella de Nàpols
Esta capella es troba adjunta al museu. És una de les millors manifestacions de l'arquitectura religiosa de el XIX, en acabaments en estuc laminado d'or de diversos quilats i un artístic entarimado del pis, format en fustes fines que donen forma a simètriques figures geomètriques, que a la seua volta conformen una grandiosa de rosa dels vents. La seua construcció va començar en 1845, pero va ser suspesa vàries voltes durant la guerra de Reforma i la exclaustración temporal que varen viure els franciscanos. Va ser en 1866 quan es va concloure i va anar solemnement dedicada a la Puríssima Concepció.
El nom de “Capella de Nàpols” es deu a l'image titular a qui està dedicada, que fora donada a l'orde franciscana d'esta comunitat per Isabel de Farnesio, Princesa de Nàpols i esposa del Rei Felipe V d'Espanya.[1]
Festivals
Des de 2002 i durant cada any, este museu és marc del tradicional Festival Barroc de Guadalupe, en el qual es porten a terme events i activitats que acosten a les més diverses expressions d'esta manifestació.[11]
Galeria d'imàgens
-
Porta a la sacristia -
Claustre de la Passió de Crist -
Claustre de Sant Francisco -
Vista frontal a l'escala regio -
Un atre mural de l'escala -
Passadiç exterior del museu -
Part de l'acervo de la biblioteca conventual -
Entrada al saló de teologia -
Porta d'entrada al cor -
Exposició de Manuel Pastrana -
Mostra de les advocaciones marianas -
Instrumentaria usada en l'época -
Sala d'exposició del museu -
Entrada a la sala d'Antonio de Torres -
Sala de Cristobal de Villalpando -
Exposició temporal
Locación cinematogràfica
El museu va ser utilisat com una de les locaciones en el rodage de la película mexicana Cremar les naus (2007).[12]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Fomente Cultural Banamex. «Restauració i Conservació: Museu Regional de Guadalupe, Zacatecas» (en espanyol). http://fomentoculturalbanamex.org. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Mèxic Desconegut. «El museu de Guadalupe Zacatecas» (en espanyol). http://www.mexicodesconocido.com.mx. Consultat el 18 d'abril de 2016.
- ↑ 3,0 3,1 Ramos Colliere, Víctor Manuel. «El Colege Apostólico de Propaganda Fide, 308 anys d'història» (en espanyol). http://www.imagenzac.com.mx. periodo Image. Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2016. Consultat el 13 de maig de 2016.
- ↑ Pla de Maneig enlaceautor =. «Museu de Guadalupe Zacatecas» (en és). https://documentacionmuseologica.files.wordpress.com. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ INAH. «Museu de Guadalupe Zacatecas» (en és). http://www.museodeguadalupe.inah.gob.mx. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2016. Consultat el 18 d'abril de 2016.
- ↑ 6,0 6,1 Museu de Guadalupe, explicació de la sala
- ↑ López-Vora, Jonathan. «L'incident del Sant Felipe i els Màrtirs de Nagasaki» (en és). http://www.historiajaponesa.com. Archivat des d'el original, el 26 de maig de 2016. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ El Sol de Zacatecas. «Un lloc tancat al món, pero obert al cel» (en és). http://www.oem.com.mx. Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2016. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ 10,0 10,1 Secretaria de Cultura. «Museu de Guadalupe» (en és). http://www.inah.gob.mx. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2016. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ 11,0 11,1 Zacatecas Sona ben. «Museu de Guadalupe» (en és). http://www.zacatecastravel.com. Consultat el 18 de maig de 2016.
- ↑ Franco, Francisco. (Director). (2007). Cremar les naus [Película]. Institut Mexicà de Cinematografia (IMCINE); Les Naus Produccions. https://www.imdb.com/title/tt1125914/?ref_=nv_sr_srsg_0
Enllaços externs
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Regional de Guadalupe (Zacatecas)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.