Monasteri de Banz

Monasteri de Banz

Monasteri de Banz

Vista oest

Edifici principal

Panorama del pati interior en entrada

Erro al crear miniatura:

Saló Imperial (Kaisersaal)

El monasteri de Banz (en alemán: Kloster Banz) va ser una antiga abadia benedictina d'Alemània erigida sobre un tossal en l'exterior de la ciutat de Bad Staffelstein, al nort de Bamberg, en la vall superior del Main, en Baviera. El monasteri forma part del conjunt denominat Gottesgartens [Jardí de Deu] en Obermainland (destacant també Staffelberg, Ansberg i la basílica de Vierzehnheiligen). Des de 1978, és propietat de la Fundació Hanns Seidel, afiliada a l'Unió Social Cristiana de Baviera (Christlich-Soziale Union, CSU), i servix com centre de convencions.

Història

L'abadia benedictina, fundada al voltant de 1070 per la comtesa Alberada von Schweinfurt i el seu marit, el comte Hermann von Habsberg-Kastl, en el lloc de l'antic castell de Banz, va anar fins a la secularisació (iniciada el 18 de novembre de 1802, tancada el 24 d'octubre de 1803) el monasteri més antic de l'Alt Main. En l'Edat Mija, el monasteri era propietari del veí castell de Stachilize, que li va ser concedit en 1127 pel bisbe Otto de Bamberg a petició de l'abad Baldwin. Entre 1565 i 1568 va haver disputes pel monasteri entre el duc de Sajonia i els bisbes de Würzburg i de Bamberg, que va ser ocupat per hòmens armats. La disputa va culminar en 1568 en l'èxodo de tot el convent i de l'abad Georg von Henneberg, els qui es varen convertir al protestantisme. Només sèt anys més tarde Banz va tornar a establir-se a petició del bisbe de Würzburg, esta volta baix el mando de l'abad Johann Burkhard, que va ocupar el càrrec fins a 1598. En el nou assentament es va abolir la regla de que només els nobles podien ser admesos en el convent com a monges i es va convertir en lo contrari.

Despuix de la Guerra dels Trenta Anys, el monasteri va tindre que ser reconstruït. Els abat Eucharius Weiner (1677-1701) i Kilian Düring (1701-1720) varen encarregar a Leonhard Dientzenhofer i, despuix de la seua mort en 1707, al seu germà Johann el disseny. Les obres de construcció varen començar en 1698. L'iglésia va ser consagrada en 1719. Mentres que la Basílica de Vierzehnheiligen a l'atre costat del Main (construïda entre 1743 i 1772, essencialment per Balthasar Neumann) és un edifici rococó del més alt nivell, l'iglésia abacial de Banz de Dientzenhofer, és un excelent eixemple del primerenc barroc del sur d'Alemània i Bohèmia.

En la segona mitat del XVIII, l'abadia de Banz gojava de fama nacional com a lloc d'ilustració catòlica i gràcies als seus erudits monges.

La secularisació va començar el 28 de novembre de 1802. En 1803, l'electorat de Baviera va assumir l'administració del monasteri. Alguns dels edificis varen ser venuts i demolits, i l'iglésia abacial es va convertir en iglésia parroquial. La secularisació es va considerar oficialment completada el 24 d'octubre de 1803. ElAmt Banz, propietat del monasteri, es va convertir en el Tribunal Regional de Banz (Landgericht Banz ).

En 1814, el duc Guillermo de Baviera va adquirir l'antic monasteri de Baviera, que posteriorment es va denominar «castell de Banz» (Schloss Banz) i va servir com a residència d'estiu. El duc Guillermo va rebre en ell, entre uns atres, al rei de Baviera i a l'emperatriu de Rússia. Les sales d'estar varen rebre mobles nous. La cripta del monasteri baix de l'iglésia abacial va servir com a lloc d'enterrament de la família ducal fins a 1883.

Despuix del final de la Primera Guerra Mundial, la família Wittelsbach va arrendar la propietat als trapenses, que havien segut expulsats de l'abadia d'Oelenberg en Alsàcia i es varen mudar a Engelszell en 1925.

En 1933, la Comunitat dels Sants Àngels (Gemeinschaft von donen heiligen Engeln), que es dedicava a la pastoral dels catòlics alemans en l'estranger, va adquirir l'antic monasteri de Luis Guillermo duc de Baviera per un simbòlic Reichsmark, mentres que el terreny permaneixia com a propietat de la família Wittelsbach. A partir de 1941, els bens artístics i culturals es varen almagasenar en els sòtols abovedados. Entre 1942 i 1945, la Wehrmacht va utilisar parts del castell com a hospital de reserva. Des de l'estiu de 1944, Banz va servir com a residència de Kurt von Behr, qui treballava en l'estat major operatiu del Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg. Va fer depositar numerosos tesors artístics en el sòtol més baix de l'ala sur del castell. Despuix del final de la Segona Guerra Mundial, gran part del monasteri es va convertir en una residència de vells de Càrites per a refugiats i desplaçats. Les germanes de l'escola de La nostra Senyora (Bohèmia) varen ser les responsables d'esta casa de retir. En 1950 Banz tenia 324 residents. Caritas va tancar la residència de vells en 1964.

En 1978, la Comunitat dels Sants Àngels donó l'antic monasteri a la Fundació Hanns Seidel (Hanns-Seidel-Stiftung), afiliada a l'Unió Social Cristiana de Baviera (Christlich-Soziale Union, CSU),. Des de llavors ha servit com a lloc de conferències de la fundació. La parròquia local es va fer càrrec de l'iglésia abacial.

De 1987 a 2016, es va celebrar anualment, en vesprades d'estiu en els prats del monasteri, el festival de música Songs an einem Sommerabend, de dos dies de duració. Des de 2017 se celebra en el seu lloc el festival Lieder auf Banz. A través del matrimoni de Sofia de Baviera en el príncip hereu Alois de Liechtenstein, les terres varen passar a ser propietat de la Casa de Liechtenstein.

Iglésia de l'abadia

L'iglésia del monasteri de Banz estava baix el patrocini de sant Dionisio i de sant Pedro. La famosa iglésia, la primera pedra de la qual es va colocar en 1710, es pot reconéixer des de llunt com una obra mestra gràcies a l'inteligent us de l'ubicació paisagística i al disseny de l'edifici exterior en una imponent frontera de dos torres. Aixina com el monasteri benedictino de Melk domina la vall del Danubio, Banz domina en menor escala la vall de l'Alt Meno.

L'importància especial de l'iglésia del monasteri, consagrada en 1719, residix en el disseny interior de Johann Dientzenhofer, qui va abordar brillantemente les condicions i llimitacions espacials. Encara que l'iglésia no és massa gran, destaca pel seu especial efecte espacial. L'interior no és angular, sino que està dissenyat en moltes elipses "equilibrades" i Dientzenhofer va crear una impressió espacial a través de les superfícies curves de les parets interrompudes per les capelles laterals i, en particular, a través de la volta, que Richard Teufel va descriure de la següent manera :

L'interior, que s'obri oscuramente baix la galeria de l'orgue a els qui entren, conduïx entre poderosos pilars, baix una volta vivaz i mòvil, cap a profunditats lluminoses. Les cúpules semblen alinear-se, les parets descollen cap a fòra, els balcons espenten cap a dins en direccions opostes, els cinturons s'eleven diagonalment cap a la volta. Baix de la «cúpula principal» es troba misteriosament el centre de l'habitació, al voltant del com es disponen totes les parts a les que es referixen; quatre hornacinas de la capella reben el fluix, donant-li sentit i direcció a l'altar major, a través de les columnes triumfals del qual continua oscilant cap al cor dels monges.

Der Innenraum, der sich dem Eingetretenen dunkel unter der Orgelempore auftut, führt zwischen mächtigen Pfeilern, unter lebhaft bewegtem Gewölbe, in lichte Tiefe. Kuppeln scheinen sich zu reihen, Wände bauschen sich nach außen, Balkone dringen gegenläufig nach innen, Gurte steigen schräg ins Gewölbe hinein. Unter der ‚Hauptkuppel‘ ist geheimnisvoll der Mittelpunkt dones Raumes, um donen sich alle Teile ordnen, auf donen sie bezogen sind; vier Kapellennischen empfangen donen Strom, geben ihm Sinn und Weisung zoom Hochaltar, durch dessen Triumphsäulen hindurch er weiterschwingt in donen Mönchschor hinein.

L'altar major, el púlpit i les estàtues de sants de l'iglésia i de la frontera són obres de Balthasar Esterbauer creades en 1721; les fresca del sostre són de Melchior Steidl. L'altar major, que, sense retaule, deixa vore la vista de l'altar del cor, segurament es basa en l'idea de Dientzenhofer. La sillería del cor en riques incrustaciones va ser realisada pel carpintero de la cort de Schönborn i fabricant d'ébano Johann Georg Neßtfell.

Els tres òrguens que existien originalment —l'orgue principal en la galeria oest, l'orgue del cor en el costat esquerre del cor de monges i l'orgue del cor d'hivern en el chicotet cor d'hivern adjacent al cor de monges en el pis superior al nort, que s'està transformant en sala de museu per a la parròquia—, són obres de l'organero de la cort de Würzburg, Johann Philipp Seuffert. Hui en dia, en la galeria oest es troba una obra traslladada de Seuffert de la catedral demolida del monasteri de Grafschaft, instalada i complementada aproximadament en una quarta part per Gerald Woehl, de Marburgo. L'orgue del cor d'hivern, el contingut històric del qual ha canviat significativament per les renovacions del XX, es troba en l'iglésia filial de Santa Catalina en Oberküps, municipi d'Ebensfeld. L'orgue del cor (orgue del cor d'estiu) va servir en la Laurentiuskirche d'Ebersdorf fins a 1945 i després va ser víctima d'un incendi en l'iglésia. L'orgue actual sobre el cor dels monges, que s'utilisa en hivern en els servicis religiosos en la cripta, va ser construït per Thomas Eichfelder, de Bamberg.

Vore també

• Fundació Hanns Seidel
• Internationale Valentin-Rathgeber-Gesellschaft (Societat Internacional Valentin Rathgeber)

Bibliografia

• Martin Zeiller: Bantz. In: Matthäus Merian (Hrsg.): Topographia Franconiae (= Topographia Germaniae. Band 9). 1. Auflage. Matthaeus Merian, Frankfurt am Main 1648, p. 28 (text complet en [Wikisource]).
• Hans-Werner Alt: Kloster Banz. 5. Auflage. Langewiesche, Königstein i. Ts. 2013, ISBN 978-3-7845-0195-6.
• Johann Kaspar Bundschuh: Banz. In: Geographisches Statistisch-Topographisches Lexikon von Franken. Band 6: V–Z. Verlag der Stettinischen Buchhandlung, Ulm 1804, DNB 790364328, OCLC 833753116, pp. 623–628 (digitalisat).
• Günter Dippold: Kloster Banz. Natur, Kultur, Architektur. Obermain Buch- und Bildverlag, Staffelstein 1991, ISBN 3-9801257-3-4.
• Niklas Raggenbass: Harmonie und schwesterliche Einheit zwischen Bibel und Vernunft. Die Benediktiner dones Klosters Banz: Publizisten und Wissenschaftler in der Aufklärungszeit (= Studien und Mitteilungen zur Geschichte dones Benediktinerordens und seiner Zweige. 44. Ergänzungsband). EOS, St. Ottilien 2006, ISBN 3-8306-7235-7.
• Placidus Sprenger: Diplomatische Geschichte der Benedictiner Abtey Banz in Franken. [Erster Teil:] von 1050 bis 1251. Lechner, Nürnberg 1803 (mehr nicht erschienen..
• Pleikard Joseph Stumpf: Banz. In: Bayern. Ein geographisch-statistisch-historisches Handbuch dones Königreiches. Zweiter Theil. München 1853, OCLC 643829991, p. 609 (digitalisat)
• Alfred Wendehorst: Dones Jahrtagsverzeichnis dones Klosters Banz. In: Studien und Mitteilungen zur Geschichte dones Benediktinerordens und seiner Zweige. Band 119 (2008), ISSN 0303-4224, p. 149-188.
• Alfred Wendehorst: Die Benediktinerabtei St. Petrus und St. Dionysius in Banz (= Materialien zur Bayerischen Landesgeschichte. 23). Kommission für Bayerische Landesgeschichte, München 2009, ISBN 978-3-7696-0423-8.
• Wolfgang Wüst: Kloster Banz als ein benediktinisches Modell. Zur Stiftsstaatlichkeit in Franken. In: Zeitschrift für bayerische Kirchengeschichte. 70 (2001) p. 44–72.
• Volodymyr Oleksijovyč Abaschnik: Katholische Aufklärung im Benediktinerkloster Banz. En: Katholische Aufklärung in Europa und Nordamerika. Hrsg. von Jürgen Overhoff und Andreas Oberdorf (= Dones Achtzehnte Jahrhundert. Supplementa, Bd. 25). Wallstein Verlag, Göttingen 2019, p. 219–235.