Moles llunars

Archiu:Reiner Gamma.jpg

Llunar Reconnaissance Orbiter. Image de Reiner Gamma en la cambra gran angular.

Archiu:Reiner-gamma-clem1.jpg

Una atra vista de les moles de Reiner Gamma

Archiu:Mare Ingenii 2075 med.jpg

Mare Ingenii

Archiu:Mare Ingenii Clementine.jpg

Una atra vista de Ingenii

Les moles llunars són unes formacions que es presenten en la superfície de la Lluna. Estan caracterisades per un albedo alt, una apariència geològica inmadura (és dir, en l'aspecte d'un regolito relativament jove), i presenten a sovint una forma sinuosa de la que prenen el nom. La seua configuració curvilínea està normalment accentuada per franges d'albedo baix que se situen entre les volutes lluentes. Apareixen sobre la superfície llunar superpostes sobre cràters i depòsits de eyección, pero sense cap traça topogràfica observable. S'han identificat tant en els mars llunars com en les terres altes, no estant associats en cap composició litològica concreta. En les mars llunars llunars hi ha d'albedo forts i complexos en morfologia sinuoses; mentres que en els terrenys de montanya es presenten menys prominents i exhibixen formes més senzilles, com a bucles simples o localisacions difusas lluentes.

Associació en anomalies magnètiques

Se sap que estes moles són coincidentes en regions de camp magnètic relativament alt en un cos planetari que no té, i mai va poder haver tingut, un núcleu dinàmic actiu en el que generar el seu camp magnètic propi. Cada mola té una anomalia magnètica associada, pero no aixina cada anomalia magnètica té una mola identificable. La cartografia del camp magnètic (confeccionada pel Apolo 15 i 16, Llunar Prospector, i Kaguya) mostra regions en variacions de camp magnètic locals. Ya que la Lluna actualment no té cap camp magnètic global actiu, estes anomalies locals es corresponen en regions de magnetisme remanente; l'orige del qual és motiu de discussió.

Models de formació

Hi ha tres models principals per a intentar explicar la formació de les moles llunars, dos de que les seues característiques són tingudes en conte en qualsevol dels tres models:

1. Les moles llunars mostren una apariència inmadura, i
2. Estan associats en anomalies magnètiques.

Els models sobre la creació de les anomalies magnètiques associades en la formació de moles, han observat que moltes d'estes anomalies magnètiques són antípodes d'impactes relativament moderns que han segut capaços de formar grans conques. La magnetisació d'estes regions antípodes podria produir-se per mig de la presència d'un camp magnètic amplificat, com el que resultaria d'un núvol de plasma generada per l'impacte de conformació d'una gran conca, que interaccionaria en el dèbil camp magnètic present en la Lluna en l'instant de la formació de la citada conca. Un depòsit inusualment gros i/o fortament imantado de material eyectado de la conca ha segut considerat com a explicació d'aquelles moles que no tenen una gran conca en els seus antípodes, com la formació Reiner Gamma. Un model alternatiu a una anomalia magnètica induïda per plasma, que també evita la necessitat de correlació en una conca en les antípodes, consistix en la formació de corrents induïdes per un impacte, distribuïdes per ones sísmiques recorrent la superfície Lluna.

Una volta que l'anomalia magnètica queda assentada, les moles poden formar-se perque queden protegits del vent solar. El model de protecció del vent solar propon que les moles inclouen materials silicatados exposts, els albedos dels quals han segut selectivament preservats en el temps dels efectes del bombardeig de partícules espacials gràcies a la deflexión magnètica dels ions del vent solar. Segons este model, l'apariència més madura de les superfícies de silicat expostes a la radiació en el sistema solar interior, és deguda a lo manco en part a un efecte del bombardeig de ions del vent solar. Este model sugerix que la formació de moles és un procés continu, que s'inicia en l'assentament d'una anomalia magnètica.

El model d'impacte cometario argumenta que l'albedo alt de les moles és el resultat de l'agranada de la major part del material de la superfície d'un regolito pel fluix turbulento de la coa de gas i pols, el nou material de la qual fi expost i redepositado, distribuïx les partícules en depòsits discrets. Segons este model, les fortes anomalies magnètiques registrades són el resultat de la magnetisació de materials de la superfície propencs somesos a un calfament per damunt de la temperatura de Curie, a través de colisions de gas i micro impactes de partícules a velocitats extremadamemte altes quan la coa del cometa impacta en la superfície. Els defensors del model d'impacte cometario expliquen la coincidència de moltes moles en conques antipodales relativament jóvens, en el gran tamany d'algunes d'estes conques importants (lo que facilita la coincidència) o en el resultat d'una cartografia incompleta, a on encara no figuren les ubicacions de la majoria de les moles.

El model de transport de la pols propon que els camps elèctrics dèbils creats per l'interacció entre les anomalies magnètiques de la corfa i el plasma de vent solar podrien atraure o repelir pols carregada eléctricament. En les zones d'albedo alt, el material feldespático és el component dominant de les partícules més fines del sol llunar. El moviment electrostàtic de la pols alçada per damunt de la superfície durant els creus del llim del llímit de la zona d'ombra podrien causar esta acumulació diferencial de materials, formant els lluents patrons de les volutes de les moles.