Mineria en Hondures

La mineria en Hondures es retrotrae a lo manco fins als pobles precolombinos, els qui ya extreen metals preciosos en la finalitat d'aprofitar-los en les seues vestimentes i objectes diversos. No obstant, no va ser fins a l'arribada dels conquistadors espanyols que estos jaciments miners varen tindre un important creiximent tant demogràfic com a econòmic, a mitan del sigle XVIII solament en la província, existien més o menys al voltant de trescentes mines denunciades i unes atres que s'extinguien per l'escassea del mineral.

Història

En 1538 les primeres mines produïen significantes cantitats d'or, els que eren transportats fòra del territori nacional; i en 1540 en el descobriment d'or i argent en la vall del riu Guayape, la ciutat de Gràcies a Deu, hui Gràcies, va deixar de ser la capital de la província, per a ser traslladada a Santa María de la Nova Valladolit de Comayagua que estava localisada més propenca als centres miners.

Les primeres localitats mineres fundades varen ser Santa Lucía, El Corpus, Cuculmeca, Apoteca, Cedres, Yuscarán, Sensenti i Sant Miguel d'Heredia de Tegucigalpa, va anar en esta a la qual un miner va donar el seu testimoni: «... havent en Tegucigalpa innumerables minerals pujantísimos, que cultivats pogueren enriquir el regne, i fer-ho l'enveja dels estranys...».

En 1594, la localitat minera de Santa Lucía, propenca a la vila de Tegucigalpa, va rebre del rei d'Espanya i a canvi del preciós mineral explotat, unes campanes, un cáliz, un tabernáculo i una creu per a la població.

Durant l'administració espanyola entre els sigles XVIII i XIX i sent governador intendent de la província d'Hondures el coronel don Ramón de Anguiano, el 25 de març i 25 de maig de 1799 expondria la solicitut de dur mil negres per a l'explotació de les mines hondurenyes. El 25 de febrer de 1800, Anguiano va expondre al monarca de Madrit el proyecte de creació d'un Banc Nacional de Sant Carlos, el fi del qual seria el de facilitar crèdits als miners i cosecheros de la província.

Ya organisada la República d'Hondures, i en la presidència del general Luis Bográn ix a la llum el Còdic de mineria d'Hondures de 1886, i més vesprada, l'1 de giner de 1899, va entrar en rigor el nou Còdic de mineria d'Hondures de 1898, que regulava l'explotació dels jaciments miners del país. Entre 1876 i 1915 es varen otorgar 276 concessions i empreses angleses, nortamericanes i algunes nacionals de propietat de grans millonaris hondurenys, com Marco Aurelio Soto, Enrique Gutiérrez Lozano, Luis Bográn, Abelardo Zelaya, entre uns atres que varen aportar capitals, que varen terminar sent absorbits per empresaris nortamericans que varen acaparar el rubro miner i formant el Central American Syndicate Company. La mineria va ser molt important per a Hondures en les dos últimes décades del sigle XIX, a on es va reflectir un promig del 50 % en exportacions, d'eixe 50 % la Rosario Mining Company va acaparar el 90 % de guanys, és dir, 45 % de les exportacions totals del país.

Mines d'Hondures

Les més importants vetes mineres d'Hondures són les següents:

Mina de Sant Juancito

Postal alusiva que reflectix com era la localitat minera de Sant Juancito, Hondures. (1920)

En 1880 esta mina va ser explotada per la nortamericana Rosario Mining Company. La concessió de l'explotació la va obtindre sent president de la nació el doctor Marque Aurelio Soto, qui ademés tenia accions dins de la companyia i un dels seus ministres Enrique Gutiérrez Lozano, ademés un dels seus empleats contables més famosos va ser el president Juliol Lozano Díaz, qui en 1938 publicaria L'indústria minera protegida per l'Estat d'Hondures, tot açò degut a que l'any anterior (1937) l'empresa minera nortamericana aplegara a un punt culminant de guanys, per mig d'una superproducció d'aproximada de 3,211296 onces d'or registrades com argent per motius impositius. La Rosario Mining Company va operar des de 1879 fins a 1955 en forma ininterrompuda, prèviament en 1948 s'havia convertit en la Rosario Resources Corporation per a explotar la mina del Mochito.

En este lloc va funcionar la primera embaixada dels Estats Units, també es va colocar la primera planta d'hidroelèctrica que generava bona part d'electricitat a la nació, pel seu potent motor. La mina de Sant Juancito es troba a voltants de la ciutat de Tegucigalpa i el parc nacional La Tigra al seu pas es poden apreciar les boca mines per a on era extret el mineral que era traslladat cap a Tegucigalpa a llom de mules i després a la seua exportació a l'estranger. Un dels famosos gerents generals d'esta companyia va ser Joseph Weddle.

La Rosario Mining Company produïa xixanta millons de dólars d'or i argent entre 1882 i 1954, abans de deixar la major part de les seues operacions, açò va contribuir a la disminució del producte intern brut constantment fins a la década de 1980 i donar conte d'una pavorosa contribució al govern del 2 % en 1992.

Mina de Sant Miguel d'Heredia de Tegucigalpa

La ciutat de Tegucigalpa no va ser fundada sino per la migració de miners que varen fer les seues cases pels jaciments de «vetes d'argent» que existien en la zona i que va ser explotada aproximadament a partir del sigle XVI. D'allí que el nom mexica de Tegucigalpa que significa «cerros d'argent». Per tant, la mina de Sant Miguel d'Heredia va ser fundada en 1578 per l'espanyol Juan José de la Cova.

Mina de Sant Andrés de la Nova Saragossa

Situada en un cerro de la jurisdicció del municipi de L'Unió, en el departament de Copán, va ser denunciada pel miner i president que va anar d'Hondures en 1862 el senyor Victorià Castellanos Cortés. Qui l'explotaria primerament en mijos rudimentaris d'amalgamación, fins a l'adquisició d'una màquina comprada en el Regne Unit en 1840.

Castellanos Cortés explotaria la mina fins a la seua defunció en 1863 i despuix ho faria l'ingenier en mines don Manuel Bueso Pineda, la veta va ser venuda en tots els seus drets a la companyia nortamericana New Idrya Hondures Mining i anys despuix passara a l'empresa canadenca Minerals de Copán, els que extreen els metals en bruto, els quals eren transportats en camió fins a Panamà, per a la separació de l'or i seguidament la seua purificació, esta companyia va durar fins a la década dels noranta, quan va ser adquirida en tots els seus drets d'explotació per l'internacional canadenca Greenstone Minera sent la seua sèu en Ontario, i vicepresident d'operacions el senyor H. Brooke Mcdonald, esta empresa s'encarregaria de realisar un estudi geològic, usant un escanege per satèlit i radars colocats en helicòpters per a rastrejar la zona minera de la coneguda falla de Sant Andrés, en l'occident d'Hondures, dels resultats obtenen que el mineral es troba baix del caixco perimetral del llogaret de les Mines de Sant Andrés i seguidament els seus advocats gestionen davant el govern hondureny la forma de traure el mineral i interpretant la llei de mineria vigent, conseguixen apoderar-se del terreny del llogaret traslladant-la completament junt als seus habitants (degudament remunerats) a un nou poblat construït per a tal efecte uns quilómetros més baix de la seua posició actual; a continuació, la companyia minera procedix a demolir totes les cases i iglésia colonial, per a poder aixina traure la brossa a on es troba el mineral, està brossa és llançada a una màquina de mòlt i amalgamación, seguidament triturado, el resultat és transportat per una banda mecànica fins a la falda de la montanya cap a una piscina de tractament a on és usat cianur, per a la separació del mineral de la brossa, per a això es va adquirir els drets de tala d'un bosc de pi. Este acte, va ser repudiat pels habitants dels demés poblats veïns: Azacualpa, Sant Miguel, El Corpus que varen denunciar davant les autoritats que la planta de tractament podria tindre una abocada de cianur al riu Higuito, del com s'aprofiten les seues aigües per a potabilizarlas, un dels activistes pro indemnisació als habitants és el bisbe de la diòcesis de Santa Rosa de Copán, monsenyor Luis Alfonso Sants Villeda i ademés que l'àrea boscosa talada, va ser demandada per Greenpeace, ya que l'efecte causaria erosió en les montanyes i zones aledaño utilisades per a cultiu i ganaderia. Encara que no es pot dubtar dels beneficis que també eixa zona va obtindre com: fonts de treball per a la companyia i el manteniment de les carreteres no pavimentadas des del municipi de l'Unió, fins als demés llogarets i la zona privada de la mina. Pero, per la cantitat de demandes la companyia Greenstone, va vendre els drets a Minerals d'Occident, S.A. (MINOSA), propietat de la societat Banc Atlántida, que és la que actualment explota el jaciment.

La mina de Sant Andrés és una mina a cel obert que va ser explotada per les empreses Yamana i Rodio-Swissboring, les quals varen treballar en perforació de circulació inversa en profunditats de fins a 600 m en 2007.

En 2022 serà l'única mina a cel obert en Hondures, la mateixa és explotada per la multinacional Aura Minerals i la local Les Pinades (òxit de ferro).

Mina La Sacrament

Va ser una mina que durant els anys 1949 fins a 2004 va existir en les estribaciones de la cordillera montanyosa coneguda com a vall de Cucuyagua propenca a la facenda de Castellanos Cortés i sent capataç el belga Constantino Guirst, els qui la varen denunciar i varen explotar en els procediments rudimentaris de l'época la qual era d'arrastre i mòlta de la brossa per a separar l'or i argent en azogue, aixina es produïa un argent amalgamada en certa proporció d'or de molt bona purea i calitat. Les bocaminas encara es troben a poca visibilitat, ya abandonats i curtidos entre la maleza.

Segons informes que es tenen en el Archiu Nacional d'Hondures Castellanos Cortés va aplegar a enviar noranta càrregues mensuals d'argent, per al cunye de Guatemala i sense contar la que els treballadors hurtaban i la tonellada es calculava el seu valor en dos mil pesos. La veta de la Sacrament tenia brots de metal des de: La Llabor, Sant Andrés de la Nova Saragossa i el Cerro de Magdalena.

Mina de Sant Andrés

San Andrés va ser fundat en 1801 i es troba ubicat en el municipi d'Erandique, en el departament de Lempira, d'esta mina, s'extrauen en forma artesanal andesita, ópal en la seua condició natural.

Mineral d'ópal de la mina de Erandique

Mina del Mochito

Ubicada en Las Vegas, en el departament de Santa Bàrbara, propenca al llac de Yojoa, En 1948 l'empresa Rosario Resources Corporation va obtindre la concessió d'explotació d'esta mina a la que es va instalar una planta que treballava les vintiquatre hores del dia motive pel qual el lloc va ser convertint-se en un poble de treballadors paulatinament; existix un informe que data la producció de brossa en un promig de 1500 tonellades diàries en plom, argent i cinc, minerals exportats des de Port Cortés fins als seus destins finals en Estats Units, Japó, Anglaterra i Alemània.

En 1979 un atre informe relata que existix al voltant de 100 quilómetros de galeries subterrànees en electricitat, llínea férrea i estacions i encanyat d'aigua potable; galeries que comprenien entre 1750 i 2475 peus de profunditat.

Actualment la propietat concessionària la té l'empresa nortamericana Breakwater Resources, subsidiaría de Pacific Hondures, El Mochito és una mina subterrànea i la més gran de Centroamérica en l'extracció dels minerals: cinc, plom, cadmi, argent i or de menor calitat es deduïx que esta veta, esta geològicament organisada des de l'época del Cretáceo.

Mineral d'argent de la mina del Mochito

La mina va ser adquirida despuix per l'empresa minera internacional Nyrstar i la seua producció actual és de 75 000 tonellades mensuals, el nivell màxim de profunditat de la mina és de 3300 peus.

Mines de Yuscarán

Fundades entre 1730 a 1740, la mina de Quemazones, la mina de Guayabillas i la mina de Sant Josep de Yuscarán varen ser les primeres explotades en 1744 i unes atres que es deduïx eren 32 en total estaven molt actives per a 1762 segons informes rebuts de l'alcalde major de la província de Tegucigalpa don Nicolás de Bust i Bustamante, ademés agrega que existixen moltes més mines per explotar les quals no es fan per falta de diners i mà d'obra. La mina de Yuscarán, va ser explotada pels germans Zucher, d'orige suís, i en la vall de Yeguare l'adinerada família hondurenya Fortín encapçalada per la senyora Petrona Fortín junt als seus fills Alesio, Cornelio, Horacio i Daniel Fortín, va comprar terrenys i va crear una companyia en comandita i va adquirir les vetes que havien abandonat els francesos Leroux i Inquelemand, posteriorment es va fer de les mines de Sant Antonio d'Orient.

En 1801 un informe de l'intendent de Comayagua, sobre la població dels centres miners detalla que en Yuscarán existixen vivint: dèsset famílies espanyoles, 212 famílies llatines i 72 fadrins en la comunitat.

En 1825 el departament d'El Paraís, formava part del partit de Tegucigalpa, i aixina Yuscarán va ser nomenada capçalera departamental en 1869, la que va ser suprimida en 1872 i restablida en 1874.

Per a 1880 en Yuscarán funcionaven tres companyies mineres i quatre anys més vesprada, 1884, es varen constituir quatre companyies més, el capital de les societats va ser aportat per inversionistes nacionals incloent-se al president doctor Marque Aurelio Soto.

Mina de Sensenti

Sensenti va ser fundat en 1540 i actualment es troba en la jurisdicció del departament d'Ocotepeque, en el sigle XIX va ser de la mateixa manera que el departament de Copán part del partit de Gràcies a Deu, hui Gràcies del departament de Lempira. El jaciment de Sensenti va ser descobert en la zona montanyosa la qual va ser explotada i es va fundar una alcaldia major pel creiximent poblacional que la mateixa carrejava, esta veta es va extinguir en 1703 en agotar-se els depòsits de minerals, quedant el poblat produïa or, argent i cinc.

Mines d'Or

Artícul principal → Mines d'Or.

Este jaciment es troba en una regió montanyosa dels llocs denominats: Zona Central, Riu Colorat, Sant Antonio, La Bruixa, El Peñón, i Cerro Gran entre atres propencs a la central hidroelèctrica Francisco Morazán o El Caixó. Esta mina és explotada per la companyia Mena Resources, Inc., abans la companyia Tombstone, i els seus nous socis-patrocinadors de la companyia irlandesa MinMet i la canadenca TeckCominco, la qual extrauen l'or des de 1998 any en que tenen la seua concessió, degut a que va comprar el 20 % de les accions al seu anterior concessionària Glamis Gold; després es varen realisar estudis geològics els quals varen comprovar que el material de Mines d'Or és molt prometedor.

El proyecte de Mines d'Or conté 9,555 hectàrees incloent cinc hectàrees més en títul d'explotació la qual cobrix la major part d'un depòsit que s'ha estimat en 1,4 millons d'onces d'or i 300 millons de lliura de coure. Per a optar a ser amo del proyecte I&D (MinMet) va deure invertir cent mil de dólars en els següents dotze mesos a partir de la firma de l'acort, 250 000 de dólars en el segon any, i un total de dos millons de dólars en un periodo de cinc anys pròxims.

Mina de Regressos del Riu

Situat en les montanyes del departament de Santa Bàrbara, és explotada per la companyia Geomaque i subcontratista de les obres la companyia costarricense Sococo. La concessió la va realisar l'empresa canadenca Defiance Mining Corporation i el govern d'Hondures.

En novembre de 2001 l'empresa va tindre que detindre novament les seues operacions en Regressos del Riu per problemes en la primera pila de lixiviación. En data 31 de decembre de 2000, varen ser reduïdes en un 55 %, de 5.1 millons de tonellades de roca (aproximadament 410 000 onces d'or) a 2,1 millons de tonellades de roca (aprox. 170 000 onces d'or).

Santa Creu Mines

Localisat en el municipi de Quimistán, en el departament de Santa Bàrbara. Esta mina es troba entre els anys 1880 i 1886 es varen establir en el lloc de Santa Creu Mines miners de rigen francés que varen estar explotant el rubro, impulsat per socis francesos i hondurenys. El miner era el geólogo Alexandre Bourdariat i uns atres que aplegarien per 1880 i que es marcharen pel terme del contracte d'explotació en el govern i per un brot de la malaltia de la malaria.

Mina de Sant Martín

En 2001 esta mina va tindre un any exitós, ya que complete les operacions produint prop de 114 215 onces d'or; lo que a un preu promig de venda de 272 dólars per onça es traduïx en un total exportat de 31,1 millons de dólars. Assumint que les proyeccions d'onces en reserva i el preu de l'or es mantenen estables, esta empresa té encara per extraure prop de 265 millons de dólars en els pròxims nou anys, de la mateixa manera que prop de 160 millons de galons d'aigua, i va reportar els costs més baixos d'operació a nivell corporatiu (prop de 120 dólars per onça) ara la companyia estudia realisar una nova concessió en el lloc cridat minutas la que es troba a pocs quilómetros de la mina de Sant Martín.