Mineria en Bolívia
La mineria en Bolívia ha segut una característica dominant de l'economia i la política boliviana des de 1557. La mineria d'argent en l'era colonial, especialment en Potosí, va eixercitar un paper crucial en l'Imperi espanyol i en l'economia global.
En 2017, les activitats de mineria i pedreres varen representar el 9% de el PIB.[2] S'estima que l'indústria minera amprava a prop de 135.000 treballadors.[2] Bolívia va ser, en 2023, el quint major productor mundial d'argent, el sext major productor d'estany metàlic, el sext major de zinc i l'octau major de plom.[3]
Història
[editar | editar còdic]Colónia
[editar | editar còdic]
Des dels temps de la colónia espanyola, Bolívia, en eixe llavors la Real Audiència de Charcas, ha segut un país miner.[4] En l'explotació de les mines del Cerro Ric, descobertes pels espanyols en 1545, es va fundar la Vila Imperial de Potosí.[5] En 1556 va ser iniciat la primera solsida del Cerro Ric, obra del florentino Niccolò de Benino, dirigit a la veta Rica, i que va tindre 209 m de llongitut i 2,4 m² de secció.[6] Un fet notable tecnològic va ser l'introducció de la pólvora per a realisar l'arrancada en les mines, la transferència de les quals d'Europa a Potosí va prendre molts anys.[6] L'explosiu es va utilisar per primera volta en el continent americà al voltant de 1676, en el Virreinato de Nova Espanya (actual Mèxic), mentres que en Potosí la pólvora va ser introduïda en la segona mitat de el XVII.[6] Per a l'any 1788, se sap que l'arreplega semanal de pólvora per a les 44 mines actives en eixe moment en el Cerro Ric era de 584 quilograms, i que s'extreen 740 tonellades de minerals per semana.[6]
La producció minera en Potosí, en eixe llavors partix del Virreinato del Riu de l'Argent, va començar a descendir des de 1801 per una aguda crisis minera provocada per la falta d'azogues (mercuri) i una crisis agrícola concurrent.[7] Esta situació va dur a una recuperació parcial fins a 1812, gràcies als auxilis disposts per la Corona espanyola i l'abolició de la mita indígena.[7] No obstant, la producció va experimentar un nou descens atribuït al contrabando descontrolado i els efectes devastadors de la Guerra de l'Independència (1809-1825).[7] En 1816, el saqueig dels fondos del Banc Miner de Sant Carlos durant l'ocupació successiva de Potosí per patriotes i realistes va privar als azogueros de l'accés a crèdits estatals, lo que va agravar encara més la situació.[7] La producció declarada va començar a recuperar-se parcialment en l'independència de Bolívia, marcant un inici de recuperació despuix d'anys de decliu.[7]
Després de la declaració d'independència de Bolívia en 1825, la mineria de l'argent travessava una crisis en mines abandonades i falta de treballadors.[8] Durant el govern d'Antonio José de Sucre, entre 1826 i 1828, va nacionalisar les mines abandonades per a atraure sense èxit al capital estranger, ademés de crear un banc que s'encarregara de rescatar tota la producció d'argent del país en el fi principal de falcar en ella moneda en la Casa de la Moneda.[8] En 1829, la creació de la moneda feble, de menor llei i fraccionaria,[9] baix el govern del mariscal Andrés de Santa Creu va revitalisar temporalment l'economia, fomentant el comerç regional i mantenint la circulació d'argent en el país.[8] Durant les primeres décades de la República, la major part de l'argent produït es va convertir en moneda, lo que va estimular la circulació de mercaderies en l'espai regional.[8] Esta moneda va ser àmpliament acceptada en Perú i Argentina, i va proporcionar ingressos a l'Estat.[8] L'any 1836 va ser un moment crític per al govern de Santa Creu, ya que en les guerres de la Confederació Perú-Boliviana contra Chile i Argentina, havien creixcut les necessitats financeres de l'Estat per a poder pagar a l'Eixèrcit, per lo que des de 1835 l'acunyament d'argent senzill es va duplicar.[7] En este context de creixent demanda de recursos, el jaciment de ferro del Mutún, ubicat en la regió del Pantanal a l'est de Bolívia, va ser descobert en 1848, encara que este no va ser estudiat sino fins al sigle següent.[10]
La caiguda dels preus del mercuri en la década de 1850, com a conseqüència dels descobriments de Califòrnia, va permetre reduir els costs de producció de l'argent, facilitant la reactivació de vàries mines.[8] Durant la década de 1860, una nova èlit minera, formada per antics hacendados i comerciants, va començar a controlar les principals mines del país. Figures com Aramayo, Pacheco i Aniceto Arce varen adquirir importants propietats mineres, modernisant l'indústria.[8]
En 1872, baix el govern d'Agustín Morales, es va abolir de la moneda feble, i la va lliberalisar el comerç d'argent, marcant un canvi significatiu i impulsant la vinculació en el capital estranger. Aniceto Arce va formar la Companyia Huanchaca en 1873 i el Banc Nacional de Bolívia. La modernisació de l'indústria minera va alvançar en l'introducció de tècnics europeus. No obstant, a finals de la década de 1870, els preus internacionals de l'argent varen començar a caure, afectant l'indústria.[11] En 1885, Arce, com a Ministre Plenipotenciario en Chile, va conseguir un acort per a estendre el ferrocarril d'Antofagasta a Uyuni, completat en 1889, lo que va facilitar l'exportació de minerals.[11] Encara que la Companyia Huanchaca es va beneficiar d'estes millores, atres empreses mineres varen sofrir per la seua ubicació alluntada del ferrocarril.[11] L'expansió de la mineria va estar acompanyada per l'expansió de les facendes, en l'oligarquia miner-terratinent beneficiant-se de l'expropiació de terres indígenes.[11] La vinculació entre mines i facendes va ser una característica clau durant el cicle de l'argent.[11] En finalisar el XIX, la caiguda dels preus internacionals i l'aument dels costs de producció varen dur al colapse de la mineria de l'argent.[11] L'oligarquia es va refugiar en les seues propietats rurals, i encara que la mineria havia contribuït a la riquea nacional, l'economia boliviana va permanéixer depenent del capital estranger i de l'exportació de minerals.[11]
XX
[editar | editar còdic]
En el XX, la mineria d'estany va reemplaçar a la d'argent i es va convertir en l'element central de la mineria boliviana, i els rics barons de l'estany varen eixercitar un paper important en la política nacional fins que varen ser marginats per la nacionalisació de l'indústria en la Corporació Minera de Bolívia (Comibol), que va seguir de la Revolució de 1952. Els miners bolivians varen jugar un paper crític en el moviment obrer organisat del país des de la década de 1940 fins a la de 1980.
No obstant, per a 1985, la producció de tots els minerals significatius en el país no havia conseguit superar el nivell registrat en 1975.[12] Ademés, el mercat internacional del estany va colapsar en 1985.[12] En 1987, el sector miner representava solament el 4 % del PIB, el 36 % de les exportacions, el 2,5 % dels ingressos governamentals i el 2 % de la força laboral, en comparació al 8 % de el PIB, el 65 % de les exportacions, el 27 % dels ingressos governamentals i aproximadament el 6 % de la força laboral en 1977.[12] No obstant, impulsat per un aument massiu en la producció d'or, el sector miner es va recuperar en 1988, tornant a ocupar el primer lloc en la llista de generadors de divises del país.[12]
La crisis de 1985 va impulsar al govern a prendre mides econòmiques d'emergència, incloent acomiadaments massius de miners. El XXI ha vist una recuperació i expansió del sector miner, i el govern d'Evo Morales ha renacionalizado vàries instalacions. No obstant, des de 2010, la mineria en Bolívia està principalment en mans privades, mentres que la gran majoria dels miners treballa en cooperatives. Grans mines de propietat estrangera, com la mina Sant Cristóbal del Grup Sumitomo, també produïxen cantitats relativament grans de minerals. En 2010, 79.043 miners treballaven en el sector, produint $2.642 mil millons en productes minerals.[13]
Entre 2007 i 2017, la producció d'estany en Bolívia va experimentar un creiximent significatiu, alcançant un promig anual de 18.951 tonellades mètriques fines (TMF).[14] Durant este periodo, l'aporte estatal va tindre una participació destacada, representant en promig al voltant del 54% de la producció total d'estany en el país.[14]
Estructura de l'indústria minera
[editar | editar còdic]El Ministeri de Mineria i Metalúrgia és responsable de dirigir i desenrollar les indústries mineres i metalúrgiques, aixina com d'implementar polítiques i regulacions per a les activitats mineres i metalúrgiques en el país.
L'indústria minera està organisada en tres sectors principals: el sector de propietat governamental, principalment Comibol; les chicotetes cooperatives mineres; i les empreses privades de mijana i gran escala. En 2013, les empreses privades varen produir la major part dels minerals per massa i valor. No obstant, els miners cooperativistas representen la gran majoria dels treballadors miners.
Comibol i el sector estatal
[editar | editar còdic]La Corporació Minera de Bolívia (Comibol), creada en 1952 per mig de la nacionalisació de les mines d'estany del país, va ser una enorme corporació multiminera controlada pel moviment obrer i la segona empresa d'estany més gran del món, fins que va ser descentralisada en cinc empreses mineres semiautónomas en 1986.[12] Ademés d'operar vintiuna companyies mineres, vàries fàbriques de recanvis, plantes d'electricitat, granges, un ferrocarril i atres agències, Comibol també proporcionava educació per a més de 60.000 chiquets, vivendes per a famílies mineres, clíniques de salut i comissaries populars subsidiadas cridades pulperías.[12] Per a 1986, Comibol amprava a més treballadors no miners que miners.[12]
Els observadors varen criticar severament les polítiques mineres de Comibol.[12] Comibol va tardar quinze anys en dur la producció d'estany als nivells previs a la revolució de 1952.[12] Ademés, Comibol no va invertir lo suficient en tecnologia minera i en les mines existents, i va demostrar ser incapaç d'obrir noves mines.[12] De fet, llevat a mitan de la década de 1960, Comibol no es va dedicar a l'exploració.[12] En térmens d'administració, el control obrer eclipsava inclús les decisions tècniques i administratives detallades.[12]
La descentralisació de Comibol baix el Pla de Rehabilitació va reduir la nòmina de la companyia de 27.000 empleats a menys de 7.000 en menys d'un any.[12] Totes les mines de Comibol, que anteriorment eren responsables de la major part de la producció minera, varen ser tancades des de setembre de 1986 fins a maig de 1987 per a examinar la viabilitat econòmica de cada mina; algunes mai varen reobrir.[12] Les companyies mineres i de servicis de Comibol varen ser reestructurades en cinc subsidiàries mineres autònomes (en Oruro, La Pau, Potosí, Quechusa i Oriente), i dos companyies de fundició autònomes (la Companyia de Fundició de Vinto i l'Empresa Metalúrgica Karachipampa en Potosí), o varen ser transferides a ministeris com el Ministeri de Servicis Socials i Salut Pública o el Ministeri d'Educació i Cultura.[12] La burocràcia també va experimentar importants canvis administratius.[12]
El govern d'Evo Morales renacionalizó les mines cooperatives en Huanuni en octubre de 2006,[16] les instalacions de fundició en Vinto en febrer de 2007[17] i Karachipampa en giner de 2011.[18]
Cooperatives mineres
[editar | editar còdic]Les cooperatives mineres i atres miners diversos conformaven el restant dels productors en el sector miner, encara que la seua producció s'agregava en la del sector de la menuda mineria.[12] La Federació Nacional de Cooperatives Mineres de Bolívia (Fencomin), fundada en 1968,[19] servia com a organisació paraigües per a les 434 cooperatives mineres del país, de les quals el 82 % explotaven or.[12] No obstant, solament uns pocs d'estos grups estaven oficialment registrats en l'Institut Nacional per a Cooperatives.[12] La majoria de les cooperatives eren chicotetes i consistien en miners individuals organisats per mina o mineral específic, utilisant molt poca tecnologia.[12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]», swissinfo.ch. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ 2,0 2,1 2016 Minerals Yearbook.Consultat el 16 de juliol de 2024.
- ↑ «seu-historica-vigència-en-bolivia/ », La Raó. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ (Giner de 2002) «Mineria, Minerals i Desenroll Sustentable en Bolívia», Mineria, Minerals i Desenroll Sustentable en Amèrica del Sur (PDFPDF), Centre d'Investigació i Planificació del Mig ambient.
- ↑ Revista Lletres Verdes.(6)Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 (Decembre de 2004) Història de la Mineria Andina Boliviana (Sigles XVI-XX), Potosí - Bolívia.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 (1997) «Producció, tecnologia i treball en la Rivera de Potosí durant la República primerenca», El sigle XIX: Bolívia i Amèrica llatina, Institut français d’études andines, pp. 395-435. ISBN 978-2-8218-6546-4.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Petropress.(23)Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «Museu Virtual de Billets i Monedes». Banc Central de Bolívia. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ Fundació mileni.La Pau - Bolívia:Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Petropress.(27)
- 29-33.Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 12,10 12,11 12,12 12,13 12,14 12,15 12,16 12,17 12,18 12,19 (1991) Bolívia: a country study, tercera edició (en anglés), Federal Research Division, Library of Congress.
- ↑ «[2]», Pàgina Sèt. Consultat el 16 de juliol de 2024.
- ↑ 14,0 14,1 Banc Central de Bolívia.Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «[3]», La Pàtria. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «de-el seu-nacionalizacion-en-2006-19042016/ », Pàgina Sèt (CEDLA). Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «Història». Empresa Metalúrgica Vinto. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «[4]», La Raó. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- ↑ «[5]», Bolívia Informa. Consultat el 19 de juliol de 2024.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Minería en Bolivia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.