Mina de carbó de Benxihu

La mina de carbó de Benxihu (en chino tradicional, 本溪湖煤礦; en chino simplificado, 本溪湖煤矿; en japonés, Honkeiko), localisada en Benxi (Liaoning, China), va iniciar la seua activitat en 1905. Originalment una mina de ferro i carbó baix control conjunt chinenc-japonés, el proyecte miner va acabar baix control majoritari japonés. A principis de la década de 1930, Japó va invadir el nordest de China i la província de Liaoning va passar a formar part de Manchukuo, un estat títaro controlat per Japó. Durant la segona guerra sino-japonesa, els japonesos varen obligar als peons chinencs —alguns dels quals havien segut capturats d'organisacions militars locals— a treballar en la mina, baix condicions molt precàries. El menjar era escàs i els treballadors no tenien roba suficient. Les condicions faeneres eren molt dures i malalties com el tifus i el còlera s'estenien en facilitat per la mala situació sanitària i al pobre suministrament d'aigua. Típicament els miners treballaven tandes de 12 hores o més. Se sap que els mandos japonesos colpejaven als treballadors en els mànecs de picos i que el perímetro de la mina estava entancat i vigilat. Molts descriuen les condicions de treball com d'esclaus.

Explosió de pols de carbó

El 26 d'abril de 1942 una explosió de gas i pols de carbó en la mina va fer esclatar flames des de l'entrada del pou. Els familiars dels miners es varen afanyar al lloc, pero una cordonera de guàrdies japonesos els va negar l'entrada i varen erigir cerques elèctriques per a mantindre'ls fora. En un intent de reduir el fòc subterràneu, els japonesos varen apagar la ventilació i varen sagellar la boca del pou. Els testics diuen que els japonesos no varen evacuar el pou per complet abans de sagellar-ho, atrapant a molts treballadors chinencs baix terra per a asfixiar-se en el fum. Posteriorment, l'Unió Soviètica va investigar i va culpar l'actuació japonesa d'aumentar innecessàriament el número de morts.

Els treballadors varen tardar dèu dies en retirar tots els cadàvers i enrunes del pou. Els morts varen ser enterrats en una fossa comuna propenca. Moltes víctimes no varen poder ser identificades adequadament per l'extensió de les cremades. Els japonesos varen informar al principi que el número de morts era de 34. Els informes inicials dels periòdics eren breus, d'a penes 40 paraules, i minimisaven la magnitut del desastre, caracterisant-ho com un event menor. Més vesprada, els japonesos varen erigir un monument als morts. La placa donava el número de morts com 1327. Es creu que l'número real va ser de 1549, el 34 % dels miners que treballen eixe dia. Va ser el pijor desastre en l'història de la mineria del carbó i el segon pijor accident industrial registrat. D'este número de fallits, 31 morts varen ser japonesos, les 1518 restants varen ser chinencs.

Els japonesos varen continuar operant la mina fins al final de la Segona Guerra Mundial, en 1945, quan varen ser derrotats i obligats a retirar-se de China. Despuix de la retirada japonesa, els treballadors chinencs varen prendre el control del lloc. En la lliberació despuix de la guerra, l'Unió Soviètica va investigar l'accident. Varen descobrir que solament alguns dels treballadors varen morir directament per l'explosió de gas i pols de carbó. La majoria de les morts es varen deure al enverinament per monòxit de carbono produït quan els japonesos varen tancar la ventilació i varen sagellar la boca del pou despuix de l'explosió inicial.