Masticació

Erro al crear miniatura:

Langur gris moñudo mastegant una bossa de plàstic.

La masticació és una part de la funció digestiva dels mamífers, inclós el ser humà. És el procés per mig del qual es tritura el menjar prèviament ingerit al començ de la digestió aumentant aixina la cantitat d'energia i nutrients obtinguts de l'aliment en comparació d'atres vertebrats que no masteguen.

En el ser humà, la masticació corre a càrrec dels dents o, més concretament, dels molar, en colaboració en la llengua. El producte d'esta acció és el birla alimentícia. La peça dental té uns cims que faciliten l'assimilació de nutrients i tenen que desplaçar-se per a favorir la superfície de masticació.

Masticació i deglució

Procés per mig del qual el menjar és triturada en ajuda de les peces dentals i és homogeneizada o lubricada en la saliva, açò es deu a una acció reflectix congènita o incondicionada. La secreció de saliva és una resposta a l'estimulació directa de les cèlules del gust o de la mucosa bucal.

La secreció de la saliva es produïx també d'una atra forma. La boca es fa aigua a la vista de l'aliment o en advertir l'olor i, inclús, davant la sola idea del menjar, especialment quan tenim fam. Els experiments de Pavlov demostren que en el regne animal existix també relació entre els conceptes abstractes i la secreció salival en conductes depreses.

La cantitat de saliva que segrega cada dia un humà adult varia, en general, entre 1000 i 1500 cc. La saliva es compon en un 99 % d'aigua, i l'exigua cantitat de material dissolt en ella està constituït, essencialment, per la mucina, una substància que dona una determinada viscositat al líquit salivar, i per una enzima, la ptialina. En la saliva, com en tots els líquits de l'organisme hi ha dissoltes sales de sodi, de potassi, de calcio i de magnesi. Un element important és el lisozima, antibiòtic natural que eixercix en la boca una profitosa acció antibacteriana. Les funcions digestives són realisades per la ptialina, capaç de transformar els hidrats de carbono cuits en un sucre, la maltosa. No obstant, per a que el hidrat de carbono, contingut en les cèlules de totes les substàncies feculentas (creïlles, pomes i, en general, tota la verdura), puga ser atacat i digerit per la ptialina, deu lliberar-se de l'envoltura de celulosa que protegix a cada cèlula, que solament la cocció pot trencar.

De totes maneres, l'aliment es deté molt poc temps en la boca per a que els hidrocarbonos dels aliments ben cuits puguen ser digerits efectivament per la saliva. És cert, per una atra part que si l'aliment ha segut ben mastegat i humit per la saliva, esta podrà iniciar la seua acció en el mateix estòmec, convertint aixina gran part del hidrocarbonado en maltosa, que experimentarà despuix una ulterior transformació.

La funció digestiva, no obstant, no deu ser considerada com la principal funció de la saliva. En efecte, encara que en la saliva no hi haguera ptialina, això no representaria un gran dany per a l'organisme. En l'intestí es derramen normalment atres sucs molt més poderosos, pel que fa a la digestió dels carbohidrats; en la pràctica, estos no tenen en conte la llabor realisada per la ptialina i són capaces de descompondre les molècules més grans en unitats més chicotetes directament absorbibles. La saliva servix, principalment, per a mullar l'aliment i fer-ho pastoso i més fàcil d'engolir; manté ademés la boca neta, impedint que partícules de menjar es queden entre les dents i demés cavitats. La saliva juga també un paper essencial en l'emissió de la veu.

La masticació

Durant la masticació, els llavis, la mandíbula, les galtas i la llengua treballen en una notable coordinació de moviments. Les dents incisives penetren en l'aliment i ho sosté tallant-ho, mentres que les mans lo halan, per a esgarrar finalment. La missió de triturarlos queda reservada als molar. Les mandíbules ademés de tindre la capacitat de tancar-se en notable força, realisen també moviments laterals, que ajuden a moldre cada volta més finament l'aliment. Els músculs de les galtes, dels llavis i sobretot de la llengua duen contínuament els trossos més grans baix els molar, arreplegant al mateix temps la saliva que brota dels conductes de les glándulas i humix l'aliment triturado fins a formar una chicoteta massa pastosa, cridada birla alimentícia, que es pot ingerir més fàcilment

La deglució

La deglució és un procés prou complicat. El menjar, en efecte, per a passar de la boca al esòfec, deu travessar la faringe; en esta convergixen atres vies: les cavitats nassals, laríngea, esofágica i l'oral. La faringe constituïx, puix, el creuament de dos importants llínees de pas:

• la primera transporta l'aire, i va des de la part més interna de les cavitats nassals fins a la laringe i, d'ací, fins als pulmons
• l'atra, per la que passa el menjar, va des de la cavitat oral fins a l'esòfec.

És evident que, durant la deglució, no solament quedarà continguda per breu temps la respiració, sino que caldrà prendre totes les precaucions per a que el menjar no es desvie per una via equivocada, és dir, no passe a la laringe o, com es diu no es vaja per mal lloc.

Fases de la deglució

• Fase voluntària, durant la qual el menjar passa des de l'esquena de la llengua fins al istme de les fauces, és controlada per la voluntat; les fases successives, durant les quals el menjar travessa la faringe, tenen lloc automàticament. La birla alimentícia és, per tant, és espentat cap a arrere per l'acció de la llengua, ajudada per les galtes.
• El paladar bla, en elevar-se, tanca l'orifici que posa en comunicació les cavitats nassals en la faringe, impedint, d'esta forma, que l'aire puga entrar i arrastrar el menjar cap a la laringe.
• Fase faríngea , oportunament, pel simultàneu descens de l'epiglotis i l'elevació de la laringe de modo que a la birla alimentícia no li queda una atra possibilitat que elegir l'única via que permaneix oberta, o siga, la que conduïx a l'esòfec. Si una chicoteta porció de birla entra en la laringe, queda bloquejada pel replec ventricular.
• Fase esofágica, la birla provoca una ona peristáltica de contracció que recorre el tubo en tota la seua llongitut, fent alvançar el menjar fins a la vàlvula que tanca l'entrada superior de l'estòmec, cridada cardias. Este esfínter, normalment contret per a impedir que el menjar refluya de l'estòmec, es relaixa en este moment i permet el pas de la birla alimentícia cap a estòmec.