Marcià de Heraclea
Marcià de Heraclea (en grec, Μαρκιανὸς Ἡρακλεώτης - Markianós Hērakleṓtēs; en llatí, Marcianus Heracleensis) va ser un geógrafo grec de l'antiguetat tardana. La seua ciutat d'orige va ser Heraclea Póntica. L'época en la que va viure és incerta, pero se sap que va ser anterior a Esteban de Bizancio i posterior a Claudio Ptolomeo.[1]
Obres
[editar | editar còdic]Les obres que se li atribuïxen són:
- Periple de la mar Exterior (Periplus maris externi), ed. Müller (1855), 515-562.
- Epítome del Periple de Menipo de la mar Interior (Menippi periplus maris interni) (epitome Marciani), ed. Müller (1855), 563-572.
- Epítome de la Geografia de Artemidoro (Artemidori geographia) (epitome Marciani), ed. Müller (1855), 574-576.[2][3]
- Tractat de distàncies des de Roma a les ciutats més famoses de la terra habitada
El Periple de la mar Exterior és l'obra de Marcià que s'ha conservat de forma més completa, encara que no del tot. Es dividix en dos llibres: el primer tracta de les costes de l'oceà meridional i oriental (Oceà Índic) i, el segon, de les costes de l'oceà septentrional i occidental (Oceà Atlàntic). La font principal d'este periple és l'obra de Ptolomeo pero, a diferència d'ell, va donar les distàncies en estadis tant del perímetro de la costa com de la distància en llínea recta. La font d'estes senyes és el geógrafo Protágoras.[4]
El Epítome del Periple de Menipo devia ser un resum dels tres llibres del periple de Menipo de Pérgamo, que era de la mar interior, és dir, el Mediterràneu i les seues mars adjacents. En el llibre I es descrivien les costes de la mar Negra i de la Propóntide; en el llibre II, les costes d'Europa i en el llibre III, les costes d'Àfrica i Àsia Menor.[5] S'ha conservat de forma completa únicament la part que tracta la costa septentrional d'Anatolia des del Helesponto fins a una miqueta més allà de Sínope. Atres fragments d'atres parts del epítome procedixen de cites d'Esteban de Bizancio.[6]
Dins de l'introducció a este epítome, és destacable la llista de periplógrafos i geógrafos que Marcià diu haver consultat. Cita a Timóstenes de Rodas, Eratóstenes, Piteas de Massalia, Isidoro de Cárax, Sosandro, Simias, Apeles de Cirene, Eutimenes de Massalia, Fileas d'Atenes, Andróstenes de Tasos, Cleón de Sicília, Eudoxo de Rodas, Hannón de Cartago, Escílax de Carianda, Boteo, Artemidoro de Efeso, Estrabón i Menipo de Pérgamo. Els escrits de molts d'estos autors s'han perdut, ya que el seu valor lliterari era escàs i l'informació que aportaven era a sovint poc fiable. No obstant, Marcià destaca les obres de Artemidoro, Estrabón i Menipo com les més exactes d'entre tots els citats.[7]
Per una atra part, del Epítome de la Geografia de Artemidoro solament s'han conservat breus fragments a través de cites d'Esteban de Bizancio i d'escolios a Apolonio de Rodas, mentres que el Tractat de distàncies des de Roma a les ciutats més famoses de la terra habitada tampoc s'ha conservat. S'ha sugerit que este tractat podria ser una còpia d'una obra del geógrafo Protágoras que Marcià hauria afegit al final del seu Periple de la mar Exterior.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Salvador Bravo Jiménez, L'estret de Gibraltar en l'antiguetat. Un anàlisis de la lliteratura periegética, p.34, en revista Almoraima, nº. 38 (2009)
- ↑ Müller, Carl (1855). Geographi Graeci Minores - Volum 1, 1ª edició (en llatí), París: Ambrosio Firmin Didot.
- ↑ Müller, Carl (1861). Geographi Graeci Minores - Volum 2, 1ª edició (en llatí), París: Ambrosio Firmin Didot.
- ↑ 4,0 4,1 Luis Agustín García Moreno i Francisco Javier Gómez Espelosín (1996): Relats de viages en la lliteratura grega antiga, pp.436-438, Madrit: Aliança Editorial, ISBN 84-206-0794-0.
- ↑ Antonio Ignacio Molina Marín: Geographica: ciència de l'espai i tradició narrativa de Homero a Cosmas Indicopleustes, p.324, en revista Antiguetat i cristianisme, XXVII, 2010, Universitat de Múrcia, ISSN: 0214-7165.
- ↑ Luis Agustín García Moreno i Francisco Javier Gómez Espelosín (1996): Relats de viages en la lliteratura grega antiga, p.410.
- ↑ Francisco J. González Ponce(2020).Monografies de Gahia.(5)
- 44-45.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Marciano de Heraclea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.