Malandragem

Barri Tel en Ric, històricament un lloc de trobada de malandros.

Malandragem és un terme del idioma portugués que podria ser traduït a espanyol com malandraje, i que senyala la forma d'actuar dels malandros o malandras, o siga dels "chics mals i ribalts" ("bad boy"), dels "galliponters", dels "pandilleros" que tendixen en agrupar-se en "banditas de malandras". Este comportament de cert tipo de jóvens, típic d'algunes grans ciutats de Brasil, engloba un conjunt de artimañas utilisades pels malandros per a obtindre ventages en determinades situacions, que moltes voltes lindan en lo ilícit, i que en llínees generals es caracterisen per l'ingeniositat, la subtilea i l'engany. L'eixecució de les accions preparatòries i del desenllaç d'estes artimañas exigix destrea, carisma, simpatia, facilitat de paraula, i qualsevol atra cosa que facilite manipulació de persones o de situacions, de forma d'obtindre respals o favors dels involucrats, de la manera més fàcil i en el menor risc possible.

Naturalment el malandro és deshonesto en actuar, ya que embauca, ment, enredra, confon, puix sempre presupon que actuar en forma neta i honesta no genera els resultats més convenients. El malandro, o siga el que practica el malandraje, actua d'acort en eixe popular adagi brasilero immortalisat en el nom de Llei de Gérson: "gosto de levar vantagem em tudo" ("m'agrada dur ventajita en tot").

Junt al cridat jeitinho, el malandragem pot ser considerat un atre modo d'actuació social típicament brasilero (encara que no exclusivament brasilero), i que en lo bàsic es diferencia del jeitinho en el sentit de que a l'aixina actuar, en la majoria de les voltes, l'integritat de les persones de bona fe i/o els interessos de les institucions són efectivament lesionats, a tal punt de poder definir esta qüestió com èticament lesiva o jurídicament dolorosa. El malandragem que té èxit presupon que s'obtinguen ventages sense que la seua acció es faça percebre en la majoria dels casos, o per lo manco eixa és l'intenció. En térmens populars i simples, pot dir-se que el "malandro" enganya a la víctima (al otario, al mec), sense que este perceba que està sent enganyat (a lo manco en un primer moment).

A voltes, el malandragem és considerat en l'imaginari popular brasilero com una ferramenta de justícia individual. En efecte, davant la força de les institucions freqüentment opresoras, l'individu "malandro" és el curupira que tracta de buscar i de vulnerar el "taló de Aquiles" de la societat allà a on es trobe, per a després eixir com una espècie de moonwalker ("caminante en la lluna") en total desembaràs.

Tal com el jeitinho, el malandragem és un recurs que requerix destrea i habilitat, i és utilisat per individus moltes voltes de poca influència social i de poc nivell educatiu, que naturalment són socialment desfavorits en menys possibilitats en una série d'aspectes. Per cert, açò no impedix que esta forma d'actuació siga també utilisada o imitada per individus molt millor posicionats socialment. A través del malandragem, per eixemple es poden obtindre ventages ilícites en jocs d'encert, o en els negocis, o en la vida social, o en els estudis, etc. Es pot considerar "malandro" per eixemple a un adultere que convenç a la dòna de que la seua accionar tenia una atra finalitat. Es pot considerar "malandro" qui a una autoritat o a un inspector demana "dá um jeito", per a no pagar una multa tal com es deuria. Es pot considerar "malandro" al "jugador" que manipula les cartes i du per a sí tota una mà d'apostes.

Estereotip del malandro brasilero

Chapéu-palheta, un accessori indispensable per al malandro brasilero de la década del 30.

l'estereotip del típic malandro brasilero va sorgir en la primera mitat de el XX. Carregat de cert romanticisme, va anar principalment immortalisat en moltes lletres de samba. D'acort en este estereotip propagat pel samba, el malandro és especialment carioca i habita els guetos de Riu de Janeiro; ademés, usa canotier o panamá, i calça sabates de colors blanc i negre.

Vist camisa negra en llistons blancs (és part de la seua identitat, molt possiblement per imitació de l'uniforme del club Botafogo de Futebol i Regates), ademés d'ostentar algun que un atre detall roig i miges blanques, i sempre duent una navaixa en la bojaca del pantaló o de la casaca; i ademés en molta freqüència, encamina els seus passos a la zona de Barão de Mauá (plaça, estació de la llínea férrea, zona portuària, etc). És bohemio, viu de chicotets colps (robos per descuit, estafes, enganys), aprecia el zamba, i no confia que el treball formal proporcione un modo de vida estable i raonable; ademés, és sensible i sentimental, i també galant, caballeroso, i un amant celós.

Òbviament, no existix una formalisada "teoria del malandragem" que sustente i justifique ideològicament este comportament típic. Com ya es va manifestar, la postura, l'actitut, i els hàbits quotidians del malandro brasilero és retratat principalment per les arts. El samba "Lenço no Pescoço", escrit per Wilson Batista i gravat per Sílvio Caldas en 1933, es va tornar una espècie de "himne" del "malandragem brasilero". Les seues estrofes descriuen en precisió el modo de vida d'un típic malandro: "Meu chapéu do costat / Tamanco arrastando / Lenço no pescoço / Navalha no bosso / Eu passo gingando / Provoque i desafio / Eu tenho orgulho / Em ser tão vadio. / Sei que eles falam / Deste meu procedir / Eu vexe quem trabalha / Anar no miserê / Eu sou vadio / Perque tive inclinação / Eu em lembro, era criança / Tirava samba-canção".

El modo de ser i de vestir dels malandros, com a estereotips, també es nutrix de la font del personage folklòric Zé Pelintra, personalitat emblemàtica del Catimbó. l'Umbanda posteriorment va incorporar l'antic cap de taula o mestre de cerimònies (mestre de taula), com la figura del malandro, en oportunitat del trasllat de les levas de migrants des del nordest al centre-sur de Brasil. Zé Pelintra seria un bohemio de modos prou violents, encara que de bon cor i molt servicial, sent, inclusivament, considerat com una espècie de "padrí dels pobres". La principal diferència entre l'estereotip del malandro i la representació de Zé Pelintra, és que este últim vist més formalment, en casaca o sac i corbata (esta última generalment groga), mentres que el típic malandro carioca preferix usar camises a ralles sense corbata.

En Brasil, molts individus que podrien ser considerats com "malandros típics", varen fer fortunes ilícites com a empresaris del cridat jogo do bicho (en espanyol, joc del bicho o joc de l'animal). Estos malandros inclús practicaven caritat i invertien forta en les escolas de samba, lo que els va conferir una image romàntica de benefactors. Tal image es va vore severament empañada en l'episodi conegut com "CPI do jogo do bicho", a on es va investigar el involucramiento d'este tipo d'empresari (el "bicheiro") en episodis de corrupció. De fet, sense dubte, la llínea que separa el malandragem romàntic del crim explícit i de l'illegalitat flagrant, és generalment molt imprecisa.

La colecció de contes "Pastors dona Noite", de Jorge Amat, proporciona un retrat romàntic i costumiste dels "malandros": desvergonzado, alborotador, simpaticón, entrador, bohemio, embaucador, i en el fondo solidari, lleal en amics i parells, i de bon cor. La "Òpera do Malandro", de Chic Buarque de Hollanda, descriu en precisió certes qualitats típiques del malandro: contrabandista, bonachón, vivillo i en certea en molts casos delincuent o amic de les illegalitats. Més sòbria que la citada òpera, la peça teatral "Boca de ouro", escrita per Nelson Rodrigues, oferix un perfil realiste del malandro bicheiro: orgullós, vanidoso, generós per demagògia i idiosincràsia, pero de qui es deu recelar.

En idioma espanyol el terme "malandragem" és preferible usar-ho aixina, en el vocable en portugués sense modificar, per a be establir que nos estem referint als típics "malandros brasileros". No obstant, les figures del "malandro" i del "malandraje" sense dubte són més o menys universals, i en major o menor grau es donen en casi totes les cultures, encara que clar, d'un a un atre lloc hi ha diferències en el modo de vestir, d'actuar, i inclús de caminar dels malandros, aixina com sobre idiosincràsia, estratègies de supervivència, formes d'actuació en els seus parells i en estranys, etc.

El "malandragem" com a modo de vida

El cinisme és un estat d'esperit fortament associat en el malandro: Bufó tocant el llaüt, de Frans Hals.

El "malandraje" es configura quan un grupito de malandros abdica i mateixa rebuja en força moltes de les seues funcions i obligacions socials naturals, tals com a obediència a l'autoritat i a les normatives, respecte a la propietat aliena, altruisme, compliment de la paraula empenyorada, honestitat, etc., preferint viure el dia-a-dia de la forma més cómoda i hedoniste possible. En realitat el malandro típic no pren este tipo d'actituts per convicció ideològica-revolucionària, per rebelia front a les injustícies, o per qualsevol atre objectiu intelectualment més o menys justificat. A pesar de que moltes de les seues reaccions puguen ser desencadenades per cert resentiment social, el malandro, les més de les voltes, no se sent un salvador o un justicier, i no pretén canviar el status quo de la societat; enfrontat a una discussió d'este tipo, per ahí el malandro es motiva per a opinar, encara que pot ser que ho faça per a salvar les apariències, puix en el fondo, que les coses siguen d'una forma o d'una atra, li té sense conte en quant ell puga continuar en la seua forma de vida. En veritat al malandro no li atrau per a res la possibilitat de desenrollar un treball formal i honest, i preferix realisar chicotets delictes furtivos, o confabular enganys en alguns dels seus parells, tenint aixina impressió d'èxit, aixina com sensació de satisfacció, d'alegria, i mateixa de superioritat.

Per estes característiques, el malandro moltes voltes és rotulat com a “pereós”, “vagabunt”, “escoria”, “haragán”, “indolente”, i “inútil”. Les més de les voltes la seua actitut roça en lo delictiu, lo que per llògica pot enquadrar-se en qüestions penals. Pero per una atra part, i ya que estes actituts també són típiques dels individus socialment desfavorits, el malandraje moltes voltes és vist en certa simpatia, o a lo manco en tolerància. En varis aspectes el malandro li'l percep com complint cert rol d'héroe, a pesar de que el seu comportament s'aproxima molt més al d'un antihéroe. En molts contexts, el malandro és idealment representat com un subjecte que està privat de respal i molt alluntat d'institucions que ho puguen representar, per lo que per a eixir avant precisa de la seua pròpia inteligència i de tot tipo de artimañas, per a poder bregar en els més forts i poderosos, aixina com en l'inflexibilitat d'algunes institucions. Ademés, el malandro idealizado incorpora per a sí carisma i simpatia, mateixa en casos que donarien per a no aprovar el seu comportament. I és en este sentit, que el malandragem s'acosta molt al jeitinho.

El malandragem està profundament arraïlat en l'imaginari popular. En el seu llibre "La Gran Massacre de Gats" (en anglés The Great Cat Massacre), Robert Darnton expon cóm, durant l'Alta Edat Mija, el malandragem fora defés i immortalisat per les classes populars i com a forma de justícia individual. En una época de poc menjar i abismes socials, els personages que hui podem observar que varen formar part de les històries de "Mare Oca", usaven regularment artimañas i ingenie per a enganyar a persones més pudientes i favorides (recorde's per eixemple a Pulgarcito enfrontant-se al ogre, o recorde's el història del Gat en Botes), conseguint aixina d'esta forma garantisar la pròpia supervivència quotidiana, i en algun cas inclús obtenint lo que eixa gent podia considerar com "una chicoteta fortuna". Estes artimañas i destrea, en anys del Renaixença, a voltes varen ser denominades "cartesianismos", en referència està clar a René Descartes, les idees de la qual no eren molt ben enteses per tots, i lo que llavors era observat en certa desconfiança per part de les classes populars.

Estos "cartesianismos" involucraven manipulació de persones, chicotets fraus i enganys, i inclús fins a manipulacions màgiques. Pero bo, observe's que precisament eixa és l'actitut típica del malandragem brasiler en els nostres dies, en menor esforce buscar formes més accessibles d'obtindre ventages i posicions confortables, la major part relacionades en el simple fruïment de plaers sensorials (menjar i beure be, jugar, apostar, enamorar, ballar, cantar, etc). ¡No hi ha res nou baix el Sol! I para tot això conseguir sense major esforç, el malandro utilisarà el seu labia i les seues habilitats, la seua inteligència i la seua rapidea, i be atres característiques que li permeten manipular a les persones, guanyant la seua confiança i la seua amistat. En el desenroll d'estes "astúcia", el malandro eventualment contarà també en la seua bona estrela, o siga en la sòrt, puix com ya s'ha dit, este típic personage no confia que es necessiten grans esforços per a aixina poder conseguir alguna cosa (d'allí també la seua predilecció pels jocs d'encert, sobretot quan es conseguix poder manipular els resultats d'ells). També cal resaltar que la subtilea i l'individualitat són algunes de les principals característiques del malandragem, i en este sentit, un corsario, un assaltant a mà armada, un saquejador, un líder de maleantes, no necessàriament deuen ser vists com malandros, pero sí un contrabandista o un estafador.

L'estereotip del malandragem va influenciar apreciablement en la cultura brasilera, encara que també en la d'atres països i en diferents époques. En la primera mitat de el XX per eixemple, en Estats Units va sorgir en força la figura del típic malandro del Bronx: negre, pobre, coneixedor de "possibilitats" i "trucs" dels carrers i la pròpia geografia del lloc, i havent desenrollat un parla coloquial en algun aspecte similar a la d'un raper. Utilisa cridat zoot suit, s trages de colors quadrats, acompanyat per un capell d'ala ampla llargues, el trage zoot influït en el tipo de roba usada per samba vestit cariocas i Zé Carioca Walt Disney.

En les concepcions més romàntiques, el malandro és una persona pacífica, que no accepta realisar crims "pesats" ni aplicar violència, ya que com a forma d'actuació preferix l'engany, el frau, o inclús el robo per descuit.

Vore també

• Jeitinho
• Llei de Gérson
• Vila Rica (marca)
• Viveza criolla
• O Amic dona Onça
• Chav
• Lumpemproletariado
• White trash