Magnuviator

Magnuviator és un gènero extint de fardacho iguanomorfo, que va viure a fins del Cretácico, en lo que hui és Montana, Estats Units. Solament conté a una espècie, M. ovimonsensis, descrita en 2017 per DeMar et al. a partir de dos espècimen que varen ser descoberts en el lloc fòssil d'Egg Mountain. Magnuviator està relacionat de prop en els gèneros asiàtics Saichangurvel i Temujinia, els quals formen el grup Temujiniidae. No obstant, a diferència d'atres membres de Iguanomorpha, Magnuviator té una distintiva muesca d'articulació en la seua tébea per als ossos del turmell (l'astrágalo i el calcàneu), la qual cosa ha segut considerat tradicionalment com una característica dels fardachos no iguanomorfos. La morfologia de les seues dents sugerixen que la seua dieta va poder haver consistit principalment d'avespas, com els iguanios frinosomátidos moderns Callisaurus i Urosaurus, encara que també mostra adaptacions per a la dieta herbívora.

Descobriment i denominació

Abdós espècimen de Magnuviator provenen de la localitat d'Egg Mountain en la Formació Dos Medicines, la qual representa un lloc d'anidación. Esta localitat s'ubica en el Comtat de Teton (Montana), i hauria estat situada en 48° N durant l'época del Campaniense del periodo Cretácico; més específicament, est ha segut datat en 75.5 ± 0.4 millons d'anys. Els dos espècimen són MOR 6627, el holotip, i MOR 7042, sent abdós esquelets casi complets estajats en el Museu de les Rocoses. Estos varen ser recolectats pel dr. David Varricchio, qui va ser coautor de l'estudi que va descriure este gènero que va ser publicat en 2017.

El nom del gènero Magnuviator combina les paraules en llatí magnus ("gran") i viator ("viager"), en referència al seu gran tamany i propenques afinitats en la família asiàtica Temujiniidae. Per la seua banda, el nom de l'espècie, ovimonsensis deriva del llatí ovi ("ou"), mons ("montanya"), i ensis ("[provinent] de"), en referència directa a la localitat de Egg Mountain ("Montanya de l'Ou", en anglés).

Descripció

Magnuviator era gran per a ser un iguanomorfo, medint 21.6 centímetros de llongitut sense la coa. Els dos espècimen coneguts són adults, en jujar per l'extensa fusió dels ossos de la pelvis (l'ilion, ísquion i pubis) en l'acetàbul.

Cràneu

En el cràneu, les mitats del os frontal està fusionades completament en un sol element, o ácigo, sense suturas visibles. Vist des de dalt, té forma de rellonge d'arena, en el punt més estret just sobre l'òrbita circular, i en la superfície alguna cosa rugosa. Est fa contacte en l'os prefrontal en l'extrem frontal; el contacte és curve, de modo que el prefrontal es plega al voltant del front del frontal. El propi prefrontal du una protrusión d'os. En la part posterior, el frontal contacta en l'os parietal; allí, hi ha una sutura molt àmplia i fàcilment identificable que és lleument cóncava en relació en el front del cràneu, i l'obertura del ull pineal es localisa en el mig d'esta sutura. Les mitats posteriors dels costats del frontal tenen crestes redonejades.

l'os postorbital té tres rams, sent les vores frontal i interior de l'os cóncaus en ser vists des de dalt, mentres que la vora exterior és més recte. En el postorbital, la vora interior du una proyecció al voltant del seu punt mig, i forma el marge frontal de la fenestra supratemporal. En la zona inferior, l'os postorbital s'estretix en un punt redonejat, i s'articula en el procés postorbital de l'os yugal que es torna cap a arrere i està superpost; en la part posterior també s'estretix, i té una regata estreta que s'haguera articulat en l'escamosal. La distància entre estes dos articulacions és molt curta, lo que sugerix que la major part de zona inferior del postorbital haguera estat amagada en vida. El propi escamosal posseïx un ram que s'estretix cap a la part superior del cràneu.

Encara que està mal preservat, l'os postfrontal en forma de mija lluna va poder haver-se estés des d'un procés del postorbital fins al nivell de la sutura entre el frontal i el parietal, superponent-se al postorbital en ser vist des de dalt. L'extrem que es contactava en el postorbital sembla haver-se dividit en dos. En el zona inferior del paladar, l'os palatino té una traça única (sinapomorfia) en tindre una obertura prop de l'extrem frontal que s'estén cap a avant en el cràneu fins a conectar-se en el canal infraorbital.

Mandíbula i postcráneo

La mandíbula de Magnuviator és llarga i prima, i el canal de Meckel és obert. En la mandíbula, hi ha entre 22 a 24 dents columnars densament agrupats. Estos són pleurodontes, lo que significa que s'estenen cap a fòra a partir de la cara interior del dentario, són ade altura aproximadament igual i no tenen facetes de desgast en forma de V. En el front de la mandíbula, les dents tenen un únic cim (monocúspides); més arrere, les dents guanyen un cim adicional en la seua part posterior (bicúspides), i després una en el front (tricúspides). l'os esplenial solament alcança cap a avant prop de 2/3 de la llongitut de la fila dental. En el esplenial, el foramen anterior-inferior alveolar es localisa parcialment en el dentario, i es localisa darrere i per damunt del foramen anterior milohioides, la qual cosa és una traça única. Entretant, l'os angular té un procés en frente de l'articulació mandibular.

En les vèrtebres, els processos de la zigosfera estan separats, i es localisen en una estructura coneguda com pedículo de l'arc vertebral. En la cintura escapular, la clavícula està expandida i té una muesca en la seua vora interior, mentres que la interclavícula té una expansió en el seu extrem frontal. l'escapulocoracoides té una fenestra primària del coracoides, pero aparentment no té una segona fenestra. No és clar si va tindre o no una fenestra escapular. En el pubis, la sínfisis era molt prima. A diferència de tots els demés iguanomorfos, la tébea té una muesca especial per a l'articulació en l'astrágalo i el calcàneu.