Macrolepiota clelandii

Macrolepiota clelandii, coneguda comunament com parasol esvelt o parasol graciós, és una espècie de fongo formador de bolets de la família Agaricaceae. L'espècie es troba en Austràlia i Nova Zelanda, a on fructifica individualment o en chicotets grups en el sol en boscs d'eucaliptos, parcs i vores de carreteres. És un bolet alt, d'uns 20 cm (8 polzades), en un capell ample cobert d'anells distintius d'escates de color marró obscur. Les brànquies blanquinoses de la part inferior del capell estan molt pròximes entre sí i no estan unides al prim peu, que té un anell solt en la seua mitat superior i una base bulbosa. No se sap en certea si este bolet és comestible, pero els bolets parasol estretament relacionades són comestibles i algunes són molt codiciades.
El fongo, documentat per primera volta pel naturaliste John Burton Cleland a principis del XX, se suponia inicialment que era el parent propenc Macrolepiota procera, una espècie europea que ara se sap que està absent d'Austràlia. La micóloga australiana Cheryl Grgurinovic va reconéixer les coleccions de Cleland com una espècie distinta, descrivint-la oficialment en 1997. El fongo ha rebut varis noms: M. konradii, M. gracilenta i M. mastoidea. Else Vellinga va demostrar per mig d'un anàlisis filogenètic molecular que estos noms es referixen a espècies europees i varen ser aplicats erròneament per autors australians.
Taxonomia
Macrolepiota clelandii va ser descrita oficialment per la micóloga Cheryl Grgurinovic en la seua obra de 1997 Larger Fungi of South Austràlia. Abans d'açò, el naturaliste australià John Burton Cleland havia referit el fongo a Macrolepiota procera,[1] una espècie comuna i estesa que ara se sap que no es dona en Austràlia.[2] Grgurinovic va identificar el tàxon de Cleland, caracterisat per tindre basidios en dos espores, com una espècie distinta.[3] La colecció tipo va ser realisada per Cleland en 1912, prop del riu Hawkesbury en Nova Gales del Sur.[1] l'epítet específic clelandii fa honor al primerenc treball de Cleland en documentar l'espècie vàries voltes a principis del XX.[1] El fongo és comunament cridat fongo parasol esvelt o graciós.[4] «Bush parasol» és un nom comú propost per al seu us en Nova Zelanda.[5]
L'anàlisis molecular de seqüències d'ADN de coleccions australianes etiquetades com Macrolepiota konradii,[6] M. gracilenta, M. mastoidea,[7] i M. procera ha demostrat que es tracta de la mateixa espècie que Macrolepiota clelandii.[3] De la mateixa manera, vàries coleccions neozelandeses varen ser històricament identificades erròneament com Macrolepiota dolichaula.[8] Estos noms, donats originalment a espècies europees, es varen aplicar erròneament a coleccions australianes. Else Vellinga va modificar posteriorment el concepte d'espècie de Macrolepiota clelandii per a incloure espècimen en basidis de quatre espores i coloració pàlida del cos del frut.[3] Filogenéticamente, M. clelandii es troba en un clade en espècies estretament relacionades com a M. procera, M. dolichaula i M. mastoidea. Este clado és germà d'un grup que conté espècies de Leucoagaricus i Leucocoprinus.[9] La presència de conexions de pinça en les hifes situen a M. clelandii en la secció Macrolepiota del gènero Macrolepiota.[1]
Descripció

El cos del frut de Macrolepiota clelandii té un capuchó inicialment ovoide, que despuix es torna convex i més tart aplanat en la madurea, alcançant diàmetros de 7,6-12,5 cm (3,0-4,9 in). Té un umbo de color marró obscur i chicotetes escates de color marró obscur que deixen vore la carn blanquinosa que hi ha davall.[1] Estes escates estan dispostes en anells concèntrics cada volta més apretats fins al umbo, que està completament cobert d'escates. En el marge del capell poden quedar chicotets fragments del vel parcial.[10]

Les brànquies blanques no estan unides al talle i estan molt pròximes entre sí. El talle, esvelt i buit, medix fins a 18,7 cm de llarc i té una base alguna cosa bulbosa. Té un color marró pàlit, i presenta un anell en la seua mitat superior que a sovint es desprén per a moure's lliurement dalt i avall del peu.[1] Els foncs no tenen olor distintiva.[10] La seua alta estatura significa que les brànquies solen estar netes, havent evitat les salpicaduras de pluja del sol del bosc.[4]
Segons Peter Roberts i Shelley Evans, totes les espècies «parasol» (és dir, M. procera i els seus parents propencs, inclós M. clelandii) són comestibles. Anthony M. Young senyala la similitut de M. clelandii en l'espècie europea comestible M. konradii, pero advertix de que «es desconeix la toxicitat de l'espècie australiana».[10]
Macrolepiota clelandii produïx una impressió d'espores blanques. Les espores individuals són elipsoide en un chicotet poro germinal, planes, de parets grosses i medixen 13,4-24,8 per 9,6-16,0 μm. Presenten una reacció de tinción dextrinoide (marró rojós) en el reactiu de Melzer. Els basidis (cèlules portadores d'espores) tenen forma de garrot i medixen 38,0-50 per 10,2-13,6 μm. Són de dos, tres o quatre espores, en esterigmas de fins a 8,0 μm de llongitut.[1] Les coleccions en basidios predominantment de quatre espores tindran generalment espores més chicotetes que aquelles en basidios de dos espores. Els basidios de dos espores produïxen espores en quatre núcleus.[3] Els queilocistidios abunden en la vora de la agalla. Tenen unes dimensions de 24,8-42,4 per 7,2-10,4 μm, en forma cilíndrica a de maza. No hi ha cistidios en la cara branquial (pleurocistidios). En les hifes hi ha conexions en pinça.[1]
Espècies similars
L'espècie europea Macrolepiota konradii, d'aspecte similar a M. clelandii,[10] té un ranc menor de dimensions d'espores, normalment de 13-
17 per 8-10 μm.[11] M. subcitrophylla, descrita en China en 2012, és genèticament propenca a M. clelandii. A diferència d'esta última espècie, té agallas grogues.[12] M. procera és més gran, en capuchones amples de fins a 30 cm de diàmetro, i la superfície del peu està coberta de bandes en zigzac de color marró o faixes escamoses sobre un fondo blanquecino. Les seues espores són més chicotetes que les de M. konradii, medint una mija de 13,8-15,7 μm.[13] Actualment només es coneix la seua presència en Europa.[14]
El «fals parasol», Chlorophyllum molybdites, una espècie tòxica que pot confondre's en M. konradii, també es dona en Austràlia (pero no en Nova Zelanda). Es distinguix pel seu esporada vert i les seues brànquies que es tornen vert clar en l'edat. Algunes espècies venenoses mortals de Lepiota tenen un patró similar d'escates en el capell, pero els seus cossos fructífers són més menuts.[2]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Grgurinovic CA.(1997).«Larger Fungi of South Austràlia».Adelaide: State Herbarium of South Austràlia.
- ↑ 2,0 2,1 Roberts P, Evans S(2011).«The Book of Fungi».Chicago, Illinois: University of Chicago Press.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Vellinga EC(2003).«"Chlorophyllum and Macrolepiota (Agaricaeae) in Austràlia".».Australian Systematic Botany.doi:10.1071/SB02013.
- ↑ 4,0 4,1 Robinson R.(2007).«Macrolepiota clelandii—slender parasol».Western Austràlia: Science Division, Department of Environment and Conservation..
- ↑ Ridley GS(2004).«"A system for the development of English language names for agarics and boletes in New Zealand (and Austràlia?)".».Australasian Mycologist..
- ↑ Bougher NL, Syme K(1998).«Fungi of Southern Austràlia».Nedlands, Western Austràlia: University of Western Austràlia Press.
- ↑ Young T.(2000).«Common Australian Fungi: A Bushwalker's Guide (2 ed.).».Sydney: University of N. S. W. Press.
- ↑ Ridley G.(2005).«Mushrooms and Other Fungi of New Zealand.».Auckland: New Holland.
- ↑ Vellinga I, de Kok RP, Bruns TD(2003).«"Phylogeny and taxonomy of Macrolepiota (Agaricaceae)"».Mycologia.doi:10.2307/3761886.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Young AM(2005).«A Field Guide to the Fungi of Austràlia.».Melbourne, Austràlia: UNSW Press.
- ↑ Phillips, Roger (2013-09-12). Mushrooms (en en), Pa Macmillan. ISBN 978-1-4472-6402-6. Consultat el 2025-04-28.
- ↑ Ge ZW, Chen ZH, Yang ZL(2012).«"Macrolepiota subcitrophylla sp. nov., a new species with yellowish lamella from southwest China"».Mycoscience.doi:10.1007/s10267-011-0167-7.
- ↑ Noordeloos, M. I.; Kuyper, Th W.; Vellinga, I. C. (2001-06-01). Flora Agaricina Neerlandica - 5 (en en), Taylor & Francis. ISBN 978-90-5410-494-0. Consultat el 2025-04-28.
- ↑ Vellinga EC(2006).«"What ever happened to the shaggy parasol?"».McIlvainea.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Macrolepiota clelandii» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.