Anar al contingut

Lupinus angustifolius

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
lupino blau (Lupinus angustifolius)


El lupino blau[1] (Lupinus angustifolius) és una planta herbàcea anual, una de les poques espècies cultivades del gènero Lupinus, el frut del qual s'aprofita en alimentació, sent un aperitiu típic de la regió mediterrànea.


Característiques

Es tracta d'una planta herbàcea de fins a 100 cm d'altura, anual i pubescent. Presenta fulls palmaticompuestas, alternes, en pecíols de 2 a 7 cm de llarc. Les seues làmines, digitadas, es troben dividides en 5 a 9 foliols més o menys carnosos i de forma linear- oblonga o linear-espatulada, molt estrets i en l'àpiç redonejat, en el fes glabre i el envés pubescent. Les vores són sanceres. Els brots molt ramificats des de la base o des de certa altura. Són erectes, pelosos, en pèls palesos de 0'5 - 0'8 mm. Florix entre la primavera i principis de l'estiu (març – agost ) formant inflorescència molt vistoses de tipo arracada, terminal, laxo, d'entre 10 i 20 cm. que pot tindre fins a 30 flors alternes; tenen pedicels de fins a 4 mm., en bràctees lineares, caduques, en bractéolas d'1 mm., oblongues. Cada una d'estes flors són hermafrodites i presenten una simetria de tipo zigomorfa.

El càliç, de 7 a 9 mm, és seríceo, bilabiat, en el llavi superior de llongitut fins a casi la mitat que l'inferior, hendido en dos lacinias separades; l'inferior és bi o tridentado.

La corola és glabra, papilionácea i de color blavenc; l'estandart, de fins a 16 mm x 15 mm, és erecte, de caràcter orbicular, en la base atenuada i formant una ungla ampla i poc definida; les ales són obtuses i obovadas de fins a 15 mm., soldades en l'àpiç en una aurícula ben diferenciada en la base del llim; la quilla de fins a 15 mm., és semicurvada i està tancada per les ales, presentant una aurícula en la base del llim. El andròceu és monadelfo, ya que tots els filaments estan soldats en un tubo pel que passa l'estil. L'ovari és assentat, en un estil curve, glabre i l'estigma humit, terminal en un anell de pèls en la base. El frut és un llegum de 40 – 70 x 10 – 12 mm, contenint de 3 a 5 llavors mijanes, redonejades, en el tegument blanc o motejat de gris; la baïna es torna groga, parda o negra en madurar. Ho trobarem cobert d'una série de pèls rígits, els quals medixen entre 3 i 6 cm de llarc.

Nodulació

Presenten processos de nodulació (a on es fixarà nitrogen) provocats per bactèries del gènero "Bradyrhizobium sp."

Hàbitat i distribució

En la seua regió d'orige creix de forma selvada en camps de sol arenenc. Preferix sols llaugerament àcits o neutres, en bon drenage, rics en nutrients, en especial cobalt, fòsfor i potassi. No es desenrolla be sense temperatures moderades durant la fase vegetativa, i tolera be les gelades. Exigix una pluviosidad d'entre 250 i 1500 mm a l'any. Es caracterisa per un fort caràcter ruderal i arvense, podent-se desenrollar en cultius abandonats, eriales o vores de carreteres.

Es cultiva en la regió septentrional d'Europa, aixina com en Austràlia, Tasmania, Nova Zelanda, Suràfrica i Estats Units pel seu frut, rendint entre 500 i 2500 kg/ha segons la riquea del sol. En Espanya apareix pràcticament en totes les províncies.

Llum: creix a plena llum encara que soporta ombra Temperatura: calor extrema. Zones càlides.

  • Continentalidad: continental. Soporta grans variacions de temperatura.

Humitat: sols secs; indicadora de sequetat moderada. Acidea: sols àcits (pH 3.5 – 5.5) ; indicadora d'acidea. Nitrogen: sols pobres en nitrogen.

Us

El frut es conserva en salmorra i consumix com a aperitiu, principalment en la regió mediterrànea. És ric en proteïna i baix en lípits. També és utilisat en alimentació animal, principalment incloent-se com a suplement proteic en la composició de pensos. Té un sabor llaugerament amarc.[2] S'ampra també en ornamentació per la seua bella flor.

En Argentina, en la Zona de la Comarca d'El Bolsón, esta espècie invasora tapiza en les seues colorides flors totes les afores. Creix en gran facilitat i no requerix de contes especials. El clima i el sol de la regió li favorix per a potenciar la seua bellea. Històricament s'ha utilisat molt per les seues propietats o facilitat per a expulsar els paràsits intestinals de l'organisme humà. El llauger sabor amarc del lupino i el seu alt contingut en fibra li donen unes propietats antidiabéticas molt interessants. El lupino és ideal per a l'estrenyiment pel seu gran aporte de fibra. Favorix la salut cardiovascular gràcies a la seua aporte de àcit grassos.

Propietats

Conté lupaina, lupinina, lupinidina, proteïnes, oli, lecitina, sals, àcit inositinexafosfórico. S'usen les llavors com antihelmíntic, diürètic, depurativo, emenagogo, pectoral, nutritiu, hipoglucemiante i vermífuc. Les raïls són digestives.[3]

Informació nutricional

Calories: 496 kcalorías/100 g Proteïnes: 15.6 g/100 g Grasses: 2.9 g/100 g Hidrats de Carbono : 9.9 g/100 g Índex glucémico (IG) : 15

En valors percentuals (referits a cantitat present per cada 100g.):

  • 39% Proteïnes
  • 24% Hidrats de carbono
  • 15% Lípits o àcit grassos insaturats
  • 24% Fibra vegetal

Destaca sobretot en el lupino el seu altíssim aporte proteic que ho convertix en una bona proteïna vegetal alternativa a la carn i a la soja o soya. És molt remineralisant destacant el seu aporte en ferro (7,6 mg) i en calci (180 mg) També aporta Zinc, el potassi, fòsfor, magnesi, vitamines del grup B i vitamina I. Encara que veem que l'aporte del lupino en greixos és alt cal tindre en conte que estem parlant de àcit grassos, que el seu aporte és beneficiós.

Una dieta en lupino nos aporta els següents beneficis:

  • Estimulació de la renovació celular
  • Regula els nivells de sucre en sanc (hipoglucemiante)
  • Reduïx els nivells d'àcit úrico
  • Reduïx el colesterol
  • Favorix el trànsit intestinal (pel seu contingut en fibra i oligoelementos)

És cert que el sabor llaugerament amarc del lupino es deu a que est conté alcaloide (esparteína, lupinina, àcit lupínico i lupanina) que podrien produir una intoxicació del sistema nerviós denominada latirisme. Este risc desapareix totalment hervir el llegum (com de fet es fa en tots els llegums) o també desapareix deixant-la en amere en aigua salada. És alguna cosa molt similar com lo que ocorre en la yuca (mai es menja crua) Els hipertensos deuen cuidar el seu consum ya que, en comprar-ho ya fet, pot vindre massa salats.

Taxonomia

Lupinus angustifolius va ser descrita per Carles Linneo i publicada en Species Plantarum 2: 721. 1753.[4]

Citologia

Números cromosomáticos de Lupinus angustifolius (Fam. Leguminosae) i táxones infraespecificos: 2n=40[5][6]

Varietats acceptades
Sinonímia
  • Lupinus cryptanthus Rouy in Rouy & Foucaud, Fl. France 4: 195. 1897
  • Lupinus leucospermus Boiss. & Reut. in Boiss., Diagn. Pl. Orient. 9: 8. 1849
  • Lupinus linifolius J.N.Buek, Verz. Bäumen 179. 1779
  • Lupinus opsianthus Atabek. & Maisuran in Bull. Glavn. Bot. Sada 69: 75. 1968. nom. inval.
  • Lupinus reticulatus Desv. in Ann. Sci. Nat., Bot. ser. 2 3: 100. 1835
  • Lupinus varius L., Sp. Pl. 721. 1753, nom. rejic. prop.[6]

Noms comuns

Alberjón, lupino blau, fava de fardacho, titones, chochitos.[6]

Referències

  1. ↑ http://biblioteca.inia.cl/medios/biblioteca/boletines/nr40479.pdf
  2. ↑ VV.AA: Informe del Comité Científic de l'Agència Espanyola de Seguritat Alimentària i Nutrició (AESAN) sobre el consum humà ocasional de almortas (Lathyrus Sativus). Consultat l'1 de febrer de 2014
  3. ↑ «Lupinus angustifolius». Plantes útils: Linneo. Archivat des de l'original, el 1 de decembre de 2009. Consultat el 10 de deiciembre de 20109.
  4. ↑ «Lupinus angustifolius». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 9 de juliol de 2015.
  5. ↑ Contribution à la connaissance cytotaxinomique dones spermatophyta du Portugal. IV. Leguminosae Fernandes, A. & M. F. Sants. Bol. Soc. Brot. ser. 2 45: 177-225 (1971).
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Lupinus angustifolius». Real Jardí Botànic: Flora Ibèrica. Consultat el 10 de decembre de 2010.

Bibliografia

  1. Species Plantarum 2:721. 1753
  2. USDA, ARS, National Genetic Resources Program. Germplasm Resources Information Network - (GRIN) [Data from 07-Oct-06]. [1]
  3. Greuter, W. et al. (Eds.) 1989. Med-Checklist Vol. 4
  4. Heywood, V.H. & Ball, P.W. 1968. Leguminosae. In: Flora Europaea Vol. 2. ed. Tutin, T.G. et al.
  5. Linnaeus, C. von. 1753. Sp. Pl.
  6. Adams, C.D. 1972. Flowering Plants of Jamaica Univ. West Indies, Mono, Jamaica
  7. Standley, P.C. & Steyermark, J. A. 1946. Fieldiana, Bot. 24 (5): 1-425 Leguminosae
  8. Czerepanov, S.K. 1981. Plantae Vasculars, URSS. Leningrado
  9. Sanjappa, M. 1992. Legumes of Índia. Dehra Dun: Bishen Singh Mahendra...
  10. Webb, C.J. et al. 1988. Flora of New Zealand Vol IV

Enllaços externs