Joan Lluís Vives i March
| Joan Lluís Vives i March | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Valenciana | ||
| Ocupació: | Filòsof i humaniste. | ||
| Naiximent: | 6 de març de 1492 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia | ||
| Defunció: | 6 de maig de 1540 | ||
| Lloc de defunció: | Bruixes, Bèlgica | ||
Joan Lluís Vives i March (en castellà, Juan Luis Vives), conegut popularment com a Lluís Vives, (Valéncia 6 de març de 1492 - † Bruixes, Bèlgica), 6 de maig de 1540), fon el gran filòsof i humaniste valencià del Renaiximent europeu.
Biografia[editar | editar còdic]
Lluís Vives naixqué en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta el seu nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, darrere de l'iglésia de Sant Martí. Sos pares foren Lluís Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, coneguda com a Blanquina March, parent del poeta Ausias March, i abdós judeus conversos i comerciants.
La seua biografia es caracterisa pel seu gran amor a la ciència i haver segut molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigué immers en una cadena d'episodis trists, a pesar dels quals no s'amilanà. La principal preocupació que reflexà en els seus tractats i escrits va ser la reforma de l'ensenyança i de costums.
Lluís Vives feu els seus estudis primaris i universitaris en Valéncia, en una época en que els universitaris s'alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als dèsset anys se traslladà, fart de la persecució que patien sos pares per ser judeus i despuix de la mort de sa mare, a París. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant al seu entorn, i perque una epidèmia de pesta que assotà Valéncia en l'any 1508 paralisà totes les activitats acadèmiques.
En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Se doctorà i tornà a Valéncia al trobar-se malament son pare. Quan va morir son pare, estigué per un breu espai de temps donat classes en la càtedra de Gramàtica i Lliteratura de l'Universitat, sent-ne u dels seus alumnes Honorat Joan. Anà a Flandes en l'any 1512 i establí la seua residència en Bruixes, on se guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. És quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruixes fon per ad ell la segona Valéncia, a la qual enyorava en devoció. A pesar de l'acossament de l'Inquisició a la seua família, sempre tingué un bon recort d'ella i la nomenava Pàtria Meua. La seua fama com a pedagoc començà a estendre's. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del príncip Guillem de Croy, qui als dèu anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En l'any 1519 era professor de l'Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despuix seria Papa en el nom d'Adrià VI. Conegué a Erasme de Rotterdam, en qui mantingué una bona amistat i abundant correspondència, i preparà l'edició de les obres de Sant Agustí. Viajà a París, Bruixes, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruixes i Brusseles.
En l'any 1522 morí Nebrija, autor de la primera gramàtica castellana, i l'Universitat d'Alcalà li oferí la seua càtedra, pero la rebujà perque no estava d'acort en el sistema d'ensenyança. Sa vida fon un continu malbé economic. Quan trobava un mecenes, al poc moria. No obstant, est infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l'intent d'eixir de la sossobra econòmica anà a Londres, a on conseguí que Tomas Moro, a qui conegué en Bruixes, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d'Arago -filla dels Reis Catolics- tenien notícia de la seua fama intelectual i li nomenaren preceptor de sa filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedràtic en el colege Corpus Christi d'Óxford.
Ya en la seua nova situació laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d'un pròcer valencià resident en Bruixes, en l'any 1524. Fon el d'Anglaterra un periodo fructífer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosòfics i didàctics. En 1526 li vingué una atra desgràcia, el rei rebujà a la reina Catalina i es divorcià d'ella. Vives se posà de part de la reina en el contenciós, lo que li valgué l'enemistat del rei, més i mig de presó i l'exili. Tornà a Bruixes, a casa de la família de la seua dòna, en el moment en que els Valldaura s'havien arruïnat. Conegué ací a Ignacio de Loyola, qui més tart fundaria la Companyia de Jesús. Se produí una epidèmia i se n'anà a Paris i despuix a Lovaina, tornant a donar classes en l'Universitat. En 1532, l'Emperador, que sap de la seua situació, li concedix una pensió.
En l'any 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors immersa en una série de guerres de religió, que afectaren la seua forma de ser. De 1537 a 1539 fon preceptor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d'Enric Nassau, qui despuix seria Duquesa de Calàbria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valéncia. En l'any 1538 escrigué el tractat filosòfic Del alma y de la vida (De l'ànima i la vida en la nostra llengua), despuix Exercitatio linguae latinae (Eixercici de la llengua llatina) i De veritate fidei christianae (De les veritats de la fe cristiana). El Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quànt en ella retracta la Valéncia de la seua infantea i joventut en minuciosa descripció dels seus carrers i places, cóm se vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de les seues iglésies, etc... (*)
Lluís Vives muigué en maig de 1540 als quarantahuit anys d'edat com a conseqüència de la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l'iglésia de Sant Donat de Bruixes.
Obra[editar | editar còdic]
_Madrid_01.jpg)
En totes les històries de Filosofia o del Renaiximent se cita a Joan Lluís Vives. En l'Universitat d'Óxford se colocà una llàpida en el seu recort. L'Universitat de Valéncia creà la càtedra Lluís Vives a principis de sigle passat. Escrigué mig centenar d'obres, didàctiques, morals, econòmiques, socials i polítiques.
Entre les filosòfiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quattuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos.
Entre les obres didàctiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex... Entre les obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus... Entre les teològiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d'obres variades de tota classe, de les quals destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae.
De les seues obres completes s'han fet dos edicions, una en Basilea (Suïssa), en 1555, i una atra en Valéncia, baix la direcció de Gregori Mayans i Ciscar, en 1782. Una tercera edició que faria l'Universitat de Valéncia en 1930 estigué frustrada pels acontenyiments polítics i bèlics de l'época.
La tendència fonamental de la filosofia de Vives és empírica i racionalista. Defén que en totes aquelles matèries cognoscibles l'esperit deu moure's sense obstàculs ni barreres, sense impediments. Que estiga sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipòtesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l'experiència. Tots els nostres coneiximents són d'orige sensible, conegam les coses no en elles mateixa , sino segons la nostra manera de vore. En la seua vertent pedagògica, la millor obra és De la causa de la corrupció dels estudis. En ella afirma que dita corrupció es deu a la supèrbia científica, l'excessiva volença al magister dixit, la manca d'una sana crítica i a l'ignorància del verdader mètodo.
Defenia que s'havia d'ensenyar coses pràctiques, útils, odiava la rutina en l'ensenyança i volia que l'estudi fora més racional i sobre assunts més humans. L'educació per a Lluís Vives deu començar des dels bolquers, a càrrec de la mare i fent que el chiquet senta a tothora un llenguage net, pur i correcte.
A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractat De anima et vita, on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produïx la felicitat. L'ànima és un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memòria és el depòsit de l'ànima. Tenia les seues pròpies teories sobre doctrina social, que expongué en De subventione pauperum, obra tenguda en conte en el Senat de Bruixes i algunes de les seues idees dutes a la pràctica. Vives va sostindre que s'havia de combatre la vagància, la caritat que la fomenta, i l'avarícia com a causa de la desigualtat econòmica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que són aptes per al treball i no s'havia de donar almoina als pobres estrangers. En els seus famosos Diàlecs sorgix el Lluís Vives global, a on demostra lo útils que són la Gramàtica i la Retòrica i veu la Música dins de les Matemàtiques, considerant-la de gran utilitat pedagògica.
Ideològicament, la filosofia de Vives reflectix l'actitut ideològica del Renaiximent, alluntant-se de l'Edat Mija. Vives sentí en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosòfics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradició grega i cristiana. Per açò, és considerat el més important filòsof cristià del Renaiximent, a l'hora que sociòlec, humaniste, teòlec, pedagoc i lliterat. Joan Lluís Vives i March ha segut definit pels seus biógrafs com u dels valencians més universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de l'Edat Mija al Renaiximent.
Les seues Obres completes han segut traduïdes al castellà per Lorenzo Riber (Madrit, Aguilar, 1948, en dos volums) i en una atra edició favorida per l'Ajuntament de Valéncia en motiu del quint centenari del seu naiximent (1992).