Gregori Mayans
| Gregori Mayans i Ciscar | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Juriste, historiador i llingüiste. | ||
| Naiximent: | 1699 | ||
| Lloc de naiximent: | Oliva, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 1781 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Gregori Mayans i Ciscar o Gregorio Mayáns y Síscar (Oliva, Valéncia, 9 de maig de 1699 - † Valéncia, 1781) va ser un erudit, juriste, historiador, llingüiste i polígraf valencià. Fon el major representant, junt a Benito Feijoo, de la primera Ilustració espanyola, i germà major del també erudit Juan Antonio Mayans (1718-1801).
Biografia[editar | editar còdic]
Son pare, Pasqual Mayans, va lluitar en el bando austraciste en la Guerra de Successió i va acompanyar a l'archiduc Carles a Barcelona en 1706; açò li supondria certa marginació ulterior al seu fill en l'Espanya dels Borbons. Fins a l'any 1713, quan torna a Oliva, va estudiar en els jesuïtes de Cordelles, pero ya en el poble natal el seu yayo, l'advocat Joan Siscar, li incita a l'estudi del dret. Ho cursà en l'Universitat de Valéncia, A on tracta als novatores més destacats: Tomás Vicente Rústica, Juan Bautista Corachán o Baltasar Iñigo, que li faciliten llectures essencials en la seua formació, com Locke i Descartes.
En l'any 1719 s'en va a Salamanca per a profundisar els seus estudis de dret. Un dels seus professors, Borrull, li posa en contacte en el heleniste Manuel Martí, deàn alacantí, que serà el seu mentor i guia de llectures clàssiques, tant espanyoles com a llatines o gregues, i que canalisarà la seua vocació cap a les humanitats inclinant-li a l'estudi de la renaixença i els humanistes espanyols del XVI: Antonio de Nebrija, Benito Arias Montano, Fra Luis de Granada i Fra Luis de León, Francisco Sánchez de las Brozas, el Brocense, Joan Lluís Vives, Sant Joan de la Creu, Teresa d'Àvila, Miguel de Cervantes... Tota la seua vida es consagrarà a recuperar esta tradició, que el gust ilustrat considerava dilapidada o oblidada per l'Espanya del Barroc.
Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l'Universitat de Valéncia, pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d'un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en l'any 1725 la Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo i en 1727 la Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l'eloqüència espanyola, on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el Brocense. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la Real Acadèmia Espanyola (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.
Va defendre en aquells dies la reforma dels estudis jurídics en el sentit de disminuir la preponderància del dret romà i aumentar l'atenció sobre el dret autòcton espanyol, nuc d'una reforma general de l'educació que expondrà més tart, sense frut, al ministre José Patiño. En eixa ocasió recomanava, per eixemple, que el llatí s'ensenye en llengua vulgar i es fonga en l'estudi dels autors clàssics i no en el llatí eclesiàstic, opinió que ya va sostindre l'humaniste espanyol del sigle XVI Pedro Simón Abril.
En l'any 1730, despuix de perdre en favor d'Arbuixerch la pavordia de l'universitat valenciana, oposicions en les que es varen mesclar insídia polítiques de borbonistes i austracistes, foralistes i antiforalistes i, naturalment, les enveges i rencors suscitades entre els seus colegues per Mayans, va marchar a Madrit a on va conseguir el càrrec de bibliotecari regi. Allí va editar en 1732 els seus Epistolarum libri sex, que li varen obrir les portes entre els humanistes de mija Europa, i en 1733 el seu Orador Cristiano. Durant sèt anys va ser oficial de la Biblioteca Real; en 1740 es va retirar a la seua Oliva natal per a dedicar-se als seus estudis i investigacions, pero va seguir sostenint una activa correspondència intelectual en erudits espanyols i estrangers en llatí i en castellà. En 1737 envia la Carta-Dedicatòria al ministre Patiño en un ambiciós pla de renovació acadèmica i cultural d'Espanya que ni tan sols va rebre resposta.
En l'any 1739 es retira a Oliva i es casa en una cosina seua, Margarita Pascual. En 1742 funda l'Acadèmia Valenciana dedicada a arreplegar i ilustrar les memòries antigues i modernes, pertanyents a les coses d'Espanya. La seua censura de l'Espanya Primitiva de Francisco Javier de la Huerta i Vega, faula indecorosa i oposta a les verdaderes glòries d'Espanya, li enemista en les Acadèmies de l'Història i de la Llengua. La seua edició de la Censura d'històries fabuloses de Nicolás Antonio va enfrontar a l'Acadèmia Valenciana en l'Inquisició.
En aplegar Ferrando VI al tro, el ministre Ensenada li rescata del forçat retir i, totalment reivindicat per Carles III, li nomena Alcalde de Casa i Cort. Este li encarrega, despuix de l'expulsió dels jesuïtes (1767), un nou pla d'educació que els rectors universitaris varen trossejar i varen arruïnar sense pietat. Va ser soci de la Real Societat Econòmica Valenciana d'Amics del País, en la que va ingressar en l'any 1776. En Oliva i Valéncia ho seguixen visitant vells i nous ilustrats: el mege valencià i filòsof eclèctic Andrés Piquer, Francisco Pérez Bayer, Muñoz, Cerdá i Rico, Cavanilles, Blasco... Va dedicar els seus últims anys a preparar l'edició de l'Obra Completa del seu adorat Joan Lluís Vives, pero li va sorprendre la mort ya octogenari en 1781. Es troba enterrat en la catedral de Valéncia.
Obres[editar | editar còdic]
A part de les obres ya citades, va editar les Advertències a l'història del pare Mariana del Marqués de Mondéjar i les obres d'Antonio Agustín. Va admirar especialment a Ambrosio de Morales i a Páez de Castro. Va colaborar en el Diari dels Lliterats en el seudònim de «Plácido Veranio». Va publicar uns monumentals Orígenes de la lengua española (1737) a on va traure a la llum per primera volta el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés; ademés, va reimprimir dos voltes les Reglas de Ortographía d'Antonio de Nebrija i va compondre una Rhetórica (1757) que és també una interessant antologia de la lliteratura espanyola i un anàlisis insuperable de la prosa castellana fins que va aplegar el Teatro de la elocuencia española de Capmany; és més, ad ell se li deu també la primera biografia de Miguel de Cervantes, impresa en 1738.
Gregori Mayans feu la primera biografia sobre l'escritor espanyol i mundialment conegut Miguel de Cervantes a petició del Baró de Carteret per a una edició anglesa d'El Quixot, Vida de Miguel de Cervantes Saavedra (Londres, J. y R. Tonson, 1737). Fon reimpresa varies vegades (Ed. Juan de San Martín, Madrit, 1750), inclús fòra d'Espanya i traduïda també al francés. Se feu també una reedició en l'any 2005 per Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.) Depòsit Llegal: M-13292-2005.
Cites[editar | editar còdic]
En el pròlec del Diccionari General de la Llengua Valenciana (Valéncia, 2010) de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, diu:
El filòlec castellonenc, Josep Mª Guinot, en el seu llibre En torn a la llengua valenciana, diu: