Llei de Dollo
La llei d'irreversibilitat de Dollo (també cridada llei de Dollo, principi de Dollo o llei de l'irreversibilitat evolutiva) és una hipòtesis proposta en 1893[1] pel paleontòlec belga d'orige francés Louis Dollo afirma que «un organisme mai retorna exactament a un estat anterior, inclús si es troba en condicions d'existència idèntiques a aquelles en les que ha vixcut anteriorment... sempre guarda un rastre de les etapes intermiges per les que ha passat».[2]
L'asseveració a sovint s'interpreta erròneament afirmant que l'evolució no és reversible, o que les estructures i òrguens perduts no poden reaparéixer de la mateixa forma per cap procés de devolució.[3][4] Segons Richard Dawkins, la llei és «en realitat solament una declaració sobre la improbabilidad estadística de seguir exactament la mateixa trayectòria evolutiva dos voltes (o, de fet, qualsevol trayectòria particular), en qualsevol direcció».[5] Stephen Jay Gould va sugerir que l'irreversibilitat exclou certes vies evolutives una volta que han sorgit formes àmplies: «[Per eixemple], una volta adoptes el pla de cos ordinari d'un reptil, centenars d'opcions estan sempre tancades i les possibilitats futures deuen desenrollar-se dins dels llímits del disseny heretat».[6]
Este principi s'aplica clásicamente a la morfologia, en particular dels fòssils, pero també pot usar-se per a descriure events moleculars, com mutacions individuals o pèrdues de gens.
Cal tindre en conte que açò és només vàlit a nivell d'espècie, i no és vàlit, per eixemple a nivell de caràcters individuals de les espècies, ya que existixen casos en els que un caràcter que va desaparéixer en un moment donat de l'evolució, torna a aparéixer (reapareix) a la veta d'un cert temps, com pot ser el cas de les ales en reptils i en aus).
Us en filogenia
[editar | editar còdic]En la parsimònia màxima, la parsimònia de Dollo es referix a un model pel qual un caràcter es guanya solament una volta i mai pot recuperar-se si es pert.[7] Per eixemple, l'evolució i la pèrdua repetida de dents en vertebrats podrien modelar-se ben baix la parsimònia de Dollo, en a on les dents fetes d'hidroxiapatita varen evolucionar solament una volta en l'orige dels vertebrats, i després es varen perdre vàries voltes, en aus, tortugues marines i caballitos de mar, entre uns atres.[8]
Açò també s'aplica als caràcters moleculars, com les pèrdues o l'inactivación dels gens individuals.[9] La pèrdua de la gulonolactona oxidasa, l'enzima final en la ruta biosintética de la vitamina C, és responsable del requeriment dietètic de la vitamina C en els sers humans. com a molts atres animals.[10]
Un eixemple molecular
[editar | editar còdic]Un estudi de 2009 sobre l'evolució de l'estructura de les proteïnes va propondre un nou mecanisme per a la llei de Dollo. Va examinar un receptor d'hormones que havia evolucionat a partir d'una proteïna ancestral que era capaç d'unir dos hormonas a una nova proteïna que era específica per a una sola hormona. Este canvi va ser produït per dos substitucions d'aminoàcits, que impedixen l'unió de la segona hormona. No obstant, posteriorment varen ocórrer varis atres canvis, que varen anar selectivament neutres, ya que no varen afectar l'unió de l'hormona. Quan els autors varen intentar revertir la proteïna al seu estat ancestral mutando els dos "residus d'unió", varen trobar que els atres canvis havien desestabilisat l'estat ancestral de la proteïna. Varen aplegar a la conclusió de que per a que eixa proteïna evolucionara a l'inversa i recuperara la seua capacitat d'unir-se a dos hormones, vàries mutacions neutrals independents tindrien que ocórrer per pura casualitat i sense pressió de selecció. Com açò és extremadament improvable, això pot explicar per qué l'evolució tendix a córrer en una direcció.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Dollo, Louis (1893). “Els lois de l'évolution”. Bull. Soc. Belge Geol. Pal. Hydr VII: 164–166.
- ↑ "an organism never returns exactly to a former state, even if it finds itself plagau in conditions of existence identical to those in which it has previously lived ... it always keeps some trace of the intermediate stages through which it has passed." Gould, S. J. (1970). “Dollo on Dollo's law: irreversibility and the status of evolutionary laws”. Journal of the History of Biology 3 (2): 189–212. doi:.
- ↑ Goldberg, Emma E. (2008). “On phylogenetic tests of irreversible evolution”. Evolution 62 (11): 2727–2741. doi:. PMID 18764918.
- ↑ Collin, Rachel (2008). “Reversing opinions on Dollo's Law”. Trends in Ecology & Evolution 23 (11): 602–609. doi:. PMID 18814933.
- ↑ "really just a statement about the statistical improbability of following exactly the same evolutionary trajectory twice (or, indeed, any particular trajectory), in either direction". Dawkins, Richard (1996). The Blind Watchmaker, W. W. Norton. ISBN 978-0-393-31570-7.
- ↑ "[For example], onze you adopt the ordinary body pla of a reptile, hundreds of options llaure forever closed, and future possibilities must unfold within the limits of inherited design.". Gould, Stephen J. (2007). Eight little piggies, Vintage Books. ISBN 978-0-09-950744-4.
- ↑ Farris, J. (1977). “Phylogenetic Analysis Under Dollo's Law”. Systematic Zoology 26 (1): 77–88. doi:.
- ↑ Lin,Q. (27 de juliol 2016). “The seahorse genome and the evolution of its specialized morphology”. Nature 540 (7633): 395–399. doi:.
- ↑ (2005) Dollo parsimony and the reconstruction of genome evolution, pp. 190–200. doi:10.1093/acprof:orso/9780199297306.003.0011. ISBN 9780199297306.
- ↑ “Conserved or Lost: Molecular Evolution of the Key Gene GULO in Vertebrate Vitamin C Biosynthesis” . Biochemical Genetics 51 (5–6): 413–425. doi:. PMID 23404229.
- ↑ Bridgham, Jamie T. (2009). “An epistatic ratchet constrains the direction of glucocorticoid receptor evolution”. Nature 461 (7263): 515–519. doi:. PMID 19779450.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ley de Dollo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.