Llímit de fase
En equilibri tèrmic, cada fase (i.i. líquit, sòlit etc.) de la matèria física aplega al seu fi en un punt transicional, o interfaç espacial, cridada llímit de fase, per l'inmiscibilidad de l'atre costat del llímit. Esta inmiscibilidad es deu a lo manco a una diferència entre les dos substàncies' propietats físiques corresponents. El comportament dels llímits de fases ha segut un tema en desenroll d'interés i un camp d'investigació activa, cridada ciència d'interfaç, en física i matemàtica per casi dos sigles, dos en part per a llímit de fases naturalment en orige en molts processos físics, com l'efecte capilar, el creiximent de llímits de gra, la física d'aleacions binarias, i la formació d'escamas de neu.
Un dels problemes més vells en l'àrea es remonta a Lamé i Clapeyron quí va estudiar el congelamiento dels sols.[1] El seu objectiu era determinar la gruixa de la costra sòlida generada pel refredat d'un líquit a temperatura constant omplint el semiespacio. En 1889, mentres Stefan treballava en la congelació del sol, va desenrollar estes idees més allà i va formular el model de dos fases, que va aplegar a conéixer-se com el problema de Stefan.[2] La prova d'existència i unicitat d'una solució per al problema de Stefan va estar feta en moltes etapes. Provant l'existència general i unicitat de les solucions en el cas de d = 3 va ser solucionat per Shoshana Kamin.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ G. Lamé, B. P. Clapeyron, Memoire sur la solidification parell refroiddissement d'un globe solide, Ann. Chem. Physics, 47, 250–256 (1831).
- ↑ J. Stefan, Über einige Probleme der Theorie der Warmeleitung, S.-B Wien Akad. Mat. Natur, 98, 173–484, (1889).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Límite de fase» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.