Leda i el Cisne


Leda i el cisne és un motiu de la mitologia grega, segons el qual Zeus va descendir de l'Olimp en forma d'un cisne cap a Leda, mentres esta reina caminava junt al riu Eurotas. En la versió original, el cisne va fingir ser atacat per un àguila per a que Leda ho protegira cap a la seua regazo i Zeus va aprofitar per a fecundar a Leda.
D'acort en el mit, més tarde Leda va donar a llum a dos parelles de fills: per un costat, a Helena i a Pólux, que serien fills de Zeus i, per lo tant, immortals; i, per una atra part, a Clitemnestra i a Cástor, considerats fills del seu espós Tíndaro, rei de Esparta, i en conseqüència, mortals.
Segons el història, Zeus va prendre la forma d'un cisne i va violar o va seduir a Leda en la mateixa nit en que ella s'havia gitat en el seu espós, el rei Tíndaro, d'ahí que les dos parelles de fills tingueren distints pares.[1] En algunes versions, Leda va posar dos ous dels que varen nàixer els quatre chiquets. En atres versions, Helena és una filla de Némesis, la deesa que personificaba el desastre que els esperava a les persones que patixen l'orgull d'Hibris.
El motiu va ser vist rara volta en l'escultura a gran escala de l'antiguetat, encara que una representació de Leda en una escultura s'ha atribuït en els temps moderns a Timoteo, en ella la reina alça el seu mant per a protegir a l'au que acosta a la seua regazo i a jujar per les numeroses còpies conservades va ser prou popular; existixen ademés numeroses escultures de chicotet format helenísticas i romanes ya més atrevides que mostren a la reina en poses tant reclinadas com de peu,[2][3] en camafeos i pedres precioses gravades, i anells. Gràcies a les versions lliteràries d'Ovidio i Fabio Plancíades Fulgencio va ser un mit ben conegut durant l'Edat Mija, pero ocuparà un lloc més destacat com a tema clasicista, en tenyides eròtiques, en la Renaixença italiana.
Erotisme

El tema, sense dubte, deu el seu renom a la popularitat que va conéixer en el XVI, una época en la que paradòxicament es considerava més acceptable descriure a la dòna copulando en un cisne que en un home. Les primeres pintures mostren a la parella fent l'amor en molta més claritat de la que ampraria qualsevol image del periodo en mostrar a una parella humana en el moment de la còpula.[4] El destí de l'àlbum eròtic I Modi, uns anys despuix va demostrar per qué açò era aixina. El tema seguia sent molt perillós en el Renaixença. Les primeres representacions varen ser totes en el mig més privat de l'estampa, sobretot de Venècia. A sovint es varen basar en la narració molt breu en Les metamorfosis d'Ovidio (que no implica una violació), encara que Lorenzo de Médici va tindre un sarcòfec romà i una antiga joya tallada del tema, abdós en Leda reclinada.[5]
La més antiga representació coneguda de la Renaixença és una de les ilustracions gravades de Somi de Polífilo, un llibre publicat en Venècia en 1499. Esta mostra a Leda i el Cisne fent l'amor en gust, a pesar d'estar en el cim d'un carro triumfal, sent arrastrats i espentats per una multitut considerable.[6] Un gravat de Giovanni Battista Palumba, que data de 1503 a més tardar, també mostra a la parella tenint relacions sexuals, pero en una campiña deserta.[7]
Un atre gravat de Venècia, atribuït per molts a Giulio Campagnola, mostra una escena d'amor carnal, pero l'actitut de Leda és molt ambigua.[8][9] Palumba va fer un atre gravat al voltant de 1512, provablement influenciat pels dibuixos de Leonardo dona Vinci, en el que es mostra a Leda assentada en el sol jugant en els seus fills.[10]
També va haver representacions importants en les arts decoratives menors, que eren mijos de comunicació privats. Benvenuto Cellini va fer un medallón, ara en Viena, a principis de la seua carrera, i Antonio Abondio va representar l'escena en l'anvers d'una medalla que celebrava a una cortesana romana.[11]
En la pintura

Leonardo dona Vinci va començar a fer estudis en 1504 per a una pintura, aparentment mai realisada, en la que Leda apareixeria assentada en el sol en els seus fills. En 1508, va pintar Leda i el cisne, una composició diferent del tema en Leda de peu,[12] nueta, acariciant al cisne, en els dos parells de bessons, i els seus enormes ous trencats. L'original s'ha perdut, provablement destruït deliberadament, i va ser registrat per última volta en el palau real francés de Fonteainebleau en 1625 per Cassiano dal Pozzo. No obstant, es coneixen moltes còpies, de les quals les primeres són provablement la Leda Spiridon, potser realisada per Francesco Melzi, ara en la Galeria Uffizi, i en Wilton House en Anglaterra.
També perduda, i provablement destruïda deliberadament, és la pintura de Miguel Ángel de la parella fent l'amor, encarregada en 1529 per Alfonso I d'Este per al seu palau de Ferrara, i duta a França per a la colecció real en 1532; va estar en Fontainebleau en 1536. l'esbós de Miguel Ángel per al treball —donat al seu ajudant Antonio Mini, qui ho va usar per a vàries còpies per a clients francesos abans de la seua mort en 1533— va sobreviure durant més d'un sigle. Esta composició és coneguda per moltes còpies, incloent un gravat de Cornelis Bos; l'escultura de marbre de Bartolomeo Ammanati en Bargello, Florencia; dos còpies que va fer el jove Rubens durant el seu viage a Itàlia, i el quadro que seguix a Miguel Ángel, en la National Gallery de Londres.[13] La composició de Miguel Ángel, d'al voltant de 1530, mostra les tendències manieristas d'elongació i poses retortillades, que eren famoses en aquella época. Ademés, un grup escultòric, similar al grup de Prat Roman, es creïa fins al XIX que era de Miguel Ángel.[14]
L'última pintura renaixentista molt famosa del tema és la composició elaborada per Correggio (Berlín) a on apareix la reina banyant-se en el riu en les seues donzelles en el moment de ser assaltada per l'au fingint temor; també va ser danyada durant la seua permanència en la colecció de Felipe II, duc d'Orleans, el regente de França en la minoria de Luis XV. El seu fill Luis, encara que era un gran amant de les pintures, va tindre crisis periòdiques de consciència sobre la seua forma de vida, i en el curs d'una d'elles va atacar la figura de Leda en un gavinet. El dany ha segut reparat, encara que no ha segut possible la restauració completa de la seua forma original. Les pintures de Leonardo i Miguel Ángel varen desaparéixer en la colecció de la família real francesa, i es creu que varen ser destruïdes per viudes moralistes o per successors igualment mojigatos dels seus amos.[15]
Va haver moltes atres representacions en el Renaixença, incloent els cicles d'ilustracions de Ovidio, pero la majoria varen ser derivats de les composicions mencionades.[16] El tema es va mantindre confinat en gran mida a Itàlia, i a voltes a França (versions del Nort d'Europa són poc comuns.[17] Despuix d'una espècie de hiat en els sigles XVIII i principis de el XIX, Leda i el Cisne es va convertir de nou en un motiu molt popular a finals de el XIX i inicis de el XX, en moltes eixecucions simbolistes i expressionistes.
Vore també
Referències
- ↑ Esta idea, la de que l'esperma de més d'un mascle influïxca en l'embaràs, apareix també en el mit sobre l'orige de Teseo, i rep el nom de Telegonía.
- ↑ Malcolm Bull, The Mirror of the Gods, How Renaissance Artists Rediscovered the Paguen Gods, Oxford UP, 2005, ISBN 100195219236
- ↑ Bull p. 167. See External links for examples
- ↑ Bull p 167
- ↑ Bull p. 167
- ↑ Pàgina 166 - Hypnerotomachia Poliphili
- ↑ Misattributed to Hans Baldung, near the bottom ací
- ↑ «Bodkin Prints - Product details». Archivat des de l'original, el 13 d'abril de 2013. Consultat el 25 de giner de 2011.
- ↑ Not a woodcut, as Bull (p1. 69) wrongly says (see Hind BM catalogue,T he Illustrated Bartsch, etc.); nor is his view of Leda's expressió the only one.
- ↑ The Metropolitan Museum of Art - Special Exhibitions: Poets, Lovers, and Heroes in Italian Mythological Prints
- ↑ Abondio, NGA Washington
- ↑ image; Fossi, Gloria, pp. 402-3, Uffizi: art, history, collections, Giunti Editore Firenze Italy, 2004, ISBN 88-09-03676-X, 9788809036765google books
- ↑ Elfriede R. Knauer, "Leda." Jahrbuch der Berliner Museen 11 (1969:5-35) ilustra vàries còpies aixina com un gravat d'un bajorrelieve romà i eixemplars de gemes gravades antigues que semblen haver servit d'inspiració per a Miguel Ángel; també dona una bibliografia completa sobre la Leda de Miguel Ángel.
- ↑ Va pertànyer a John Everett Millais i va ser exhibit en 2007 en la Tate Britain Exhibition en Londres, i atribuït a un seguidor de Miguel Ángel del sigle XVI.
- ↑ Bull, p. 169.
- ↑ Bacchiacca (Francesco d'Ubertino): Leda and the Swan | Work of Art | Timeline of Art History | The Metropolitan Museum of Art
- ↑ Bull, p. 170.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Leda y el Cisne» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.